Rudolf Stingel i l’art del tapís

Tot i que la Biennal de Venècia va ser el major esdeveniment d’art de l’estiu passat, una altra gran sorpresa estava just a la volta de la cantonada: l’exposició monogràfica de Rudolf Stingel, una exposició que per primera vegada s’ha apoderat de tot el Palazzo Grassi, imponent espai d’exposició de François Pinault a la ciutat flotant.

En arribar un es s’enfrontava a un dels mitjans habituals d’ Stingel: una catifa oriental de tons vermell, blanc i negre cobria la planta baixa del palau. L’escenari és una reminiscència de la proposta de Stingel a la Neue Nationalgalerie de Berlín l’any 2010, on de manera similar va cobrir la planta baixa del temple de vidre de Mies van der Rohe amb una catifa de colors negre, gris i blanc. En endinsar-se més a l’espai, un s’adonava que aquesta vegada la proposta de Stingel era més complexa. Aquí els visitants no només trepitjaven la catifa, més aviat es veien embolcallats per ella. El tapís cobria el terra, les escales i les parets de les tres plantes del palazzo. La monumentalitat d’aquesta tasca destacava la pregunta al voltant dels detalls complexos i multi-facètics de tal empresa.

En recórrer l’exposició, era inevitable qüestionar-se el tapís com a mitjà artístic. Les referències històriques vénen a la ment amb els tapissos de l’Edat Mitjana utilitzats com a decoració per a les parets, alhora que representaven, o millor dit, documentaven, esdeveniments històrics com batalles i temes sovint religiosos. En un avanç ràpid fins al segle XX, ens trobem amb tapissos d’Alighiero Boetti i dels seus mapes del món.

El tapís ha existit des de fa el seu temps, però no és fins fa poc que ha arribat al primer pla com un important, encara que descuidat -o passat per alt-, mitjà artístic. A la Biennal d’enguany es van poder observar els tapissos, gairebé psicodèlics, de Papa Ibra Tall, i a la dOCUMENTA de l’any passat es va mostrar una quantitat substancial d’aquest tipus d’obres. Des de tapissos de Hannah Ryggen dels anys 1930 i 1940 -que van actuar com una forta crítica contra els règims feixistes europeus, a un dels mapes del món de Boetti, passant per tapissos encarregats de Goshka Macuga, comentant els recents desastres a l’Afganistan; els tapissos demostren una complexitat peculiar. Apunten representacions pictòriques mentre fan al·lusió a un tipus d’art basat en el procés, on el procés de teixit es considera tant artesania com art; actuen com a elements purament decoratius i també poden exercir la crítica sociopolítica.

Stingel afegeix a les dimensions esmentades una més: la seva catifa/tapís és tant horitzontal -seguint la tradició de la Fuβteppich (catifa de peus)-, com vertical -Wandteppich (catifa de paret)- i per tant, adquireix una qualitat gairebé escultòrica. S’interessa per les dimensions arquitectòniques per les quals el tapís contribueix a l’espai i el continu creat per l’experiència del visitant. El tapís es transforma en un element interactiu de l’exposició, ja que genera un context, així com un fons: a la primera planta, pintures abstractes i monocromàtiques de Stingel, i al segon pis, pintures fotorealistes i grisalles s’observen contra el tapís. A més, l’artista fa referència a les teories de Freud i la psicoanàlisi, i per tant també es pot interpretar la seva visita a l’exposició com una penetració en el laberint del propi subconscient.

De l’homogeneïtat visual i espacial d’aquest laberint físic emanava una sensació serena, on el temps es condemnava a l’ostracisme i reforçava la impressió d’estar perdut en el propi subconscient. Alhora, l’obra feia referència a la història de Venècia i a l’antiga importància de la ciutat com a epicentre d’intercanvi cultural i comercial entre Orient i Occident. És difícil negar la funció de les múltiples capes d’aquest treball, el seu caràcter “atemporal”, amb les connotacions històriques i la seva importància en les pràctiques artístiques i curatorials contemporànies.