Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.
És crucial subratllar que el llegat d’Effy Beth no es limita a la perfomance en si; la seva influència s’expandeix cap a una nova forma d’enteniment i acció crítica a l’art i a la vida quotidiana. El que planteja el seu treball és una qüestió fonamental: com podem no només comunicar idees de forma més efectiva, sinó també incitar un canvi semàntic i autèntic que motivi a les persones cap a una major empatia i acció social pel que fa a les injustícies i desigualtats que persisteixen a la nostra societat? Com podem interpel·lar els prejudicis entorn del masclisme i la transfòbia?
L’obra d’Effy Beth es caracteritza per una profunda exploració d’aquestes temàtiques, on podem pensar en la metàfora com un fil conductor que entrellaça algunes de les performances de forma significativa. L’artista va reprendre les idees de Nietzsche sobre la creació de realitats a partir d’aquestes, així com les exploracions conceptuals de Lakoff i Johnson [1] Lakoff, G., & Johnson, M. (1980). Metaphors we live by. University of Chicago Press. que tracten sobre com també determina en gran manera les nostres experiències sensorials quotidianes i la forma de percebre el món que ens envolta. Si la nostra comprensió de la realitat és determinada per les metàfores que travessen i estructuren el teixit social, llavors podem utilitzar la metàfora no tan sols com un recurs lingüístic, sinó també com un sentit en si mateix que pot ser interpel·lat per representacions artístiques que habiliten una transgressió d’aquests sentits establerts a la societat.
A “Effry ofrece sexo oral” (Effry ofereix sexe oral), va presentar una experiència que transcendia la mera representació i expectativa, transformant-se en una interacció visceral i profunda que desafiava els límits del cos i la intimitat del públic present.
La performance consistia a entrar en un espai on se li entregava a cada individu del públic un val que podia ser canviat per “sexe oral”. Així doncs, es tractava d’una participació totalment voluntària i consensuada. Aquells que decidien utilitzar el val eren dirigits a un lloc reservat i curosament preparat, en el que hi havia una cadira i uns auriculars. Cada participant s’asseia a la cadira i es col·locava els dispositius d’audició, mentre que Effy s’apropava i es posava de genolls als seus peus en un gest carregat de simbolisme. En la seva boca tenia un petit reproductor, i al mateix temps que simulava practicar-li una fel·lació al participant sense interrompre en cap moment el contacte visual, a l’àudio que el participant escoltava durant tota l’experiència, se sentien relats esfereïdors en primera persona de diferents víctimes d’abús i violència sexual. D’aquesta forma, en una situació en la qual aparentment només hi cabia el plaer, Effy va col·locar un reclam: el lloc d’un mer objecte sexual és també un lloc d’opressió i vulneració. La intenció de la performance era mostrar com el plaer brindat per una dona a la qual se l’ubica com objecte és inseparable dels patiments resultants de l’opressió del gènere. En una obra que posa en evidència l’opressió i la violència, especialment en la sexualitat de les dones, la voluntarietat de la participació ressalta de forma irònica, ja que no es presenta com una espècie d’“elecció” dins d’un sistema socialment condicionat. Així és que Effy ressalta una realitat en la qual l’erotisme, moltes vegades concebut com a una categoria alliberadora, està íntimament lligat als patrons de violència de gènere, on la metàfora es fa més evident en la dificultat de separar el plaer del patiment.
La segona performance d’Effy sobre la qual m’interessa detenir-me presenta una diferència en relació a la primera: es va realitzar a l’espai públic, de forma que era difícil que els espectadors no participessin, almenys des de l’observació. Això fa que els límits entre el privat i el públic es desdibuixin, mostrant com l’art d’Effy Beth no només es limita a l’espai íntim, sinó que es desborda cap a l’esfera pública, on les persones no poden evitar ser interpel·lades per l’acte. A més a més, en un context en què la seva pràctica artística s’entrellaça profundament amb el seu activisme, l’acte no pot veure’s de forma separada de la seva identitat i vida personal. En conseqüència, aquesta performance, a diferència de l’anterior, manca un títol clar, ja que no es tracta simplement d’una obra artística, sinó d’una intervenció política que desestabilitza el concepte d’“art” en transcendir les fronteres entre el personal, el polític, i l’artístic.
La performance en qüestió es tractava d’una adaptació trans de l’artista austríaca Valie Export, titulada “Genital Panic”. En aquella, Export es mostrava asseguda a una cadira, sostenint una metralladora a les seves mans, mentre que el seu pantaló estava obert a l’engonal, de forma que la seva vulva quedava exposada a la mirada del públic. La versió d’Effy, en lloc de mostrar genitals “femenins”, va mostrar els seus genitals de dona trans, i en lloc d’una arma, portava unes tisores grans de jardiner. Tot i que aquest gest introdueix una diferència fonamental ja que els tipus de violència són representats de manera diferent: mentre que a l’obra de Valie Export l’arma es presentava com una eina de protecció, suggerint que la violència es pot utilitzar com a defensa, en el cas d’Effy, les tisores es presentaven com a una amenaça, una acció d’automutilació. Canviant la retòrica de la violència, enfocant-la no cap a la defensa, sinó mostrant l’amenaçador de no desfer-se del que es considera “innecessari” o “no conforme” amb les expectatives socials de feminitat. L’acte de portar-les no és només un gest simbòlic de poder, sinó una declaració en contra de les normes que imposen les expectatives sobre el cos trans. Les tisores representen la possibilitat d’una transformació sense retorn, i al seu torn una forma de resistir la violència estructural mitjançant la redefinició de la pròpia identitat.
Export, Valie. Aktionshose: Genital Panik (1969), fotografia de Peter Hassmann. The Museum of Modern Art, New York. © 2024 VALIE EXPORT / Artists Rights Society (ARS), New York / VBK, Austria.
No és casualitat que aquesta performance es dugués a terme el mateix any que es va sancionar la Llei Nacional d’Identitat de Gènere 26.743, la qual va ser un pas important per al col·lectiu tavesti-trans, ja que va permetre contribuir a la despatologització de les identitats dissidents i a promoure drets per aquests col·lectius.
És crucial subratllar que el llegat d’Effy Beth no es limita a la perfomance en si; la seva influència s’expandeix cap a una nova forma d’enteniment i acció crítica a l’art i a la vida quotidiana. La metàfora va ser un recurs fonamental en la seva expressió artística i social, en ser una eina poderosa que provoca una commoció dels sentits establerts que, en moltes ocasions, poden haver-se quedat atrapats en narratives convencionals. Effy Beth, artista de performances argentina-israeliana, va ser conscient d’aquestes capacitats i les va aplicar d’una forma provocadora i visceral amb l’objectiu d’interpel·lar els sentits establerts al voltant del lloc de les feminitats en un sistema patriarcal. Al llarg de la seva trajectòria, Effy va utilitzar la metàfora no tan sols com a una eina estètica, sinó també com a un mitjà efectiu per incitar reflexions crítiques i profundes sobre temes fonamentals com la violència, la misogínia i les complexes relacions de poder que influeixen la societat contemporània.
[Imatge destacada: Nora Lezano, Effy Beth per a Revista Anfibia. en https://www.revistaanfibia.com]
↑1 | Lakoff, G., & Johnson, M. (1980). Metaphors we live by. University of Chicago Press. |
---|
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)