Singularitat-pluralitat d’un edifici

Vuit qüestions espacialment extraordinàries és l’exposició que acull la part institucional de l’edifici de Tabacalera al carrer Embajadores de Madrid. Comissariada per Virginia Torrente i organitzada per l’àrea de Promoció de l’Art, del Ministeri de l’Educació, Cultura i Esport, mostra les obres de vuit artistes emergents espanyols que treballen a partir de diferents disciplines. El projecte reuneix una sèrie de peces concebudes expressament per a aquest espai –site- specific– que pretenen reflexionar sobre el caràcter extraordinari del lloc des de posicions personals.

Jacobo Castellano, Miren Doiz, Núria Fuster, Fernando García, Hisae Ikenaga, Jaime de la Vera, Guillermo Mora i Miguel Ángel Tornero són artistes que no tenen en principi massa en comú si no és el fet de treballar tots ells a Madrid i concebre les seves obres des de la materialitat i des del concepte de camp expandit que van definir Rosalind Krauss i Lucy Lippard als ’80 i que més tard es generalitza i institucionalitza. El reciclatge de grans espais, fàbriques abandonades i industrials rehabilitades com museus, facilita en ocasions aquest tipus de pràctiques. L’escultura i instal·lació, la pintura i fotografia o el vídeo són per a aquests artistes suports elàstics quant als seus límits, i és a través dels materials com exploren i trien el millor llenguatge per expressar-se. Fins aquí res de nou.

Alguns dels treballs presentats, a més de re-pensar i transgredir els suports sobre els quals s’inscriuen, suposen un intent, de vegades frustrat, per investigar i reflexionar sobre el context social i polític en el qual s’ubiquen. L’artista Hisae Ikenaga (Pedazos) recorre a la ficció davant la impossibilitat de reconstruir la història del lloc a través dels seus vestigis reals, pel que decideix buscar en un desballestament i inserir-los en l’edifici a manera de fòssils. Altres se serveixen d’un folklore anquilosat i imaginen un passat gloriós de l’edifici de Tabacalera, com l’artista Fernando García (Luis Candelas), que elabora una sèrie de llums d’aranya de forma artesanal a base de vidres i materials com en l’anterior peça, reciclats. I fins i tot recuperen un passat recent, com en el cas de Miren Doiz, amb una obra molt subtil, gairebé inaprehensible. L’artista pinta un artifici que simula la pàtina de l’edifici tal com estava abans de ser reformat i convertir-se en sales d’exposicions. D’una forma més poètica, Núria Fuster (Bufadors) al·ludeix als corrents de vent que hi ha en un edifici abandonat; per això intervé una zona de trànsit amb dos ventilats que inflen i agiten una mena de plàstic transparent que el visitant ha de esquivar en passar.

Encara que sí, la major part dels projectes reflexionen sobre l’espai, i alguns d’ells fins i tot rastregen la història de l’edifici i ens parlen de la seva posterior abandonament i ruïna, es troba a faltar alguna al·lusió, reflexió o pont al que realment constitueix avui la seva veritable singularitat, és a dir, la divisió i convivència entre un centre social autogestionat per la ciutadania i un espai institucional on s’organitzen exposicions temporals sobre arts visuals i fotografia. Tabacalera de Madrid és peculiar precisament per ser en l’actualitat un centre social que ha obert una via de relació amb l’Administració, una “nova forma d’institucionalitat” de gestió híbrida, i és aquí on rau el seu major atractiu i el seu caràcter d’extraordinaritat.

El conjunt en si de l’exposició i cadascun d’aquests site- specific funcionen en la mesura que són una interpretació des de la visió particular dels artistes, i fins i tot lligat al personal, com en el cas de la proposta de Jacobo Castellano. No obstant això, es perd l’oportunitat d’activar un context i la necessitat de pensar sobre l’actual idiosincràsia d’un espai, potser en part a causa de l’insòlit d’aquesta situació i a la naturalesa triada de les pràctiques.