Sota els efectes de la droga a la Casa del Lago

Reflexionar sobre les drogues a Mèxic suposa enfrontar-se a un fenomen polièdric i difícilment abastable. Després de tot, aquestes substàncies adquireixen per als mexicans una gran diversitat de significats: percebudes per certs sectors de la societat local com un greu problema social i sanitari, són reivindicades per altres com un instrument de contestació i un símbol de llibertat. Utilitzades sovint amb finalitats recreatives, entre certes ètnies adquireixen un profund significat religiós i una extraordinària importància ritual, com succeeix amb l’herba Maria entre els ‘mazatecas’ o el peiot entre els ‘huicholes’. Les drogues són també un poderós motor econòmic, capaç d’emprar abundant mà d’obra -des de camperols fins camells, passant per mules, sicaris i músics- i d’enriquir d’una manera desmesurada els grans narcotraficants, com posa en evidència la figura de Joaquín, el Chapo, Guzman, màxim dirigent del càrtel de Sinaloa, qui entre 2009 i 2012 va formar part de la llista dels homes més rics del món segons la revista Forbes. En fi, les drogues són una extraordinària eina de poder, capaç d’influir d’una manera determinant en l’agenda de la classe dirigent del país i d’infiltrar en els més diversos estaments de l’administració pública, al grau de convertir la política mexicana en una narco-política o, per dir-ho d’una altra manera, en una política psicotròpica.

Sobre les drogues i els seus imaginaris versa, precisament, l’exposició Los comedores de loto, oberta al públic fins al 28 de juliol a la ‘Casa del Lago’ de la ciutat de Mèxic. Es tracta d’una de les mostres més interessants que es poden veure aquesta temporada a la capital mexicana. Inspirada en un passatge de ‘L’Odissea’ que narra com els homes d’Ulisses, després de ser empesos per la tempesta a l’illa dels lotòfags, es rendeixen als plaers d’una planta narcòtica, l’exposició aglutina una gran diversitat de treballs que, des de diferents perspectives, s’aproximen al fenomen de les substàncies capaces d’alterar la nostra percepció sensorial.

Los comedores de loto apareix com una amalgama de treballs heterogenis -obra de creadors tan diversos com Rosemarie Trockel; Jimena Mendoza; Aníbal Delgado; Mark Leffingwell i Enrique Minjares, entre altres- que inclou no només projectes artístics, sinó també materials etnogràfics, peces de mobiliari i propostes de disseny gràfic, amb la idea d’oferir una visió calidoscòpica de l’univers de la droga.
Precisament, el caràcter interdisciplinari de l’exposició es veu emfatitzat pel seu particular muntatge, que juxtaposa les diferents propostes en un magma indiferenciat, amb l’objectiu de dissoldre les jerarquies genèriques i estilístiques. Les propostes es barregen a l’espai expositiu com si, almenys aparentment, haguessin estat abandonades de forma atzarosa. Freds documents etnogràfics es combinen amb pintures d’aire psicodèlic; còmodes sofàs que evoquen l’experiència de la narcosi comparteixen espai amb els llibres de la Biblioteca Cannàbica; propostes d’art objectual es barregen amb treballs de tall periodístic. D’aquesta manera, les sales de la Casa del Lago es converteixen en un entorn híbrid, a mig camí entre l’espai de contemplació, la sala recreativa i el centre de documentació.

De fet, el particular muntatge de la mostra acaba per erosionar el propi concepte d’autoria, en eliminar tota referència als creadors individuals. Els cèdules d’obra brillen per la seva absència a l’espai expositiu, de manera que resulta impossible vincular cadascuna de les propostes amb un autor concret. Aquest fet, unit a la manca d’una ordenació jeràrquica de les peces que componen la mostra, porta l’espectador a percebre Los comedores de loto com una mena de corpus col·lectiu, i no com la suma de diverses obres individuals.

Los comedores de loto busca aproximar-nos a la imatgeria de la droga submergint-nos en una atmosfera una mica onírica i al·lucinatòria. La seva finalitat no és oferir una visió objectiva de les substàncies estupefaents, sinó introduir-nos en la seva realitat mitjançant els suggeriments i les al·lusions als estats sensorials que provoquen. I, en aquest sentit, compleix la seva comesa amb eficàcia.

Ara bé, aquesta exposició no deixa d’exhibir un flanc feble: la condescendència que mostra davant la situació de violència provocada pel tràfic de drogues a Mèxic. Aquest és un problema que marca profundament l’agenda política i la vida dels mexicans. Es tracta d’un tema que, per altra banda, ha donat peu a poderoses imatges artístiques, com les cartes per tallar cocaïna il·lustrades amb imatges de víctimes de crims de narcotràfic, de Teresa Margolles. La violència provocada pels narcotraficants és una qüestió que no es pot eludir en una exposició dedicada a les drogues. I és una pena que Los comedores de loto, una exposició gairebé rodona, hi passi de puntetes.