close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 abril 2014
Una Bèstia Incontrolable ©CCCB
Música incontrolable, auto-gestió i soroll al CCCB

Glòria Guso


Recentment s’ha publicat l’edició en castellà de “Our band could be your life”, imprescindible relat sobre l’escena musical underground americana en els anys vuitanta escrita per Michael Azerrad i publicada originalment l’any 2001. A través de la història de bandes com Black Flag, The Minutemen, Mission Of Burma, The Replacements o Hüsker Dü, l’autor analitza un panorama d’emprenedors a l’ombra de les grans corporacions de la indústria musical, que no solament va donar a conèixer la música d’aquests grups que ara podem considerar gairebé de culte, sinó que també va fer del do it yourself i d’allò independent el seu senyal d’identitat, més enllà d’etiquetes musicals o de modes en el vestir.

Es pot dir que és una traducció oportunista, ja que ens trobem, aquí i ara, en una situació semblant en molts aspectes. En els últims anys han sorgit a Espanya i Catalunya multitud de petites discogràfiques, promotores de concerts, botigues de discos i publicacions que promouen una escena musical molt viva nascuda al marge dels circuits més comercials. A propòsit d’això, ens trobem sovint debatent sobre el que és el DIY, sobre si l’indie és el nou mainstream, amb grans festivals de “música independent” súper-patrocinats a cada capital de província, i sobre la necessitat d’operar a nivell local i en paral·lel al circuit de grans esdeveniments per donar sortida a propostes que no tenen cabuda o no troben el seu lloc en aquest circuit.

D’això es va parlar precisament en el debat que va obrir la primera sessió del BCNmp7, organitzada per Sidewalk Bookings i 4 Cocos, el passat 6 de març al CCCB. Titulada “Música incontrolable”, es va tractar d’un esdeveniment destinat a col·locar en el focus d’atenció a grups, artistes i col·lectius locals amb trajectòries consolidades en l’àmbit de l’underground, sovint connectats amb les escenes similars d’altres països, en els marges del que anomenaríem “mainstream de l’indie” i que han fet seus els preceptes del “fes-ho tu mateix” ja no només per necessitat, com afirma Michael Azerrad que va ocórrer amb els grups que cita al seu llibre, sinó també per una qüestió de naturalesa política, basada en el respecte als artistes, en l’autogestió i promocionant propostes arriscades.

La sessió va comptar amb les actuacions de Coàgul, Una bèstia incontrolable i Pharmakon, que no només van actuar en solitari sinó que van encadenar els seus concerts i van acabar tocant tots junts. El primer és un dels projectes musicals de Marc O’Callaghan (Barcelona), artista polifacètic que barreja una fascinació per la màgia i l’esoterisme amb una proposta musical basada en el soroll i el record dels ritmes industrials que arriba a la seva màxima expressió en un directe molt performàtic acompanyat de projeccions visuals. Una bèstia incontrolable (Barcelona) van oferir un directe que honora el seu nom, agressiu i contundent, arrelat al punk i hardcore més purista. Pharmakon (NY) va presentar la seva experimental música sorollosa i interpel·lar el públic a plena veu, baixant de l’escenari i enredant als assistents amb els cables del seu micròfon.

Durant el debat, un assistent va preguntar si no suposava una contradicció programar aquests concerts en un centre com el CCCB, si això no anava en contra de la filosofia de la qual es parlava i si no anava això enfocat a algun tipus de legitimació pública de les propostes, ja que allà aquell dia hi havia més gent que en la majoria d’actuacions d’aquests grups. Encara que no em sembla una pregunta desencertada, cal dir que si un centre de cultura contemporània vol ser fidel al seu objectiu no pot deixar de banda tota la cultura independent d’una ciutat, sinó que ha de fer-li d’altaveu, com es fa a través del cicle BCNmp7 actual, “Música en procés”. Això no s’ha de veure com legitimació, ja que aquestes propostes estan àmpliament legitimades en el seu circuit habitual, es tracta més aviat de donar a conèixer un gènere que, per diverses raons, no té el mateix poder de convocatòria que d’altres. I si un esdeveniment com aquest serveix per oferir un concert diferent i perquè més persones s’interessin per aquest tipus de música i per la cultura DIY, això només pot ser positiu.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)