“Estimo els museus”, Orhan Pamuk i el seu Museu de la Innocència

Orhan Pamuk, l’escriptor turc premi Nobel 2006, afirma que pintar el fa “immensament feliç”, en canvi escriure el fa sentir-se “irat contra el món” i “més intel·ligent” [La novel·la “El Museu de la Innocència” va ser publicada l’any 2008 i traduïda a més de 60 llengües. El museu va ser inaugurat la primavera de 2012, situat al barri de Çukurcuma, al cor d’Istanbul]]. No vull deduir que pintar és de tontos i escriure és d’intel·ligents. Però la veritat és que el seu amor per l’art el va portar a fer de la seva última novel·la un museu, el primer exemplar en el món d’aquesta classe. Fins i tot es va animar i va escriure un [Manifest per aclarir per què hauríem d’estimar els museus que comença així: “Estimo els museus i no sóc l’únic que troba que cada dia que passa ens fan més feliços.”

Certa raó té Orhan Pamuk en replicar que els Grans Museus Europeus són ‘llocs desproveïts d’alegria, insuflats per l’atmosfera d’una oficina governamental’, ja que sens dubte cal replantejar la funció d’aquests mausoleus i dels seus continguts. Però personalment no deixaria la solució en mans de Pamuk, que és, com a mínim, bastant innocent.

Museu i novel·la porten el mateix grandiloqüent títol, “El Museu de la Innocència”, i van ser concebuts al mateix temps. La novel·la relata la història d’amor entre un noi de família rica i una noia de família pobra que no poden estimar-se a causa de la diferència de condició social -què original!-. Durant 83 capítols i més de 700 pàgines, Kemal Bey, el protagonista, relata obsessivament el seu mal d’amor, que tracta de saciar recollint tots els objectes que han fregat la pell de la seva estimada. Donant un complicat gir, el mateix Pamuk resulta ser un dels personatges a qui li és encarregada la missió d’explicar la història. Fins a tal punt s’embolica la cosa, que una acaba pensant que Pamuk i Kemal són el mateix personatge obsessiu compulsiu que amuntega objectes vells dels antiquaris i escombriaires del barri.

Explica Pamuk que va escriure la novel·la a mesura que els objectes, que en realitat ell mateix recollia, anaven trobant el seu lloc en el relat i al museu. Calvino va fer una vegada un experiment semblant -i també va aconseguir un text bastant avorrit-, però l’italià almenys jugava amb l’atzar deixant la història a mans de les cartes de tarot. Pamuk sembla que construeix una història d’amor tan tempestuosa per al protagonista com per als lectors, per tal de justificar les ganes de tenir un museu.

En un moment de la novel·la Füsun, l’estimada, aclareix sense més argument, que són els objectes els que de veritat ens porten a recordar els moments feliços de la vida. Kemal es pren la idea al peu de la lletra, i així es veuen incloses en la col·lecció les més de 4,000 burilles que la noia es va fumar durant la seva vida, i que ens donen la benvinguda al museu. Segueixen en les tres plantes de l’edifici 83 vitrines -una per capítol- on s’exhibeixen tota mena d’objectes, fins i tot unes rèpliques fetes de porexpan del menjar que va ser ingerit al llarg de la història, bastant fastigoses.

Tot aquest “tinglado” podria recordar les nombroses cases-museu, que havent estat llar d’algun personatge il·lustre, vam visitar anhelant endinsar-nos en aquesta ment genial. Fins i tot Harald Szeeman va tenir un cop el seu “Museu de les Obsessions”, però va tenir la dignitat d’emmagatzemar-lo única i exclusivament al seu caparró.

Segons Pamuk la vida de Kemal, “és la demostració d’una veritat: el cor humà és de la mateixa manera al llarg i ample del món”. Al meu parer no es tracta, com pretén l’autor, d’una indagació existencialista amb les clàssiques preguntes, què és la vida? Què és l’amor? Perquè som aquí? Sinó, i una vegada més, de l’enaltiment de l’amor romàntic burgès.

Buscant una resposta al per què de tota aquesta martingala em vaig adonar que ni el mateix Pamuk em podia ajudar: I d’aquí no sortim.