close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 desembre 2013
Entierro, Burial
Sobre fetus i cossos

Paloma Checa

“El crepuscle va seguir a aquest dia lluminós, obrint pas a les monòtones nits de la burgesia victoriana. La sexualitat va ser tancada, amb cura. Es va mudar a la casa. La família conjugal va prendre’n custòdia i la va confinar completament a la serietat de la funció reproductora. En els assumptes de sexe, el silenci va ser la norma. La parella legítima i procreadora va dictar la llei. La parella es va imposar com a model, fent complir la norma, vetllant per la veritat, reservant el dret de parlar -vetllant pel principi del secret.” [[Michel Foucault, La història de la sexualitat: La voluntat del saber (Madrid: Siglo Veintiuno, 2009)]]

L’any 1999 l’artista mexicana Teresa Margolles va produir Entierro, un bloc de ciment amb un fetus humà dins. A primera vista, el treball de Margolles s’articula a la pregunta que desencadena al públic sobre l’agència del cos mort en el conjunt de definicions legals que regulen no només la seva pròpia legalitat, sinó també la de la decisió de la dona embarassada. Amb l’obra se subratlla un tipus de violència silenciosa i sostinguda al qual la població femenina es veu permanent sotmesa per part de l’estat, la de la negació del seu dret a interrompre un embaràs que passa al seu propi úter.

En inserir el cadàver en el bloc de ciment, l’organicitat del fetus s’ofereix a la del material, encara calent i mal·leable. Tots dos se solidifiquen junts, generant una analogia amb la placenta i integrant en una nova unitat permanent. Aquesta segona mort del fetus al·ludeix a la reclusió de l’avortament a l’anonimat -el seu silenci-, alhora que el vincula amb els ritus funeraris a retornar a la terra. A més, desencadena una sèrie d’intercanvis simbòlics que enllacen el cos mort amb altres universos de significació marginals (el mercat de l’art, el tràfic de persones, etc.). Si algú vol traçar avui les vides que Entierro ha tingut, l’animo a fer-ho. Entierro ha estat temptat pels centres de poder institucional, com el cos que tanca la seva circulació ha estat sempre controvertida. Amb Entierro, però, es generaria una economia de circulació particular per l’obra, en la qual a partir d’aquell moment, aquesta determinaria les seves maneres de mostrar-se a mesura que contorsiona i renegocia seva significació, la seva exhibició i el seu estatus de fetitxe dins del mercat de l’art.

La lectura amb la qual jo em quedo d’aquesta genial peça de Margolles és com els cossos dels individus, sí, són on es lliuren les batalles entre ideologies, com succeeix amb les obres d’art, els relats del poder determinen com i quan aquests són mostrats i ocultats. Les armes que s’esgrimeixen són les paraules que s’usen per dir les coses i els marcs legals i ètics que configuren, a poc a poc, perquè aquestes signifiquin d’una manera o altra. L’índex té el poder de crear costum i naturalitzar la violència d’aquestes regulacions. Els cossos de les dones -no només les embarassades- són en aquest cas aquest el camp de batalla.

El nou marc legal es confon amb un marc ètic i en una grisa matí de desembre galopen junts entre palaus herrerians vers el 1953. Les dones que al seu dia vam decidir lliurement interrompre els nostres embarassos ni tan sols sabem avui en qualitat de què ens interpel·la aquest nou règim. Les que a partir d’ara decideixin fer-ho hauran de fer com Entierro i negociar amb el poder les excuses que hauran de comptar per habitar el marc donat de la manera que elles vulguin.

Què trist és tot.

Paloma Checa-Gismero és Profesora Adjunta a San Diego State University i Candidata a Doctora en Història, Crítica i Teoría de l'Art per la Universitat de California, San Diego. Historiadora d'art contemporani global i llatinoamericà, estudia les trobades entre estètiques locals i estàndards globals. Publicacions acadèmiques recents inclouen "Realism in the Work of Maria Thereza Alves," Afterall journal, Fall 2017, i "Global Contemporary Art Tourism: Engaging with Cuban Authenticity Through the Bienal de La Habana," in Tourism Planning & Development journal, vol. 15, 3, 2017. Des de 2014 Paloma és membre del col·lectiu Editorial de la revista acadèmica FIELD.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)