Sobre límits i perímetres

L’Institut Francès de Barcelona presenta aquests dies El perímetre intern, una exposició col·lectiva comisariada per Andrea Rodríguez Novoa i Veronica Valentini. La dotzena de treballs d’artistes espanyols i francesos presents a El perímetre intern planteja una reflexió sobre la noció del límit (geogràfic, històric, temporal, polític, econòmic, social, cultural, personal …), i les seves ambigüitats i imprecisions.

Narrar històries, destacar exemples, apuntar punts de confluència o realitzar lleugers desplaçaments són algunes de les estratègies utilitzades per aquests artistes a fi d’explorar aquesta noció. Oriol Vilanova pren una vitrina de l’Institut Francès i la desproveeix de la seva funció, simplement exposant-la oberta. A partir de la imatge d’un cilindre de cera, Dominique Hurth proposa una sèrie d’elements narratius no lineals. “Que predomini l’esperança sense ser massa visionaris” és el missatge que Anna Moreno va escriure en les pancartes que va mostrar a la manifestació mundial del 15 d’octubre de 2011 a Barcelona i Viena. Una inquietant i indesxifrable carta anònima és la proposta d’Audrey Cottin centrada en els límits de l’autoria. Una fotografia acompanyada d’una petxina de Quahog són els elements que utilitza Aymeric Ebrard a tall d’exemple per provar d’identificar allò que constitueix el formar part d’una comunitat. Fran Meana presenta una instal·lació, d’equilibri un tant inestable, en què es contraposen (i s’acaben descobrint molts aspectes comuns) imatges relacionades amb el Land Art nord-americà i amb les revoltes obreres a les drassanes del nord d’Espanya. Ariadna Parreu s’endinsa en el món dels desitjos i les utopies, utilitzant referències científiques, geomètriques o telecinèsiques. Pauline Bastard deixa a la vista els mecanismes per produir una romàntica posta de sol. Ryan Rivadeneyra relata, visual i literàriament, la infructuosa recerca de Tartessos, la mítica ciutat perduda. En el seu film, Pythagore et les monstres, Louise Hervé i Chloé Maillet transformen el filòsof Pitàgores en el protagonista d’una pel·lícula amb nombrosos trets de sèrie B. A partir de les referències d’un relat de Lewis Carroll, Irene de Andrés construeix un mapa perfecte, del qual només queda el marc. La complexa història d’Europa, transformada ara en parc d’atraccions turístic és reflectida per Lúa Coderch en una instal·lació en la què un calefactor infla artificialment una bossa d’una botiga de souvenirs.

El perímetre intern comparteix aproximació i inquietuds amb un altre projecte presentat recentment a La Capella i que comentàvem fa unes setmanes: La condició narrativa , comissariat per Alexandra Laudo. Ambdues plantegen una reflexió a partir d’un tema concret i rellevant en aquests moments (un se centra en la imatge i la condició narrativa, mentre que l’altra explora la noció de límit i les seves imprecisions), i en el seu procés de reflexió evidencien més coses: una certa aproximació generacional dels artistes (nascuts en la dècada dels 80) que treballen amb una gran diversitat de materials, però sovint en formats low tech, que investiguen, assenyalen i presenten fets o esdeveniments del present o del passat que permeten una reflexió sobre el present; que expliquen històries o construeixen situacions i que mostren mecanismes.

I ja que parlem de temes generacionals, val la pena recordar que durant la dècada dels 70, en una Barcelona encara sense institucions d’art contemporani (recordem que la primera d’elles, la Fundació Joan Miró, es va inaugurar l’any 1975), algunes de les propostes artístiques més arriscades van tenir lloc en els instituts estrangers de la ciutat. L’Institut Français, l’Istituto Italiano di Cultura, el Goethe-Institut i Institut d’Estudis Nord-americans van ser alguns dels llocs on es presentaven els treballs dels artistes conceptuals, així com les trobades, xerrades i seminaris que reflexionaven sobre el nou paper l’art i els artistes.

No sé si la història es repeteix, però no deixa de ser curiós que en un moment en què les institucions artístiques barcelonines es mostren desorientades, algunes de les propostes més interessants sorgeixen d’iniciatives independents, en instituts de cultura estrangers, estudis d’artistes, o espais sense ànim de lucre. I les raons per a això no cal buscar-les només en les retallades o en l’increment de l’IVA.