close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Sashimi de Celacant

Magazine

06 febrer 2023
Tema del Mes: Arquitectura i plaerEditor/a Resident: Javier Montes

Sashimi de Celacant

Un rinoceront. Tres estruços. I un pop, però no en un garatge, sinó a les catacumbes del recentment inaugurat Four Seasons de Madrid, el penúltim hotel de cinc estrelles, no diguem l’últim perquè en aquesta ciutat sempre hi haurà un altre hotel de luxe més a punt d’obrir les portes. I tancar-les darrere del turista que baixa en massa fervorosa el Food Court com si acudís a un espectacle d’atraccions. Va a buscar la fauna i la flora abissal, l’exotisme dramàtic, el rococó bizarro i exagerat i carregat de tota aquesta imatgeria enlluernadora: de pas de Setmana Santa, tan supèrbia, tan espanyola, d’uns restaurants i “espais gastronòmics” en els que el menjar no passa de simple element anecdòtic, encara que per descomptat, també decoratiu. Neons, plantes tropicals, fustes nobles… Em pregunto quan vam deixar de dinar en restaurants de taula i estovalles blanques, amb coberteria i banys convencionals, a sopar en locals amb dos lleons de l’Alhambra a manera d’aixetes als serveis. Quan van començar els restaurants a tornar-se parcs temàtics on el menú importa poc. Encara que ben pensat, cap dels clients consumiria més de tres-centes calories, així que tampoc passa res.

D’un temps ençà, després del recorregut habitual de botigues per la Gran Via, baixar al Four Seasons s’ha tornat com entrar al Primark, una altra visita obligada per al turista de província —o italià, quants italians i francesos de botigues un diumenge, caldria fer un reportatge sobre el tema—, aquest turista de cap de setmana que es gasta en dos dies el que guanya en un mes. Tampoc no han de venir de gaire lluny els visitants, perquè Madrid també s’està convertint perillosament per al local, per al madrileny, en objectiu de turisme, en un invent permanent de rabiosa actualitat, un altre gadget, una novetat contínua. Madrid com a souvenir de si mateix. Ve el turista aquí, al Lobby del Four Seasons, o als restaurants del barri de Salamanca, a admirar, com si fossin a un museu o d’aparadors: fanalets japonesos, formigues gegants de porcellana, urnes plenes de gel picat per exposar les ostres o un aquari que va del terra al sostre tènuement il·luminat on els peixos de colors contemplen els comensals, no menjant, sinó fent selfies.

Al carrer Jorge Juan, cada deu passos ens ensopeguem amb un restaurant que més que un local sembla un parc temàtic. Aquest sembla tret d’un capítol de Mad Men. En aquest ets en una platja de Comporta i en aquell en una pel·lícula de James Bond. Cadascú imperiosament (del llatí: “que mana molt”) diferent del del costat. La carta és el menys important. El que importa és l’experiència dramàtica, operística i fugaç d’estar cada nit en una sèrie diferent. D’HBO al barri de Salamanca, Netflix millor la deixem per a l’eix Gran Via. Així cada local t’ofereix un background diferent per a aquesta foto de l’Insta, una varietat assegurada d’escenografia particular, un set per a cada estat d’ànim i el consum conseqüent. Cada local únic, especial, inconfusible. La diferència ja és vàlida en si mateixa perquè això és el que ha acabat sent l’experiència: un esdeveniment de distinció. Al cap i a la fi quan anem a un hospital o una oficina de correus, o un ministeri o una escola, tots ens semblen iguals: lletjos, anònims, sense mica de gràcia. Són llocs on l’únic que es consumeix és la poca paciència que ens queda, el mal humor, una punta d’angoixa. Sang, suor i llàgrimes. Només els demanem que siguin funcionals, és a dir, idèntics, reconeixibles, utilitaris —encara que després no ho siguin per a res. Però si no ho és, almenys semblar-ho. En realitat en el moment en què en una institució o en un organisme oficial ens ensopeguem amb aranyes de Murano, porticons de fusta o l’ocre d’uns frescos escampats és quan ens hauríen de fer tremolar: ai, aquests ajuntaments napolitans, aquests palaus de justícia centreeuropeus , laberíntics, kafkians, cants, absolutament inútils.

Però, i amb els museus? Què passa amb la National Gallery, la Tate o el Louvre? Quan el Prado i aquestes institucions solemnes es van tornar parcs d’atraccions, el Tívoli o un altre ou Kinder? Quan el museu va passar de considerar-se “High Brow” a “Low Brow”? Recordem Bande à part, la pel·lícula de Godard, rodada el 1969. Vegem una altra vegada la famosa escena en què els tres amics, Odile, Franz i Arthur, es proposen travessar el Louvre en nou minuts i quaranta-tres segons, a la cursa . Quan l’escena es va rodar es va fer sense permís, molt boig, al natural, i una de les coses que més sorprèn, vista ara, és comprovar que amb prou feines hi ha visitants a les sales i passadissos del museu. Al Louvre! Ningú per enlloc! I ara ens trobem cues de fins a mitja hora! Files interminables de visitants que travessen el museu en poc més d’aquells nou minuts, rajades com les del Four Seasons o el Primark, però no contemplant les obres, si no fent-se selfies i travessant passadissos que condueixen, sempre, al final del recorregut, com un gran pol atractor, a la cada vegada més gran botiga de regals. Al Gift Shop de torn. A comprar el mocador amb flors de Monet, una altra samarreta més amb la cara de Van Gogh, un anell rèplica d’aquell retrat renaixentista que tampoc no ha vist. Que ningú surti amb les mans buides, que compri el que sigui. Ja no ets un visitant als museus, estimat turista. Ara ets un client. Un col·leccionista d’això tan elusiu i tot i així evident com és una experiència estètica. Perquè al capdavall això és la bellesa: allò que suggereix, allò que provoca la imaginació, allò que remet a una altra part. El lleig, el corredor d’un ministeri, el taulell d’un banc, la sala d’espera d’un hospital, el que és funcional, s’acaba sempre en si mateix, no suggereix res. No ho necessita. El bell sempre t’explica una història, et parla, et condueix, et porta de la mà. De compres.

Esther García Llovet, Màlaga 1963, trasplantada a Madrid el 1970. Com que als 70 encara no es diagnosticava el TDAH, ha passat a velocitat de vertigen per etapes successives i intenses i decididament poc fructíferes dedicades a: la direcció de cinema, la història del art, la psicologia clínica, l’antropologia, el periodisme, la fotografia, la traducció, la dramatúrgia, el guió cinematogràfic i un llarg etcètera que no li ha portat enlloc, lloc del qual de vegades li agradaria conèixer la porta de sortida. Però només de vegades. També ha escrit ficció, com no podia ser altrament. Començant amb gosadia obsessiva i acabant amb certa llanguiment: “Sánchez”, “Com deixar d’escriure”, “Spanish Beauty” i properament “Els guapos”, totes a Anagrama. I algunes més.
(Crèdit del retrat: Alfredo Arias)

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)