Seminari Gramsci: evocant la resistència a la pèrdua de la cultura

Durant la dècada dels 80, i mentre a Xile es vivia en una dictadura militar, el filòsof xilè Pablo Oyarzún va portar a terme al seu país d’origen un seminari clandestí al voltant del pensament del filòsof i polític marxista italià, Antonio Gramsci. Aquest seminari, significatiu per la seva il·legalitat en el context en el que es va donar, i que va suposar un gest de reivindicació de la cultura en un moment d’inestabilitat política i social, es recupera a La Capella, amb el projecte “Seminari Gramsci”, una proposta de Luís Guerra, artista visual, escriptor i teòric xilè.

Luís Guerra converteix l’espai expositiu en testimoni dels fets que s’hi porten a terme a dins, evocant les jornades clandestines gestionades per Oyarzún. Al fons de la sala hi ha unes quantes cadires a disposició dels assistents; una taula i un micròfon per al conferenciant; ordinador, i projector; elements que semblen ser tot el que es necessita per aquestes xerrades. Sis altaveus penjats del sostre reprodueixen lectures en italià de textos de Gramsci: fragments que pertanyen als “Quaderns de la presó“, breus escrits recopilats pel pensador italià durant els seus dies d’empresonament. En una de les naus laterals de La Capella hi ha una sèrie de 20 fulls de paper penjats a les parets, la majoria en blanc, excepte 5, que contenen uns dibuixos a llapis, carbonet i tinta, d’estil aparentment naïf i carregats de referències, tant escrites com il·lustrades, a Gramsci. A la segona nau lateral, tant sols s’hi troba la col·lecció de “Quaderns de la presó”, formada per quatre volums d’unes mil pàgines cada un, col·locada directament a terra. A la paret hi penja la pàgina d’alguna revista en la que es veu la foto d’una muntanya nevada.

Encara que s’ha intentat omplir l’espai expositiu amb algunes peces, com els dibuixos o els altaveus, l’eix central de “Seminari Gramsci” és el programa d’activitats que es van engegar el 9 de Novembre amb la presentació del projecte per part de l’autor, i que s’allarga fins el 28 del mateix mes amb “Sudamerican”, una performance de Pamela Desjardins i Verónica Lahitte. La visita a la sala sense l’assistència a cap acte del seminari es fa feixuga i difícil de comprendre degut al fet que es tracta d’una obra processual i que adquireix tot el sentit en el moment en que es porten a terme les ponències, els debats o les performances. La mostra de les obres sense l’existència dels seminaris no tindria cap sentit.

Luís Guerra va ser curador d’un centre de Santiago de Xile en el què, en un moment determinat, van convidar un grup d’artistes de graffiti. Aquests, en comptes de fer el que ja sabien, allò previsible, van crear una escola dins del centre, que duraria el mateix temps que l’exposició, posant així la seva manera de fer en crisi, ja que s’havien d’enfrontar a més imprevistos i més dificultats que les que haurien tingut de fer allò esperat. En certa manera, Guerra s’apropia d’aquest fet, i és que la proposta del seminari no deixa de ser similar a la dels artistes del graffiti.

Així doncs, la potència de la proposta de Guerra es troba en el paral·lelisme que s’atreveix a fer entre el context històric del seminari d’Oyarzún, i l’actual, aquí a Barcelona. Encara que la situació política d’ambdós casos sigui molt diferent, en tots dos s’hi troba inestabilitat i crisis política i social, que insinuen la tornada cap a un fort nacionalisme conservador, no només ideològic, sinó també, com es va fent evident al llarg dels dies, cultural. I és que si en la dictadura militar de Xile el seminari de Gramsci era il·legal, en la nostra contemporaneïtat la censura es pot interpretar en el tancament de centres com l’Espai Zero1 o Can Xalant. Amb tot això, la recuperació de la figura de Gramsci no es fa per elecció capritxosa, sinó que, com Guerra explicava en la ponència “Cultura popular, el arte de no ser gobernados”, l’interès per aquest personatge es troba en la seva tesi fonamental, que neixia de la pregunta “per què som sempre derrotats pel feixisme?”. Els escrits de Gramsci entorn la cultura popular en relació a les polítiques feixistes, rellegits ara sota el pensament de Luís Guerra, vinculen els seus exhaustius anàlisis lingüístics amb el context més actual.