close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 juliol 2016
tapatalk_1443814902727.gif
Sobre les virtuds del loop, més enllà del gif

Pau Cuyàs

En una classe Martí Peran va deixar anar que “la utopia contemporània és postapocalítpica” i em va semblar genial. Ho vaig entendre perfectament i no vaig poder més que donar-li la raó a aquesta contundent afirmació. No feia molt s’havia estrenat The Dark Knight de Nolan i estàvem tots molt excitats amb el personatge del Joker que interpretava un ja mort Heath Ledger. Un tipus totalment anàrquic que no rendia comptes a res ni a ningú, que no es guiava pels diners, el poder ni qualsevol altre ens material o immaterial. Com ho descriuria el sempre sensat Alfred el majordom, és que “hi ha homes que només volen veure cremar el món”. També ho entenia perfectament. No es tractava d’un boig irresponsable que destruïa el món per simple diversió, sinó que el pobre incomprès era un utopista a Gotham. Tirava gasolina per la ciutat per acabar ja amb aquesta agonia i qui sap, si per poder tornar a construir, perquè qualsevol cosa que s’aixequés sobre els seus mateixos fonaments estava destinada a ser encara més fosca i putrefacta que el que ja havia existit. “L’ordre”, igual que les males herbes, cal arrencar-lo de soca-rel. El cavaller fosc allà només hi feia la feina bruta a les elits, a l’stablishment i al conservadorisme.

Però sobretot vaig entendre perfectament la frase perquè era gamer. El fenomen postapocalíptic era i segueix sent un dels més treballats en el món de l’entreteniment digital interactiu. A Half Life, una espècie d’extraterrestres estan arrasant el planeta en un futur proper. Més clarament, a Fallout, el protagonista surt del búnquer on ha viscut tota la seva existència a causa d’una guerra nuclear que ha deixat la superfície erma, i a la pràctica, inhabitable. També n’hi ha en els què els zombis dominen la terra, entre els que destaca The last of us. I la llista segueix amb Doom, The Walking Dead, Left 4 Dead, I Am Alive, Rage, Crysis, Bioshock, Metro 2033, Resident Evil i un llarguíssim etc. Allà no sols ets un heroi, sinó que a les teves mans està el reconstruir o no un nou món. Establir noves jerarquies i rols; amb allò vell destruït, la única possibilitat és donar pas a allò nou. I el seu potencial és inspirador. Fora les alforges de convencionalismes, ordre i progrés; benvinguts a una nova era on tot està per fer i tot és possible.

Però la idea de re-començar va molt més enllà en aquest mitjà i és de fet, intrínseca al videojoc. I no només pel que fa al mer argument: la indústria aconsegueix donar la volta a la fórmula catàrtica per a dur-la a les tenebres. Ho descobriria traumàticament.

Si, la perspectiva de reconquerir un nou món (si és que això és possible), sense lleis ni cap regla preestablerta, de fundar un nou espai, o un nou desordre, és molt atractiva, i les grans companyies ho han sabut explotar convertint un fet alliberador en una figura més de la seva maquinària carca. I és que si a alguna cosa es deuen els videojocs és al loop i les seves possibilitats. Quan Atari estava desenvolupant la primera CoinOp, la única forma possible de fer que la partida no s’allargués de manera indefinida passava per fer que aquesta acabés quan el jugador “perdia”. Llavors el jugador podia tornar-ho a intentar, però havia de tornar a pagar. Un recurs que d’altra banda respon a la llei més essencial del capitalisme (que no és la de l’oferta i la demanda): generar la necessitat de tornar a comprar. Re-jugar per al bon funcionament de la indústria, que va trobar la forma de fer-ho atractiu: el fracàs interactiu s’anomenaria mort. Així doncs, quan el personatge queia després d’una àrdua batalla amb, per exemple, una planta verda, un animal amb una destral o contra un entrenador pokémon que sortia d’entre les herbes, el jugador “descobria” que encara que el personatge moria, ell seguia intacte. En efecte, tot igual excepte una cosa: havia après. Com passava a la pel·lícula de El Dia de la Marmota (titulada a Espanya com Atrapat en el Temps); o encara millor, a la fantàstica Edge of Tomorrow, el dia es repeteix i ets l’únic que ja ho ha viscut. El procés de la mort o loop ha donat al jugador una informació valuosíssima sobre el mecanisme, la forma de derrotar l’enemic i en definitiva, de seguir endavant perquè D’AIXÒ ES TRACTA. Ha canviat tot, però no ho ha fet realment res. L’univers segueix igual però t’han donat una cosa millor del que podries mai haver volgut: esperança.

