Studio activism?

Parlar d’un premi a l’activisme artístic o de la qualitat exportable de l’art polític argentí seria d’un sarcasme fora de lloc en un diari de tirada massiva. Per això el suplement de cultura del Diario Clarín de Buenos Aires es va referir al “salt a la fama” del grup Etcetera (que havia rebut un subsidi de 30 mil euros per a un projecte comunitari), elidint el significant “activisme” i subratllant el caràcter participatiu de les seves accions.

Fins aquí, la notícia no sorprèn. Si els Tupamaros o els artistes de Tucumán Arde van trigar algunes dècades en rebre una consagració acadèmica i institucional, el període que va de la documenta X a Occupy Wall Street sembla haver-se caracteritzat per una professionalització accelerada de l’activisme polític, el següent pas del qual, (a jutjar per alguna gasetilla d’Art & Education) sembla moure’s del màrqueting per a joves cap al mercat dels màsters i programes de curadoria. Amb aquesta perspectiva en ment, valdria la pena rellegir aquells textos de no fa tant, que celebraven la utopia de les pràctiques artístiques post-estudi, i l’art fora de l’espai del taller, com qui llegís documents obsolets de la història de l’atletisme amateur.