Salir rana [No sortir-se’n]. Ingela Ihrman

Fa un any i alguna cosa vaig anar a donar una xerrada al MIT, convidada pel programa d’art. A mitja tarda el director m’informa que al laboratori de robòtica estan molt interessats a sumar-se a l’esdeveniment. Vaig mostrar el meu entusiasme i al temps, vaig pensar, l’embolicarem. La meva xerrada abordava d’una manera especulativa i estranya la possibilitat de convertir-se en granota. La idea no era meva, sinó d’una artista sueca, Ingela Ihrman, que, efectivament es converteix en granota. Al treball en si podria qualificar-se-li de performance, però no estic molt segura que l’apel·latiu sigui exacte. No es tracta d’activar el cos, l’espai i els elements externs des d’una valoració positiva del cos mateix com a obra. Es tracta, simplement, de convertir-se en granota. Convertir-se en granota – penseu en el Príncep granota, el conte dels germans Grimm- és una manera de càstig que al·ludeix a la necessitat de baixar-te els fums humans i situar-te a peu de fulla de lotus. En el conte, la princeseta acaronada incompleix la seva paraula amb una granota i el seu pare l’obliga a conviure amb ella. Per sort la granota, verda i ben viscoseta, és un príncep mes llustrós que un dècim de loteria premiat. L’aspecte crucial de la narració, per al nostre temps, no és el matrimoni real, sinó el fet que la princesa hagi passat una nit amb la granota. La granota Ihrmann podria tractar-se d’aquesta mateixa granota, només que al matí continua sent altesa reial amfíbia. Amb aquesta, resol posar-se al dia en assumptes humans i inverteix en la seva vida exterior, amb una visita al gimnàs i la interior, amb unes sessions de ioga i meditació. La peça que en l’obra de Ingela Ihrman té un context molt fèrtil —perquè també ha estat capgròs i flor en múltiples ocasions— planteja multitud de qüestions fonamentals sobre la forma en com imaginem la intel·ligència, la interpel·lació entre espècies, els drets jurídics de la vida natural, els gèneres mateixos que hem heretat i la seva manera de pensar i incloure el cos… 

És difícil qüestionar el futur de l’autonomia de les màquines intel·ligents. Fa unes setmanes a Tòquio vaig tenir als meus braços un robot animalet que responia la mar de bé al meu amor amb una emoció impensable en el plàstic fins fa poc. No obstant això, sé molt bé que si, a la meva delicada edat hormonal li sumo unes converses amb granotes, arbres i altra fauna, sé que no comptaré amb l’aplaudiment dels qui viuen entusiasmats pels obsequis d’intel·ligència artificial i el deep learning. Però jo crec que, vist el que crema, el deep frogging és fonamental i necessari per a aprendre a comportar-se amb la vida i pensar en un contracte soci-natural diferent. No cal dir que els del MIT volien besar granota al preu que fós!

(Imatge Ingela Ihrman The Toad. Video (4’17) / performance 2013)