Resurreccions

«Els [hassidis] expliquen una història sobre el món que vindrà, que diu: Allà, tot serà precisament com és aquí. El nostre dormitori romandrà en el món futur tal com és ara; on ara dorm el nostre fill, hi dormirà també en l’altre món. I els vestits que ens posem en aquest món, també els portarem allà. Tot continuarà sent tal com és ara, només una mica alterat.»
Giorgio Agamben, La comunitat que ve, 1990

Hiperproducció

Ens agradaria no caure en el parany de la innovació^[1]http://chatonsky.net/disnovation. Sabem fins a quin punt aquesta és una utòpica modernitat que ha participat en l’embarcament planetari, en la reactivació d’antigues fantasies ontològiques, espantant i alegrant, conjurant i entusiasmant, per garantir l’status quo. La novetat de la innovació sona buida en un context d’extinció i s’ha convertit en la comèdia de vells futurs.

És amb aquesta sospita dels futurs perduts de Mark Fisher que m’agradaria abordar la qüestió de la IA, rebatejada com a imaginació artificial (ImA). Perquè si els mitjans de comunicació celebren i s’espanten per Dall-E, SD o chatGPT, abordant la IA com a substitució (d’artistes, dissenyadors gràfics, escriptors i codificadors), un es pregunta si els mitjans materials necessaris (extracció i energia) valen la pena. No és absurda aquesta precipitació logística en un context d’extinció?

Existeix una hiperproducció de dades a causa de la seva recursivitat. Mentre que la industrialització del segle XIX va mecanitzar la reproducció dels mitjans, les tres dècades de la Web han capturat els rastres de la nostra existència i les màquines s’alimenten d’ella. La hiperproducció genera mitjans automatitzant la mimesi. És un canvi radical en l’esfera de la representació que sembla impulsar al seu clímax el que el precedeix: a partir d’un conjunt de dades (dataset), l’ideal del qual és contenir totes les imatges passades, es calcula la probabilitat de cada píxel per deduir-ne paràmetres que permetin generar noves imatges que s’assemblin al que coneixem sense que hagin existit mai.

En aquest espai latent no hi ha més imatges, sinó estadístiques vectoritzades i un espai abstracte i irrepresentable, la caixa negra. Aquest espai latent no copia ni enganxa fragments visuals ja existents segons una lògica de citació, sinó que produeix noves composicions. Així doncs, la crítica clàssica de la incapacitat de la IA per a produir alguna cosa diferent de la mitjana del que ja es coneix es basa en una incomprensió. El que reconeixem no és el que ja ha existit, no és un retorn, és la mimesi que s’ha tornat autònoma, enrotllant-se sobre si mateixa.

Des del futur

Aquestes imatges són d’un realisme inquietant, estranyament familiars amb una distància, com si la realitat es convertís en un record: un somni dins d’un altre somni. Aquesta sensació de déjà-vu és la que experimentem quan veiem un objecte cultural. Tenim la sensació que ja s’ha produït, perquè ja hem arribat tard. S’ha fet tot, o s’ha fet massa, perquè el que queda per fer no sembli un suplement innecessari. Els artistes no han estat inactius en relació amb la industrialització del déjà-vu, integrant retalls de premsa, icones mediàtiques o mitjans de postproducció. Però amb l’ImA, passem a una altra etapa: el déjà-vu es converteix en un mitjà la forma del qual és estadística.

Proposo nomenar desrealisme a aquest nou realisme estadístic. Estem començant a explorar l’espai latent, els contorns d’aquest univers abstracte que no depèn de la modelització algorítmica i de la ideació, sinó de l’acumulació de mitjans. Això produeix un defecte en el realisme. Es poden generar imatges, però també es pot introduir una fotografia en una xarxa neuronal i trobar-la a l’espai latent. Això significa que no sols totes les imatges passades són allà, sinó també les futures, i és per això que les imatges inexistents poden semblar realistes. El realisme del desrealisme és aquest mode d’existència en l’espai estadístic de l’ImA de totes les imatges: les que ja han tingut lloc, les que tindran lloc.

Aquest mode d’existència és el possible, no el virtual. Seria massa llarg entaular aquí un diàleg entre Aristòtil, Bergson i Deleuze, però podem percebre en aquestes imatges que són menys virtuals que possibles. Les imatges virtuals són imatges que arriben a ser i que existeixen en potència, és a dir, segons les lleis. Són les imatges sintètiques que requereixen un programari que conté una modelització de les lleis físiques (gravetat, pes, resistència, etc.) Són hipoteticodeductives. Les imatges possibles són les de l’espai inductiu de l’ImA. No tenen més lleis que la inducció estadística. Difícilment comprenem el seu funcionament, perquè aquest espai latent és absurd i no encarna la ideació humana.

Aquestes imatges del futur no existeixen, però podrien existir. Aquest desrealisme del possible està reconfigurant el realisme en general. Preveiem que els estranys règims de la veritat a la Web, les notícies falses, les pseudociències, les conspiracions i la multiplicació dels enunciats, participen d’aquesta profunda transformació. Les imatges ja no són les empremtes de la llum del món, de les nostres intencions, els nostres models i les nostres lleis. Són els rastres de si mateixes, tant del seu passat com del seu futur, del seu flux. L’espai latent no conté cap imatge, sinó totes les seves possibilitats.

