Rodrigo Rojas de Negri: “Un exilio sin retorno” a Santiago de Chile

En un retorn, les imatges del passat es barregen amb les del present. Com dos temps al mateix temps. Un paquet amb 22 rotllos fotogràfics per ser revelats mai arriba a destinació. Una carta a una mare confirma que la realitat descrita coincidia amb la viscuda. Un jove fotògraf, Rodrigo Rojas De Negri, mor cremat pels militars a Santiago de Xile. Vint anys després, la imatge es torna memòria a la capital xilena, exposant trossos de present fets arxiu.

“Un exilio sin retorno” és el nom de l’exposició al MAC Quinta Normal i al Museu de Santiago, que van presentar per primera vegada el patrimoni fotogràfic inèdit de Rodrigo, compost d’imatges produïdes des dels seus inicis en l’ofici, a l’edat de catorze anys. Producte d’una investigació impulsada per la seva mare, Verónica De Negri, l’exposició a cura de Montserrat Rojas Corradi recupera una col·lecció d’imatges que va de la seva adolescència en l’exili als Estats Units fins a la seva visita a Xile en dictadura, l’any 1986. Un total de 14000 imatges en negatiu, diapositives, fotos en blanc i negre i en color formen part de l’arxiu fins avui en poder de la seva mare.

El fotògraf (Valparaíso, 1967 – Santiago, 1986) es forma com a tal durant l’exili, i en un viatge de visita al seu lloc d’origen, del que mai tornarà. La història podria explicar-se com que Rodrigo té deu anys, està de vacances a casa d’una tia al Canadà, any 1976. Verónica, la seva mare, és detinguda i torturada en diferents centres clandestins. Es refugia més tard a Washington DC, on viurà fins a finals de la dècada de 1980 amb els seus dos fills. Als 14 anys Rodrigo esdevindrà fotògraf, aprenent l’art del revelat amb Marcelo Montecino, un fotògraf exiliat el treball del qual se centrava en Amèrica Central.

La seva mirada recollirà jugadors de futbol americà i cheerleaders, així com a la vida al carrer a la ciutat nord-americana durant l’Era Reagan, o els concerts d’un grup de música andina al fred nord. I també més tard als eixos d’una narrativa que, tot i tràgica, mai arriba a consumar-se: la repressió de la vida en el context de la dictadura d’Augusto Pinochet. Rodrigo es faria adult amb la càmera: 40 fotos i 30 diapositives són les imatges que, segons el parer de la curadora i el seu equip d’investigadors, format per Lucy Quezada i Jaime Cuevas, “cristal·litzen la mirada” de l’artista, i que havien estat exposades en part en espais locals i al Canadà i Estats Units a finals de la dècada de 1980. D’alguna manera, l’organització de l’exposició està aconseguida en forma d’un arxiu que organitza en el temps una narrativa sense territori fix ni punts únics de mirada.

Les fotos de De Negri no només donen compte d’allò que representen, a saber: l’esdevenir i la mirada d’un artista i activista polític en el context repressiu, sinó també dels dispositius i suports de representació de l’època, experimentats no només per mitjà de la fotografia com a mitjà, sinó també com a espai de trobada amb el cos -reconstruït i en interacció, en un nou present: el fotògraf que retrata el fotògraf davant d’un carro llança-aigües; una bomba lacrimògena fora del Palau de la Moneda, seu del govern xilè; mirades absents i presents en el funeral de l’estudiant Ronald Wood, tirotejat dies abans del retorn de Rodrigo a Santiago, on la vida quotidiana a les poblacions, carrers o cementiris es componia gairebé sempre d’episodis premonitoris. En la seva intenció documental i objectual, les fotos reunides i re-nascudes en l’espai d’exposició deixen reconèixer la seva naturalesa visual en tant vehicles de memòria. L’exposició formula llavors un nou cos del subjecte desaparegut, reconstituint-lo a partir d’instantànies d’un altre present.