tapatalk_1461629802225.gif

Sona bonic però no ho és. Juntament amb aquesta forma de mort, que ja utilitzaven a Space Invaders on es “regalen” tres vides o oportunitats, s’uneixen característiques com el limbe temporal i el petit salt enrere en el temps com una oportunitat més de moltes. Evidentment la mort en aquest context no té res a veure amb la fi de la vida, sinó més aviat es tracta d’una mentida basada en la incapacitat de comunicar el fracàs al jugador d’una forma més honesta i que aquest l’accepti. Una forma d’entendre-ho fàcilment. Així “la fi”, que no és tal, és tractada en el rei de la indústria digital com una línia flubbed durant la producció d’una pel·lícula; el director crida “tallin!”, els actors van al camerino a repassar els seus moviments i si hi ha sort, se’ls repartirà una nota amb indicacions de com fer-ho millor la propera vegada: Premi el botó X per ajupir-se i quan vegi l’indicador, premi A per tirar una granada.

La mort no era el final de res en el videojoc però ens ho crèiem i ens agradava. Aquestes dosis de replay ens agradaven. Ens sentíem còmodes amb aquell bucle repetitiu fins que va parar la música. En el meu cas va ser precisament en aquell 2008, el mateix any del Batman de Nolan, quan va arribar al mercat l’última versió de l’aclamada franquícia d’aventures, lluita i plataformes Prince of Persia, iniciada l’any 1989. La polèmica entre els jugadors es va desencadenar de seguida: l’heroi no podia morir. Bé si, però no. Quan aquest queia a l’abisme per culpa d’un mal càlcul o un botó premut massa tard i aquest es precipitava cap al fons, la seva companya Elika es llançava al rescat del nostre heroi per situar-lo al principi de la plataforma que havia provocat la caiguda. Això si que no. Ens vam despertar amb ressaca i mal cos. M’havien tret el fals fracàs i amb ell l’esperança. Pensàvem que estàvem creant un nou espai, que podríem ser un príncep espadatxí del Metavers, d’aquest espai on res està encara fet que és el digital. Abandonada l’esperança d’un Joker a les nostres vides, la vida entre uns i zeros era el que ens quedava. Havíem nascut massa tard per explorar Amèrica i massa d’hora per conquerir les estrelles; però just a temps per experimentar en el món digital. I ja ens l’estaven colant. La tornada de la cançó es fa palpable, demà serà un altre dia; un altre dia igual, i tot i que sempre una mica diferent encadena l’immutable de la seva rima. Mates, mors i tornes a jugar. Carpe diem per a tothom. Res acaba d’acabar-se mai i només queda aquesta sensació de finitud que no culmina.

No fa tant twitter va incorporar la recerca de gifs al seu mateix software. Va ser àmpliament celebrat, doncs feia temps que aquesta forma de comunicació guanyava terreny. Aquestes càpsules en loop de contingut servien per a tot allò que un volia dir. Qualsevol reacció ja havia estat creada en un minivídeo de baixa qualitat tret d’algun altre vídeo antic. Era fantàstic perquè aquest reciclatge audiovisual treia a la llum personatges i situacions que amb un altre format rarament haurien tingut èxit. Només calia un gest perquè es pogués associar a alguna resposta, un moviment que fos peculiar perquè milers d’usuaris l’utilitzessin en fòrums. I allà es queden, suspesos en un etern loop per als riures de tots. Un nou llenguatge basat en el moviment que conté petits significats. El més semblant a una llengua nativa digital. I està basat en el que ja hi ha, de forma totalment descarada. Davant la impossibilitat de crear res de nou un no sap si anar a buscar gasolina o el bucle de Justin Bieber caient: “la utopia contemporània és postapocalítpica”, clar.

Si fos ric, seria filantrop. O això afirma. Nosaltres no n’estem molt segurs. Diu que com que ningú li ha donat aquesta oportunitat, es dedica, ara que pot, a celebrar la mediocritat i l’anonimat. Durant el dia tecleja i aprofita la tranquil·litat de la nit per construir un refugi per si finalment no arriba l’apocalipsi.

Publicacions

23 juliol 2016

Sobre les virtuds del loop, més enllà del gif

02 abril 2013

Tornem a començar

06 febrer 2013

Ves al cinema

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)