Es pot navegar amb paràmetres o amb paraules, com en la tecnologia CLIP que correlaciona imatges i llenguatge. L’habilitat de produir imatges mitjançant l’entrada de text (le prompt) continua una tradició teològica on les imatges estaven sotmeses a l’expressió d’un text sagrat fins al punt de què, com una espècie viva que ha desenvolupat certes funcions sense raó selectiva: l’exaptació de les imatges produiria un gir en el seu destí.

Finalització

Ja no són les imatges les que estan subjectes a la llei del text, són les nostres indicacions les que intenten dibuixar de manera maldestra un fragment temporal de l’espai latent. La majoria de les imatges són mediocres. Els resultats són ingenus, com si s’haguessin oblidat tots els assoliments estètics de la modernitat. Tothom pot fascinar-se produint una imatge teclejant unes paraules, però això implicaria oblidar la redundància de la seva estètica i el caràcter terriblement pompós de les seves formes. N’hi ha prou amb passejar-se per un atles^[2]https://atlas.nomic.ai per apoderar-se de les agrupacions entre òperes espacials, grotesc, kawaï, xenomorf, SF, el gòtic burtonià, pintura espessa, il·lustració semblant a un Beeple. Entenem que no són els textos els que condueixen les imatges, sinó al revés, ja que el CLIP permet capturar per primera vegada la imaginació de milions de persones repartides per tota la Terra: si us donés la possibilitat de crear una imatge a partir d’un text, quin text escriuríeu?

Aquesta és la increïble inversió de l’ImA sobre el concepte mateix del possible per a produir la primera cartografia de la imaginació que ara podem definir rigorosament com les imatges possibles. Es podria deduir d’aquesta cartografia la pobresa de l’ImA, repetint els tòpics més avorrits. Però aquest imaginari de sèries de televisió americanes i de mashups no em sembla inherent a l’ImA. És producte d’un cert ús d’aquesta, d’un desig de sotmetre la imatge al text, és a dir, a la nostra voluntat. M’agradaria presentar la meva manera de treballar amb aquestes tecnologies, no és una qüestió de domini, sinó de deixar-se anar i d’una influència recíproca: jo influeixo en el programari que m’influeix, segons un pas de dos intangible. L’experiència més sorprenent d’aquesta hibridació va ser sens dubte l’escriptura d’«Internes»^[3]http://rrose-editions.com/portfolio/chatonsky-internes el maig de 2020. Tenia una vaga idea del que desitjava escriure: un home s’està morint i ja no distingeix entre el seu passat i les seves possibles existències. Vaig alimentar el GPT-2 d’una biblioteca de textos i vaig escriure el començament d’una frase, deixant que el programari la completés fins que una de les seves propostes em va inspirar a escriure una seqüela, deixant doncs que prengués el relleu i així fins al final del llibre. El resultat va ser una experiència d’escriptura esgotadora en què ja no podia distingir entre la meva intenció i el que em dictava l’espai latent, les propostes del qual eren a vegades brillants, sovint absurdes i irrellevants. En alienar la meva escriptura d’aquesta manera, no em posava en contacte amb una superintel·ligència de silici, sinó amb milions de persones mortes les empremtes escrites de les quals havien alimentat el GPT-2: imaginar és posar en contacte a aquells que ja estan morts amb aquells que encara són vius. AmbFinalització, designo aquesta dansa entre dos, on la imaginació humana es veu afectada per traces d’altres imaginacions humanes transformades en probabilitats estadístiques sobre les quals projectem el significat imaginant els contorns d’un espai latent impensable.

Projectem-nos en el moment de la mort de l’artista en el dolor d’aquesta injusta desaparició, que ha arribat massa aviat, deixant un regust d’assumpte inacabat davant d’obres fragmentàries. Cada any, els seus amics podrien reunir-se i llançar un guió que generés possibles arxius d’aquesta vida no viscuda, obrint cada vegada aquests possibles passats i futurs. Aleshores, els familiars no tindrien cap dubte sobre la mort de l’artista, no tindrien l’estupidesa dels transhumanistes, però podrien trobar una certa tranquil·litat en poder submergir-se en aquestes noves imatges, ressuscitant els difunts no un sentit nostàlgic, és a dir, segons l’esperança de recuperar el que havia estat, sinó com la resurrecció^[4]El tema de la resurrecció ha tingut una nova rellevància a través del transhumanisme, el cosmisme rus i el materialisme especulatiu, especialment amb Q. Meillasssoux, Deuil à venir, Dieu à … Continue reading d’una primera vegada. Es a dir, la resurrecció del possible en si: una multitud de vides possibles que no s’han viscut, però que ens acompanyen al llarg de la nostra existència, donant un nou significat a l’empresa d’hiperproducció de l’ImA en el context de la nostra extinció col·lectiva.