Shadow Writing (Algoritmo/Quipu)*

El problema està en com començar, en com explicar un principi. I on situar aquest principi. Potser és complicat perquè els principis són sempre interessats. Al cap i a la fi, totes les històries s’entrellacen subtilment. El problema està on situar l’inici.

Si s’amplien els detalls de les ombres d’una història, els successos, els personatges i les situacions també varien. Pensar on s’inicia una història canvia inevitablement qui forma part d’aquesta història, i com aquesta història conta, i qui explica aquesta història. Amb aquestes variacions (no ho oblidem, això té a veure amb les variacions), els personatges i les peces que formen part d’aquestes històries establiran les bases de com uns elements es compensen entre ells, com s’influeixen, com s’estableixen les relacions de poder, qui pot deixar passar a qui i què pot creuar. Per exemple, matèries en quantitats variables poden passar. El coneixement matemàtic pot passar. Però les persones que els produeixen potser no. Per això, aquest treball està formulat com un gest. El gest d’una petició d’hospitalitat. En el prerequisit d’aquest gest està implícita aquesta oferta d’hospitalitat. El gest té a veure amb pensar altres inicis.

Aquí ens referim a les molt subtils ombres que unes societats modelen en unes altres. Les ombres en qüestió són unes les vores de les quals són molt difícils de definir. Han arribat a formar part del teixit de la societat en la qual van ser modelades, i són gairebé indistingibles de la resta d’aquest teixit. Mai podríem anticipar les formes finals que ens trobaríem en ampliar les fronteres difuses d’aquestes ombres si només hem estat exposats a la història que ens ha arribat. Aquestes ombres estan plenes de senyals que no diferencien entre passat i futur.

Una d’aquestes moltes ombres és la de la computació, una forma de relat que va més enllà de la parla. Una comunicació feta de ritmes. La computació és l’expressió accelerada d’una realitat anotada amb algoritmes, la totalitat del món traslladada a paràmetres numèrics. Naturalesa humana i no humana traduïda a números, i a les seves possibles relacions mútues enteses com a capital a explotar.

Ada Lovelace en 1852

La computació, tal com se sol relatar, sorgeix en la modernitat a Europa: Alemanya, França o Anglaterra. Un dels seus pioners apareix en totes les històries: Charles Babbage, que va dissenyar el primer computador mecànic, la màquina analítica. No en totes les històries apareix que els algoritmes d’aquest predecessor de l’ordinador modern van ser desenvolupats al costat d’una dona, Ada Lovelace. El sistema per a la màquina analítica s’inspirava parcialment en el teler de Jacquard, que usava targetes perforades per a realitzar els dissenys del teixit i automatitzar la producció. La computació en els seus inicis es lligava a la producció industrial de teixits. Els nusos d’aquests teixits tenen un grau de parentiu amb la computació.

Potser va haver-hi altres possibilitats de desenvolupament de la computació. Saber on acaben els seus dominis és difícil de definir. Estan les matemàtiques inscrites en la pròpia naturalesa o són un fruit del pensament? És la repetició en la naturalesa d’una sèrie de ritmes un patró de càlcul? On comença la computació?

Algoritme

Aquesta arquitectura és un captador de vent. És un dispositiu arquitectònic de tradició iraniana utilitzat durant molts segles per a proveir de ventilació natural i refrescar l’interior dels edificis. Aquesta tecnologia persa s’usava per a refrigerar un ambient. Aquestes torres tenien la mateixa funció que els dissipadors en els equips electrònics. Els dissipadors refreden l’atmosfera dins d’un ordinador. El refredament de l’estructura és una part fonamental de les operacions algorítmiques del capital dins dels sistemes computacionals.

Un dels inicis possibles estaria inscrit en la idea de l’algoritme. L’origen del terme algoritme es troba en el nom del matemàtic Al-Khwarizmi, que va néixer en el segle IX en una zona que avui es coneix com a Uzbekistan, a l’Àsia central. Va desenvolupar gran part de la seva carrera a Bagdad, on va formar part de la Casa de la Saviesa, un centre de recerca i traducció, on es van conservar i van traduir gran nombre d’obres científiques i filosòfiques gregues i hindús. En aquest centre va tenir un gran nombre d’erudits que no només van traduir, sinó que van dur a terme nombrosos avanços en física, astrologia, matemàtiques, música, arquitectura i medicina, com els germans Banu Musa, els qui van desenvolupar una sèrie d’autòmats i instruments musicals que tocaven per si mateixos, o, Al-Haytham, conegut posteriorment a Occident per Alacena, que va fer grans avanços en la ciència de l’òptica i va crear la càmera fosca, a més de moltes altres coses en l’àmbit de les matemàtiques i la física.

