close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

març
Flax, Kale, Barcelona World

Xavier Acarín

Març conclou i ens situem enfront d’un Abril tumultuós; la batalla per Barcelona comença el seu compte enrere. La multi-partida electoral en la qual se situa Espanya sembla un signe més de la cruïlla dels nostres temps. En aquest context, l’ímpetu d’aquest número d’A-desk ha estat el de visualitzar i verbalitzar aquells processos i situacions que, tot i ser presents, són desplaçats o ignorats. El text que van signar Lucía Egaña i Jara Rocha dona compte de les pràctiques en organitzacions culturals, on de manera freqüent ens trobem supeditats a forces abusives que imposen i promouen relacions nocives.

“Sovint aquestes males pràctiques són sostingudes per subjectes amb bastant legitimitat institucional (més que la teva en qualsevol cas), i altres vegades succeeixen per simple inèrcia: les males pràctiques formen part del paisatge més mediocre.”

Exercicis de psico-política dels nostres bons neoliberals que fan servir la precarietat laboral com a eina per a estrènyer les rosques de l’auto-explotació. Supeditació, submissió, i servilisme per por de perdre el poc que ens queda. Una condició que es trasllada a la ciutat sencera, i construeix arguments per a resignar-se als processos globals de gentrificació i degradació de l’ecològic i el social. Habitatge, inseguretat, massificació turística, pèrdua de singularitat, desplaçament de la població, encariment de la vida, i desigualtat, són alguns dels mals que aguaiten a la ciutat. Allà, els dibuixos d’Alba Feito.

 

La Barcelona despullada de les seves particularitats, tant materials com vivencials, fa que aquesta sigui un intermedi entre una caricatura de si mateixa, un parc temàtic i un shopping mall d’un gran aero-port en temporada estival. Turistes i locals basculen entre una experiència del global (uber, airbnb, brunch, food trucks, co-workings, mercats ambulants i festivals) i una autenticitat estilitzada del que és local (cellers de vermut, Gràcia i Sant Antoni, festes en terrats, pisos amb hidràulica, festes majors i mediterrani). El moment inesperat, el rastre del temps, i la resistència de la Barcelona canalla es deixen entreveure en les fotografies de Michael Hart.

Sovint, se’ns diu que Barcelona va morir d’èxit. Que se’ns va anar de les mans, i que, com en tota Espanya, passem d’uns anys bojos d’especulació, balafiament i corrupció a haver de vendre’ns al millor postor en els moments més crus de l’última crisi. El text de Carlos Delclós ens ajuda a resituar el debat del model i l’efecte de la ciutat tant com a atracció internacional com a agent d’influència metropolitana. Hi ha una Barcelona expandida que hauríem de tractar – que estem tractant – per a no abandonar-la a les maniobres dels voltors. I fer-ho amb el grau suficient d’utopisme localista (horitzontalitat, anti-normativitat, horts urbans) i acceleracionisme eficient (transport, medi ambient, economia sostenible), evitant metàfores que condicionen més que ambicionen. N’hi ha prou de comparar L’Hospitalet amb Brooklyn, Barcelona amb Amsterdam, i Catalunya amb Massachusetts.

I al final l’art contemporani. Gràcies a Caterina Almirall i a Carolina Jiménez ens acostem a les Escenes que celebren el vint-i-cinc aniversari de La Capella. El seu text ens proporciona una mirada al que hi ha darrere i als costats de la tarima escenogràfica.

Les moltes crisis que hem acumulat en l’última dècada viuen en el sector de l’art una gravetat apressant, frivolitzada per les bandades en l’estratègia cultural tant de l’Ajuntament com de la Generalitat. La situació és coneguda: 1. falta de legislació pròpia i adequada al sector que afecta a tot l’entramat (mecenatge, procediment administratiu, estatut de l’artista, sistema de beques i subvencions), 2. extrema dependència de l’administració pública (pressupost, gestió, falta d’ambició i continuïtat dels projectes, males pràctiques), 3. precarietat de les trajectòries professionals, 4. sospita generalitzada (propiciada per la repercussió de polèmiques passades de moda, i per una visió de l’art com a aixecada de camisa, improductiu, elitista, etc.), i 5. una falta d’auto-crítica i auto-exigència per part de tots els agents que conformen el sector.

Si bé l’art contemporani s’ha convertit en el llenguatge de la globalització neoliberal, en la seva funció especulativa-mercantil i en la seva força gentrificadora. A Barcelona se li afegeixen diverses dificultats que paralitzen, desmoralitzen, distorsionen i flagel·len contínuament els qui intenten tirar endavant. La classe política es comporta envers el món de l’art com el perro del hortelano: ni menja, ni deixa menjar. Ni exerceix la seva funció, ni deixa que sorgeixin altres sistemes operatius. La misèria de les estructures burocràtiques (i les misèries personalistes) mata al sector de pur cansament, i afegeix més que soluciona els problemes base d’un sistema que és en si difícil de quantificar. Com traçar el recorregut d’una idea, que es pot formar per inputs cognitius, creatius, o sensorials presents en l’art, i que poden acabar alimentant a un altre sector? Com detectar les fonts que ens porten cap a una ciutadania activa, crítica, i imaginativa?

En un univers paral·lel, hi ha una Barcelona en la que Metrònom, la Sala Montcada, l’Espai Poblenou o fins i tot la Cúpula Venus continuen oberts. On l’eix entre el l’Umbracle i l’Antic Palau de Belles Arts funciona com una entitat trans-disciplinària dedicada a l’Antropocè, i on Santa Mònica, el Canòdrom i Fabra i Coats són tres centres d’art independents, estables, finançats per convenis públic-privats, i dirigits per persones respectades pel sector. On els espais auto-gestionats no són una excepció, i on el potencial creatiu de molta gent és aprofitat en escoles, universitats, empreses, i centres de recerca. Una Barcelona en la que els bars musicals no estan en continu risc de tancament, on el teatre no és un art burgès de diumenge a la tarda, i on els museus obren a les nits. Vinçon continua oberta, i encara es fan expos al taller de Ramon Casas, on l’interior de Sert de la galeria Joan Prats continua intacte, i les llibreries Canuda i Ancora y Delfín venen llibres cada dia. No és malenconia, sinó simple necessitat de ser una mica més que Barcelona World o qualsevol altra fantasia que es filtra en les ments dels nostres polítics. El mono-cultiu mai ha estat beneficiós per a la salut del sòl.

 

Tema del Mes

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

29 març 2019

Flax, Kale, Barcelona World

05 novembre 2018

Dancing in the Street

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

12 desembre 2016

Inexacta Intuïció

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)