SCAN i la ciutat

El món movent-se a tota pastilla i de sobte, clic. Aquest clic com a lapse, com a furt de l’esdevenir, com a síncope en el ritme vertiginós. Aquest clic com captura del mai-més-serà-el-mateix. Una imatge borrosa, robada, que atrapa el temps en la mirada distreta, encara que penetrant, d’una jove, com el temps que l’envolta, el temps en què vivim: borrós, distret. Aquest instant robat té transcendència. Impassible, la jove observa com és segrestada enmig d’una multitud que s’agita al seu voltant. La seva mirada incisiva traspassa el negatiu.

Aquesta al·lucinada la tinc en un Palauet de Tarragona, la Casa Canals, veient l’exposició Transitant de Lluc Queralt. Però tot això passa gràcies a SCAN Tarragona, Festival Internacional de Fotografia, que ha ocupat en els últims mesos, i fins al 24 de desembre, múltiples espais expositius i registres fotogràfics. Com el de Lluc Queralt a la Fundació Fòrum, o el de Cristina Serra Juncosa i Núria Rion amb el seu projecte Rastres Interiors al COAC, passant per la interessant proposta Soto Luce. Apol·lo, llum i Imatge, al Museu Nacional Arqueològic, i així fins a un total de 25 mostres, que han ocupat la ciutat de Tarragona i part de Barcelona.

Però potser el més rellevant d’ SCAN, més enllà de la seva “estrella”, l’exposició Talent Latent, o les seves conferències (amb Gabino Diego o Joan Fontcuberta, entre d’altres), sigui el seu encert en la intenció de generar activitat i moviment al voltant de la fotografia.

Jesús Micó és el comissari de Talent Latent. Ho va ser el 2010 i també ho serà el 2014, permetent, segons els organitzadors, un discurs a curt, mitjà i llarg termini. La mostra, que es pot visitar a la Tabacalera de Tarragona, exhibeix els artistes seleccionats a través d’una convocatòria internacional, llançada el juny passat, en què es van rebre unes 300 propostes “apadrinades”, a suggeriment de galeristes, col·leccionistes o professors.

L’equip de l’SCAN es proposa definir el festival al voltant de l’autor emergent, no estudiant, sinó amb dificultats de projecció. Segons la direcció del Festival, aquesta edició afina en aquesta filosofia, i sembla que així sigui, ja que la incorporació de Jesús Vilamajó, responsable del desaparegut Nice to meet you Emergent Lleida, s’ha traduït en la secció Full Contact, un dels esdeveniments més efectius del festival. Full Contact va ser un punt de trobada de dos dies perquè artistes i agents del món de l’art, interessats en establir nous vincles, es coneguessin i intercanviessin. La guanyadora d’aquesta trobada, Stéphanie Roland, exhibirà a Private Space i a Tarragona la primavera de 2013.

Un altre vèrtex destacable de SCAN 2012 també beu, com el premi de Full Contact, d’un dels socis del Festival, Private Space. La mostra Autoedició Exposada presta l’adequada atenció a una realitat indiscutible de la fotografia en els temps actuals: la recuperació del llibre d’artista. Es presenten signats, amb nombres limitats i fins i tot segell d’autenticitat; convertint-se ells mateixos en peces, substituts de l’”obra”, en un temps en què la digitalitat permet la reproducció infinita i la distribució menys controlada de la imatge en si.

Tot i això, sorprèn que algunes de les activitats que s’inclouen en el programa ja hagin acabat, fa mesos. Per problemes de convenis, SCAN va haver de traslladar el seu temps natural de la primavera a la tardor, i algunes de les activitats programades dins el Festival, com Henri Lartigue. Un món flotant a Caixaforum Tarragona, no van poder moure’s davant el canvi de previsió.

D’altra banda, i més enllà dels esdeveniments desplaçats en el calendari, SCAN 2012, ha patit, com altres esdeveniments culturals organitzats a la ciutat, una dràstica reducció del pressupost, precisament l’any en què se “celebra” a Tarragona la Capitalitat de la Cultura Catalana, títol que sona a ocurrència si es tenen en compte les oportunitats perdudes. En una situació de certa emergència, no només econòmica, però sobretot cultural i programàtica, el suport de l’Ajuntament de la ciutat sembla, de nou, insuficient. Sembla que l’SCAN pateix de la manca d’”aposta” institucional, i amb ella, de la insuficient cobertura mediàtica, del desgast d’un equip que s’hauria de valorar més, (alguns porten 30 anys a la militància permanent per la cultura, i no sembla que els sorgeixin substituts), dels afectes que una ciutat no central hauria de brindar a esdeveniments d’aquesta magnitud.

Després de mesos d’activitat i de recerca d’excel·lència per part de l’organització, el perill, posat en context, és clar: sense un suport manifest, el resultat pot ser el de convertir el festival irremeiablement en un festival “casolà”, encara que això sí, d’excel·lent qualitat. SCAN està a punt d’acabar, i visitar-lo, per aquells que no ho hagin fet ja, és molt aconsellable. Per als que sí que ho hagin fet, la revisió (ni borrosa ni distreta), és indispensable.