“Se hace camino al andar”, un concert d’ Esther Ferrer

“La línia no existeix en el món observable. És una convenció, un constructe cultural.” [[Conferència La vie des Lignes, Tim Ingold, Centre Pompidou-Metz, 20-02-2013)]]

La línia més activa i autèntica, ja sigui dibuixada a l’aire o en un paper, és aquella que neix d’un punt i és lliure de desenvolupar-se sense limitacions cap allà on vulgui, segons la seva pròpia temporalitat. Recorrent-la, els ulls segueixen el mateix camí que la mà que l’ha traçat. Referint-se a aquest pensament de Paul Klee, l’antropòleg Tim Ingold introdueix en el seu assaig “Lines. A Brief History of Lines” una dicotomia entre aquest tipus de línia i aquelles que estableixen un trajecte, les que van d’un punt 1 a un punt 2 segons un criteri d’optimització del temps.

Fa un any vam viure, al Centre Pompidou-Metz, un muntatge que va durar dos mesos en el qual una orquestra de 80 persones va intervenir per materialitzar les partitures de Sol LeWitt, podent així veure, fins al juliol d’aquest any, 32 dibuixos murals en blanc i negre a la Galerie 2 (“Sol LeWitt: Walldrawings from 1968 to 2007″, a cura de Béatrice Gross). Mentrestant, una nova exposició ha obert les seves portes al primer pis, “Une brève histoire de lignes”, comissariada per Hélène Guenin i Christophe Briend, que, més enllà d’una genealogia del dibuix des de 1925 fins avui, explora la incidència de la línia a la nostra quotidianitat i en el nostre entorn. Inspirada en l’esmentada obra homònima de Tim Ingold, inclou una selecció de 220 obres d’artistes com Vera Molnar, Duchamp, Kandinsky o Penone.

Esther Ferrer va intervenir el 16 i 17 de febrer, amb dues de les seves accions. Primer, amb la seva performance “Parcourir 1 carré” va travessar la galeria de Sol LeWitt aturant-se a cada “alcova”. Armada amb 4 lletres (A, B, C, D) i una partitura de combinacions de 3, 4, 5, 6 … elements, recorria un quadrat sense deixar altre traç que el de la memòria, davant d’un públic que seguia amb detall els seus passos anunciats, i que, atent a l’encert i l’error, la seva concentració requeia, en últim terme, en la presència de la que recitava lletres i es movia en conseqüència. Una fina transició des del judici del resultat fins la complicitat del procés. Mirades íntimes entre el visitant i l’artista dibuixaven interrogants en aquest quadrat, l’àrea d’influència del qual desbordava la geometria i els moviments causals propis d’una màquina de Turing, donant així pas a un esdeveniment amb accidents subtils i silenciosos.

L’endemà, una altra acció (“Se hace camino al andar”) començava en dos punts diferents de la ciutat de Metz. D’una banda, Esther Ferrer va prendre com a punt de partida l’exposició “Une brève histoire de Lignes” i, de l’altra, Arthur Debert interpretava l’acció arrencant del Frac Lorraine, on se succeïen altres performances en el marc de l’exposició “Les mondes nomades et autres variations autour de la ligne”, comissariada per Béatrice Josse i Raúl (Rulfo) Álvarez, amb obra de Marc Godinho, Ceal Floyer, Vera Molnar, Torres García o Marina Abramovic, entre d’altres.

Així doncs -deia- dos punts de partida, una trentena de rotlles de cinta adhesiva de pintor a la motxilla i un camí per traçar que culminarà amb la trobada. Ni convidat ni rebutjat, un públic espontani -coneixedor i propietari dels carrers per on passeja cada diumenge- es creua amb una persona que, literalment, va deixant empremta. En realitat, dues persones caminen sobre la línia blanca que van dibuixant; una línia que indica d’on vénen, però no cap on van. Mentre el caminant es manté constant en el seu gest, uns s’hi acosten per dir-li que han vist el seu col·lega sota el pont, a l’altra punta de la ciutat, i que “ànim i sort, ja queda menys per la trobada”; altres miren curiosos; el responsable de seguretat del centre comercial pregunta qui desenganxarà la línia del terra al dia següent; un veí s’indigna en veure una línia blanca davant de l’entrada de casa; un “caniche” ensuma la línia… La conclusió és la trobada a la vella Place Saint Louis: una encaixada de mans i Machado en quatre idiomes: es fa camí al caminar. Actors o figurants, tots componen una partitura que s’està escrivint, i la melodia de la qual es dibuixa pas a pas; esfumant-se tan ràpidament que no recordem si l’hem sentida. Ja se sap: present efímer, memòria construïda.

Les dues tipologies de línies evocades per Tim Ingold impliquen dos modes de vida i de maneres de ser-hi. Si la línia només existeix entre dos punts, el resultat és una xarxa (network) en què hi ha una clara diferència entre les coses i les seves connexions. El viatge per la xarxa és el propi del transport: el passatger busca recórrer la distància entre dos llocs ben definits en un temps mínim, i no es troba enlloc mentre es trasllada d’A a B. D’altra banda, si la distinció entre els punts i les línies desapareix, si les coses no es distingeixen de la relació entre les coses, obtenim una malla (meshwork), en la qual el camí no té com a funció localitzar les persones. El passejant itinerant segueix el seu camí i mentre segueixi el seu camí sempre serà present. Deambulant, manté una actitud que va més enllà de la connexió, una comunicació que supera la correspondència per deixar lloc a la interacció.

Partitura abans i durant, les Accions d’Esther Ferrer són les regles mínimes d’un joc, d’un concert amb les seves variacions. Aquestes comporten l’escolta, la mirada i l’expectació, elements que circulen sigil·losos en tots els sentits, alliberant l’esdeveniment de tota teatralitat. Un procés senzill, significatiu i sense diagnòstics. Un concert en el qual la partitura sobreviu a un tempo canviant, en què la presència de l’espectador (voluntari, voluntariós o casual) modifica el que està tenint lloc. Línies actives.