Tornant a Al-Khwarizmi, va ser qui va introduir el concepte del zero a través de l’adaptació de les matemàtiques provinents de l’Índia. Està considerat no només com el pare de l’àlgebra sinó també com l’encarregat d’introduir el nostre sistema de numeració. La innovació que va suposar l’àlgebra va ser que no només s’usaven números, sinó que s’introduïen símbols per a representar paràmetres desconeguts, anomenats incògnites. Aquestes formules expressaven regles o principis generals. Àlgebra significa reintegració en àrab. En paraules d’Al-Khwarizmi, “L’àlgebra servia per a allò que és fàcil i més útil en aritmètica, tal que els homes ho requereixen constantment en casos d’herència, llegats, particions, judicis, i comerç, i en tots els seus tractes amb els altres, o quan es tracta de la mesura de terres, l’excavació de canals, càlculs geomètrics, i altres objectes de diverses classes i tipus”.

Muḥammad ibn Mūsā al-Khwārizm: El llibre compendi sobre el càlcul per finalització i balanç

A partir del seu nom deriva la paraula algoritme. Els algoritmes són la mecanització de procediments metòdics que constitueixen en gran part la computació. Es denomina algoritme a un grup finit d’operacions organitzades de manera lògica i ordenada que permet solucionar un determinat problema.

Els algoritmes permeten una transició entre valors numèrics i llenguatge. Són un sistema de notació. La notació és l’indici gràfic d’una exigència en la integració en les relacions socials. Es tracta d’una sèrie d’instruccions o regles establertes que, per mitjà d’una successió de passos, permeten arribar a un resultat o solució. Sense aquestes bases, gran part del coneixement matemàtic occidental no s’hauria desenvolupat. Els rastres d’aquesta traducció estan presents tant en els processos científics com en l’art i l’arquitectura europea, i fins i tot en la invenció de la fotografia. Aquesta és una història que roman oculta dins de les genealogies de la computació. Per entendre les formes transculturals del coneixement, és necessari replantejar la seva genealogia. La computació es va desenvolupar en part gràcies a idees provinents de Síria. Les idees poden creuar. Les persones potser no.

Detall de llaceries de la mesquita de Còrdova, Espanya.

Això és un patró denominat Girih. Girih significa nus en persa. Està present en gran part de l’arquitectura i l’art islàmic. Segles abans de la geometria feta per ordinador, a través dels coneixements dels símbols matemàtics abstractes i la seva relació unificant, l’Islam va tenir l’objectiu de relacionar el món material amb els seus principis bàsics abstractes. Mentre que les formes de concebre l’espai perspectiu a Occident s’enfocaven a la mirada de la posició d’un individu, en el desenvolupament àrab de la perspectiva, no importava quina era la posició d’aquest. En principi, a través de les idees sufís, tots les perspectives serien vàlides. Com seria un sistema de computació que no separés subjecte i objecte, que un no explotés a l’altre? Una concepció així treballaria des d’una interdependència de la cultura. Per definició, cultures que s’entrellacen entre si i amb la naturalesa com un híbrid.

Aquestes són algunes de les ceràmiques que hi ha a LABoral. L’arquitecte Luis Moya les va encarregar al taller de Ruiz de Luna a Talavera. Aquestes ceràmiques recullen la influència estètica i el coneixement matemàtic de l’Islam a la península. En aquesta ciutat, la tradició ceràmica va integrar, al costat d’altres tradicions, el llegat islàmic. Tendim a oblidar el fet que el nostre sistema és només un dels molts possibles, i el seu desenvolupament va començar amb contribucions majors procedents de babilonis, hindús i àrabs.

La història no és una col·lecció de fets donats, sinó una sèrie de realitats coproduïdes. El futur no serà automàticament una perpetuació de les condicions i relacions contemporànies, sinó un temps de diverses dimensions en el qual passat i futur es nuïn.

Quipu

Aquest objecte és una yupana. És un dispositiu de la tradició inca utilitzat per a realitzar operacions matemàtiques de càlcul. Aquesta tecnologia s’usava per a poder resoldre els problemes en la comptabilitat. Els càlculs es realitzaven a través dels moviments de petites comptes —pedres o llavors— d’uns cubiculums a uns altres. Els de baix eren unitats, després venien les desenes, les centenes, els milers i finalment, les desenes de miler. Era un problema de posició resolt a través del moviment físic dels seus components. Era l’equivalent als impulsos electrònics que succeeixen en una computadora.

Un dels inicis possibles de la computació estaria inscrit en les matemàtiques incaiques. Els inques posseïen un sistema numèric basat en el sistema decimal, coneixien el zero i el concepte de buit. El sistema d’escriptura dels signes era el quipu. Així, aquests nusos, igual que els d’un teixit, proporcionaven una idea del món. Els quipus eren un sistema d’escriptura no fonètica. Eren una escriptura tridimensional, un sistema de computació tàctil i palpable. La computació incaica requeria del cos. Les seves matemàtiques no propiciaven només el sentit de la vista. El tacte era una part fonamental, així com l’escolta. Els nusos presentaven una sèrie d’informacions que requeria ser completada amb la parla i els exercicis mnemotècnics.

