Sobre fenòmens i ésser(s)

Entendre l’art com un lloc per a l’experimentació i acostar-se a la ciència per trencar amb els llocs tancats i els principis assumits. L’exposició “Estación Experimental” és un punt de trobada en el qual destaca una voluntat d’obrir mentalitats i proposar altres esquemes de treball, tant en art com en altres camps del coneixement.

No és nou, la relació entre art i ciència ha estat pensada i estudiada, assumida com a metodologia. Sense mètode, per creadors, i admirada, sense proves, per científics. trobem certa necessitat de tornar a establir lligams. Prova d’això n’és l’exposició “Estación Experimental: Investigaciones y fenómenos artísticos” que acull aquests dies Laboral Centro de Arte y Creación Industrial de Gijón, inaugurada anteriorment al CA2M de Móstoles. Sota aquest epígraf són múltiples les imatges que ens vénen a la ment però convé pensar en aquesta “Estación Experimental” i pensar, de nou, sobre el que, al seu dia, va dir John Cage: “L’art és una mena d’estació experimental”. A això prossegueix el subtítol que els comissaris, Virginia Torrent i Andrés Mengs, afegeixen: Investigaciones y fenómenos artísticos.

Assumint que la ciència s’ho planteja tot, com entendre la falta de respostes que preval? Entrar aquí ens conduiria, sens dubte, a una infinitat d’interrogants. Així que millor situem-nos en l’esfera d’alló artístic i atenguem la proposta. Torrente ens avisa: vivim entre el món inventat i el món natural. La producció d’art en si es veu afectada per ambdós.

Des d’aquí aconsegueixen traçar un recorregut que no només permet replantejar qüestions comissarials (especialment en al·lusió a la vasta col·lecció de mostres regides per “allò cronològic” o “allò estilístic”): D’una banda, l’encertada selecció duta a terme (excepte en algun cas puntual) i de l’altra, i aquí assenyalo al centre, la línia que han sabut mantenir, amb criteri i especificitat, en relació a l’atenció que exigeix ​​art, ciència i tecnologia (cal recordar algunes de les passades “feedback” -comissariada per Christiane Paul i Jemima Rellie o “Feedforward. El Ángel de la Historia” – mediada per Paul, de nou, i Steve Dietz).

Els recorreguts, inexistents, permeten passejar per les sales sense establir un ordre, permeten apropar-se, necessàriament, des de la reflexió a un pensar de l’experiència: literal. Aquí entrem ja en certa pràctica propera al laboratori. Entrar, parar, experimentar, pensar. En l’ordre del producte, potser, rau la diferència entre art i ciència: pensar i experimentar? ¿Experimentar i pensar? (Cert també que en ambdós la intuïció es resol indispensable, ja ens ho va avisar Bergson). L’usuari es troba en una mena d’estructura, desorganitzada, sobre la qual va rebent estímuls originats en el que es genera en l’espai: imatges, sons, boires, distorsions cinètiques. Convé atendre aquest estar de l’individu in situ, convé imaginar a què ens exposem també. La comparació no és gratuïta, parar-se avui a qualsevol ciutat ens condueix a una mena de situació paral·lela: moviment, imatge, soroll, fum. Existeix en el conjunt un gest de complicitat, una proposta que amaga hipertext i que, com a paradigma, és l’únic que ens torna al lloc, a aquest situar-nos, sols, davant l’univers. Aquí s’origina la voluntat científica, aquí es dirigeix ​​ara el viatge infinit del saber científic. La mostra aconsegueix tornar-nos a un temps present des del qual podem pensar-nos. És per això que la relació del conjunt té a veure amb allò polític, últim fi per assumir. L’espai expositiu es revela com a paràbola del nostre clima social, clima que és sempre una suma d’intencions polítiques, econòmiques, científiques i artístiques, entre tantes altres.

La gran majoria, sempre és difícil atendre col·lectives, de les peces es presenten des d’estadis en què allò fenomenològic estableix l’ordre del discurs. Una suma de proves i exercicis que donen visibilitat a la relació existent entre els “fets” i aquest àmbit en el qual la realitat es fa present mitjançant la consciència. Podríem pensar, de la mateixa manera en què s’acusa a la fenomenologia, de no arribar a l´objecte en si, que les peces romanen en un grau d’incomprensió objectual, però atenent al fet artístic, val la pena matisar com es resolen a partir d´una indagació personal amb l’entorn. Penso, per donar algun exemple: en “Serie Misfits” (2011) de Guillem Bayo, per la qual una mànega ens percep i, llavors, reacciona, “Despectáculo” (2011) de Luis Bisbe, qui a partir d’explorar l’espai, ens el torna; “Demonstrations” (2005-2008) de Caleb Charland, fotografies que ens dirigeixen a allò inexplicable; “Tones in the voice of Shadows” (2011) d’Esther Mañas i Arash Moori, on so, llum i espai enclaven experiència, o, la instal·lació “Physical Geology (New Landmass / Fast Time)” (2009) de Iliana Halperin, per la qual l’artista combina experiència personal i teoria científica per tal de donar resposta a la idea del temps geològic. La recerca porta a l’experiència, no hi ha altra, així es presenten els grinyols de “Sound Machines” (2009) d’O Grivo a l’espai, a aquest que ens torna a un aquí i ara contemporani a través de la inquietud acústica que despleguen . També allò polític apareix com enigma del present mitjançant “The limitations of Logic and the Absence of Absolute Certainly” (2010) d´Alistair McClymont, un tornado que sense deixar de rememorar aquesta pèrdua de l’individu en el camp social, aconsegueix qüestionar també la naturalesa del fet expositiu.

Sobre l’ordre al què al·ludia més amunt, dir, que es presenta com caos, equació resolta. Metàfora servida d’un univers amb ordre propi i d’explicació anàrquica. Partícules (les peces) que des del reconèixer-se en canvi constant estableixen un sistema propi basat en aquesta “experientia”, d’herència llatina, que genera coneixement a partir de vivències múltiples.