close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 gener 2014
Margen de error en la Tasneem Gallery
Un gran marge d’errors


Desmantellar els discursos històrics i paradigmes colonials subjacents en les narratives hegemòniques espanyoles és el propòsit del col·lectiu Declinación Magnética a l’exposició “Margen de error”, a la Tasneem Gallery (Barcelona), la seva primera intervenció pública després de la seva formació a partir del grup de recerca DKA (Decolonizing Knowledge and Aesthetics) com a operació conjunta entre Matadero i el Goldsmiths College, llançat a Madrid l’octubre del 2012.

El punt de partida de l’exposició és l’afirmació que hi ha cànons tan arrelats en la mentalitat post-colonial que fins i tot no ens adonem de la seva existència. En un dels vídeos de l’exposició se li demana als participants, després d’enumerar els mals de la conquesta i colonització d’Amèrica, que argumentin els beneficis i aportacions que va dur. Som aleshores testimonis del fet que la ment situa més fàcilment aquests “beneficis” com informació factible que podem recordar causa de l’educació rebuda. I és que encara que tota aquesta informació sembli ja més que revisada, Espanya és encara avui l’únic país d’Europa que no té un màster ni estudis de postgrau dedicats al post-colonialisme.

Veient les obres de l’exposició ens vénen a la ment les paraules de Judith Butler quan parla de discriminar o distingir quins crims apareixen davant nostre com punibles o quines vides val la pena plorar; de la mateixa manera que apareix aquest racisme instituït pel nostre nivell de percepció, que tendeix a produir versions icòniques de poblacions eminentment mereixedores de dol, i d’altres que no s’entenen com a tals i les pèrdues de les quals no mereixen ser plorades.

També ens n’adonem de que encara resulta més fàcil parlar dels mals de la conquesta com a procés general que particularitzar en noms i fets, a no ser que aquests noms siguin tan llunyans i “pintorescs” com els de Cristòfol Colom, els reis catòlics o els germans Pinzón. Més espinós esdevé el terreny quan es parla d’estàtues que aixequen dits afectuosos a cada racó de la geografia catalana, patricis de ciutat, “ànimes caritatives” que van aixecar escoles pies, que van fomentar el desenvolupament de ciutats i pobles… a costa del tràfic d’esclaus.

A l’obra titulada CC13 els artistes Daniela Ortiz i Xose Quiroga pregunten directament als participants pel dia de la Diada a Catalunya, si estarien a favor d’enderrocar l’estàtua de Colom, o esmenten la implicació directa de ciutadans com Antonio López i López, (reconegut comerciant d’esclaus amb una estàtua que s’aixeca actualment a la Llotja del Comerç de Barcelona), a la fundació de bancs com el Hispanocolonial. Crec que aquest és un dels punts en què s’ha d’incidir més en exposicions com les de Tasneem o en obres com les de Daniela i Xose: no estem parlant de mals aïllats, sinó de personatges que no només es van dedicar al comerç de persones, sinó que van pactar i van sustentar el poder monàrquic espanyol i van establir les bases per al poder polític i econòmic instaurat actualment a Catalunya, contra el qual milions de persones protesten.

La memòria, l’acte repetitiu, és el protagonista de l’exposició “Margen de Error” i és la que ens traeix. La indolència, l’acció de repetir mecànicament les crueltats de la conquesta, la indiferència ciutadana davant estàtues i monuments de la ciutat, l’ “orgull” que mostra l’inconscient davant un passat colonial on les crueltats i l’aniquilació física i cultural “era inevitable, com en tot procés de conquesta en què es constata el predomini del poble més desenvolupat”, són una sèrie de paradigmes a ser desmuntats a través d’obres, del desmantellament físic del llibre de text i de la investigació i desenvolupament d’exercicis “acadèmics”.

Mabel està convençuda de que tot es construeix seguint normes que regulen la nostra manera de fer: la identitat; els patrons de comportament social; la pertinença pública; o els paradigmes que regeixen la pràctica artística i curatorial. Pensa que desenvolupar un profund sentit crític en tot el que fem ens porta a preguntar-nos fins a quin punt estem disposats a qüestionar aquests patrons i normes, encara que només sigui per a entrar en d’altres esquemes.

Media Partners:

close