república: Antològica de Juan Luis Moraza al Museu Nacional d’Art Reina Sofia

Banderes i vent. Les complexes relacions entre art, artista, museu i públic solen pivotar del “per què» al «com» sense que ningú se n’adoni, doncs se sobreentén que les dues poden arribar a ser complementàries. No obstant això, com és sabut, les paraules inclouen matisos, que massa sovint no són percebuts. Un «perquè» sempre ens porta cap a un camí sense sortida; hem arribat a la resposta, ja està, s’ha acabat. Un «com» ens parla dels processos, de vincles que com a tals poden trencar-se i regenerar-se, un desconcert d’índole inabastable; una teoria que genera més teoria. Es crea amb això un espai convuls que desconcerta i exigeix; o el que és el mateix, un Museu, en paraules de Juan Luis Moraza (Tesoro público, Artium, 2014, pp. 64-67).

Aquest «com», que pivota sempre com a epicentre del treball de Moraza, sintetitza la raó de la mostra que el Museu Reina Sofia dedica a l’obra de l’artista. Les seves estructures -una selecció de les seves obres des de 1974 a 2014 amb forta càrrega poètica- ens pregunten constantment si les identifiquem com a obres d’art, doncs, al cap i a la fi: «[…] Si a una bandera li lleves el vent, no és més que una pintura abstracta», expressa Juan Luis Moraza. Si allò artístic no és necessàriament important, llavors: Per a què serveix l’art? Per què arribem fins un museu o una galeria? És possible un projecte de fusió entre art i vida?

Segons exposa el propi Moraza, només podem aspirar a quelcom parcial, allunyat de la dicotomia racional/irracional, «un plus de gaudi compartit» mitjançant complicitats (Ornamento y Ley, 2007, pàg. 34-35). Aquesta desdramatització de l’experiència artística, tant per part de l’artista com de l’espectador, només sembla tenir cabuda -sembla dir-nos Moraza- en el moment en què ens replantegem el concepte de Museu com a espai no aliè on canalitzar les nostres vivències per tal d’aconseguir que es produeixi en nosaltres una transformació que englobi no només el nostre àmbit personal sinó, més important encara, el social. Els rols artista/espectador no desapareixen ni muten, en canvi, sí que s’amplien en incloure Moraza la dimensió antropològica a la política, essent aquella la part diferenciadora de tot el conjunt que es presenta a la mostra respecte a la resta de propostes artístiques que poden veure avui en dia.

L’aposta d’estil. Partint de la base que la democràcia ofereix dues vessants al ciutadà (el dilema que enfronta la passivitat amb la participació), Moraza planteja el museu com un espai de convergència entre l’artista ciutadà i l’espectador ciutadà. Per a l’artista, la qüestió pública no és només un assumpte polític, és també una qüestió antropològica íntimament lligada a la condició humana, on construïm la nostra identitat. Aquesta qüestió antropològica concep les obres de Moraza com una aposta total per l’estil, com un procés revulsiu contra tota reducció – «Cada aposta d’estil és sempre una vacuna contra la simplificació», diu- les banalitats de la qual generen una superficialitat tal que acaba per expulsar l’espectador a un pla de total indiferència. Amb aquesta aposta, Moraza no fa sinó seguir el camí del «com» de què parlàvem anteriorment i que ell s’encarrega de definir de forma clara: «[…] l’estil és la manera: la manera en què el que un fa el constitueix com a subjecte» (Tesoro público, Artium, 2014, pàg. 51).

De nou, estem davant d’un procés de construcció d’identitat que busca allunyar-se d’un món de ficció i re-col·locar als quatre subjectes implicats (art, artista, espectador i museu) a la realitat -un espai allunyat de misticismes i retòrica vàcua- per mitjà de la participació de l’espectador dins d’un Museu capaç de crear vincles promotors de canvis tangibles i positius.

No obstant això, aquest Museu, pel seu propi caràcter processual, no pot ser un únic espai, sinó que s’habilita per promoure diferents models de participació que estableixen un recorregut que va de la represencialitat (intimitat) fins a la representativitat (extimitat). Moraza crea així un complex sistema de conceptes en què englobar el també complex espai vincular de participació, i que es presenten com Museu de la Participació i Museu Simbòlic (Emblemes); Museu Demogràfic i Museu Morfològic (Dispositius); i Museu Antròpic (Dividus), espai aquest últim on l’individu s’exposa com un ésser amb fractures internes i externes, fent d’ell un ens complex reformulat com dividu per l’artista.

Les implexitats i l’inefable geni del romanticisme. Aquest nou espai Museu complex d’implicació social que proposa Moraza no pot donar-se, com ja s’ha vist, sense la complicitat de l’espectador. Aquesta ha de ser una complicitat activa, intencional, i s’ha de donar en l’espai de confluència entre la complexitat i la implicació que suposa el Museu ideat per Moraza, un espai que ell defineix amb el terme d’implexitat: un lloc que aculli per igual els drets i les responsabilitats de l’artista i de l’espectador com a part de la societat. Un concepte notablement allunyat del geni del romanticisme -en clara al·lusió al subjecte artista-, i igualment llunyà de l’empresari liberal -en relació al subjecte espectador: «[…] L’inefable geni del romanticisme -un demiürg per al qual qualsevol sistema és un obstacle per a la veritat- coincideix amb l’empresari liberal -per al qual qualsevol límit legal és un obstacle a la creació de riquesa- […] el que comparteixen és justament aquest grau d’irresponsabilitat respecte a la societat […]», explica l’artista. Es pot dir llavors que no es tracta d’apostar contra nosaltres perquè el resultat ens satisfaci, com li passava al Ruletista de Mircea Cărtărescu, sinó al contrari, de fer que la nostra voluntat vagi a favor nostre. D’aquesta manera, cooperació i cordialitat davant recel i desafecte, és la premissa que fonamenta la república que ha aconseguit crear Juan Luis Moraza.