Alguns pastors del Perú encara els empren per a inventariar els seus bestiars. Mitjançant el número i la disposició dels nusos i el color, gruix i longitud dels cordills, els quipus constituïen un conjunt de signes amb els quals es podien realitzar càlculs numèrics o donar compte dels fets o esdeveniments importants. Els quipus no són només registres estadístics, són també una forma de registre narratiu a través del qual s’articulaven algunes de les relacions socials. L’escriptura, igual que la computació, és una estructura de símbols que es defineix a partir de les seves interconnexions.

L’inca Garcilaso de la Vega era un escriptor i historiador mestís que va viure entre els dos mons tenint accés tant a l’educació que provenia de la corona espanyola, com al coneixement dels inques. En les seves paraules, “Els comptadors, davant del curaca i del governador Inka feien els comptes amb pedretes i els treien tan ajustats i veritables que no sé a qui es pugui atribuir major lloança, si als comptadors que sense xifres de guarismes feien els seus comptes i particions tan ajustades de coses tan quines, que els nostres aritmètics solen fer amb molta dificultat, o al governador i ministres regis que amb tanta facilitat entenien el compte i la raó que totes elles els donaven”.

Els quipus permetien una transició entre valors numèrics i llenguatge. Són un sistema de notació. La notació és l’indici gràfic d’una exigència en la integració en les relacions socials. Es tracta d’una sèrie informacions establertes que, per mitjà d’una successió de passos, permeten arribar a un resultat o solució. Més enllà dels valors numèrics, no es coneix amb exactitud com seria el significat narratiu dels quipus, ja que era un sistema de notació sense paraules escrites. Aquests codis perduts són recipients dins dels quals es poden abocar nous significats, mitjançant normes alienes al codi original. Aquesta és una història que roman oculta dins de les genealogies de la computació. Per a entendre les formes transculturals del coneixement, és necessari replantejar la seva genealogia. Potser els quipus mai es desxifraran. Però això els converteix en una màquina de traducció projectiva que connecta futur i passat.

Quipu exhibit al museu MALI, Lima, Perú

Això són la sèrie de cordes que formen un quipu. El quipu en llengua quítxua significa nus. Els quipus no són una forma d’escriptura fonètica que es pot llegir en el sentit occidental, com si cada element de la seva construcció (els nusos, els colors, els brins) fossin un so. El quipu es pot considerar com un sistema d’escriptura en el sentit ampli de la paraula: un conjunt de senyals visuals i tàctils que s’organitzen per a contenir significats. Els quipus són un sistema de notació tridimensional. A diferència de l’escriptura, la qual requereix instruments per a ser realitzada, la informació tàctil és transmesa a través de la torsió, les combinacions dels colors i les cordes nuades. Probablement, els quipus podien registrar elements sil·làbics, noms i informació narratius i no numèrica.

Això és una imitació d’un quipu, amb un valor numèric inventat, com un desenvolupament especulatiu i formal de les seves matemàtiques. Sense les imposicions socials, econòmiques i culturals de l’imperi espanyol a Amèrica, potser s’hauria pogut desenvolupar un altre tipus de coneixement. Potser les cordes haurien desenvolupat un altre tipus de computació no basada en l’explotació del capital. El sistema de comptabilitat dels quipus funcionava com una forma d’inventari de la propietat i obligacions col·lectives, activant formes de repartiment i redistribució. Com seria una computació basada en aquests principis?

La història no és una col·lecció de fets donats, sinó una sèrie de realitats coproduïdes. El futur no serà automàticament una perpetuació de les condicions i relacions contemporànies, sinó un temps de diverses dimensions en el qual passat i futur es nuïn.

*Aquesta peça és un collage, un mirall escrit del vídeo Shadow Writing (Algoritme/Quipu), una composició adaptada lliurement de cites de Marcia Ascher & Robert Ascher, HansBelting, Nader El-Bizri, Sabine Foster, Ramón Guardans, Elizabeth Hill Boone, David Link, Walter D. Mignolo, Ruba “Mohammed Ali” Salah, George Saliba, Frank Solomon, Gary Urton, i Siegfried Zielinski & Franziska Latell.

** El projecte “Shadow Writing (Algorithm / Quipu)” va ser produït a LABoral Centro de Creación Industrial amb el suport de la beca de producció DKV Álvarez Margaride. Les imatges de les peces d’aquest text es van fer en la segona itinerància a Schwartzsche Vila, acompanyades d’un llibre publicat per Archive Books.