Sunila: breu arquitectura d’un relat portàtil

Són molts els rols que un mateix artista pot adoptar. Almenys potencialment. Dins d’un àmbit d’acció en què un dels seus privilegis és el desdoblament d’actuació i la conquesta circumstancial o permanent d’una posició concreta, l’artista com a investigador és una de les combinacions més aplaudides en l’actualitat. Podria al·legar-se que, en el fons, la investigació és un procés inherent a l’art, demostrant aquesta demarcació contemporània com un exemple més d’evidència sobreentesa. No obstant això, l’investigador que invoca (o evoca, des d’aquesta espontaneïtat clarivident amb la qual es relacionen els parònims) l’art, més que un investigador a l’ús, tancat dins la jerarquia epistemològica de les biblioteques, és un detectiu que converteix l’anècdota en un cas d’estudi. El tipus de detectiu que explora a través de la pràctica artística, té també les seves particularitats. D’una banda, intercanvia l’objectivitat lineal dels fets per la subjectivitat obliqua de la seva percepció de les coses; de l’altra, és capaç de convertir-se en narrador omniscient d’aquell relat en què participa com a protagonista secundari.

Sunila, de l’artista Eva Fàbregas, suggereix aquesta modalitat d’artista que investiga com un detectiu i que, en paral·lel, construeix i consolida un relat on l’objectivitat dels esdeveniments es barreja amb l’espontaneïtat aparent del vincle entre unes anècdotes que no tenen res d’anecdòtic. De l’objecte trobat al raonament fortuït, Sunila va ser el quart projecte presentat a Cas d’estudi, una exposició on al procés de l’artista s’hi unia el procés de construcció expositiva, a través del “sumari-i-seguir” d’unes parts, on la independència juxtaposada de seus respectius focus de recerca, es diluïa conscientment en un text general: el d’un intent de relectura de la modernitat, en què l’interès per l’arquitectura de tots els projectes funcionava com a coartada per arribar a d’altres indrets, òrfena d’aquesta nostàlgia cap un passat millor, que mai va ser millor.

En una exposició on cadascuna de les obres exposades tenen un annex presencial en el què l’artista revela la metodologia d’un treball definit per la temporalitat del procés d’investigació, poden passar diverses coses: Que la seva intervenció es converteixi en una visita guiada per la peça des d’un auditori improvisat; o bé que, com en el cas d’Eva Fàbregas, l’explicació deixi de banda allò prosaic del comentari expressament, per convertir-se en un relat oral, en què tots els moments i documents del procés artístic encaixen tan bé, que sorgeix la (benvinguda) sospita que la presumpta objectivitat que escorta tota investigació, hagi estat filtrada pels paràmetres d’una ficció a mitges. I de que la narrativa és un territori on allò explícit no funciona com antònim de l’estètic, en contra del la inintel·ligibilitat feta fetitxe que practica de vegades l’art.

Sunila comença en un mercat finlandès (de vegades un es pregunta què seria de l’art contemporani sense les botigues de segona mà), quan Eva Fábregas troba ‘Space Time Architecture de Gideion’. És en aquest llibre on s’esmenta Sunila, una colònia industrial lligada a una fàbrica de cel·lulosa i dissenyada per Alvar Aalto. El desconeixement general al voltant del projecte d’un dels arquitectes moderns més cèlebres, provoca, com és d’intuir, la reparable curiositat per saber quin és el seu estat en el present. L’actual degradació de Sunila, unida al descobriment de diverses caravanes a la zona, com si d’unitats d’habitació portàtils es tractessin, desemboca en una “breu història sobre l’arquitectura portàtil”, en què Eva Fàbregas combina, per vinculació subjectiva, la privatització d’espais amb vocació col·lectiva; el desencís del paradigma social modern; la mobilitat domèstica; l’estandardització d’un paisatge on allò nòmada s’entén com un sedentarisme provisional; l’escultura moderna; la trans-nacionalitat de les subcultures musicals; la inexpugnable “containerització” com a causa i conseqüència de la globalització; el miratge del DIY made in Ikea; la paradoxal traducció de les manufactures per l’artesania i la precarietat d’unes vides, voluntària o involuntàriament transportables: les nostres.

Deixar un text sobre Sunila aquí incorreria en un greu delicte: oblidar-se de la peça artística. I és que, malgrat l’admiració per la disposició dels elements dins d’un relat, gràcies a la lògica perspicaç de la seva autora, Sunila és -a més a més i abans que res- una peça artística en sala, que es compon d’una projecció fílmica on es comparen dos tipus d’arquitectura: la sedentària i la portàtil -ambdues una demostració d’allò finit- des de l’estètica del purament visual; un recull de postals amb paisatges similars, protagonitzats per campaments de caravanes; i dos quadres fets amb tapisseria de caravana. Tot i això, la força del relat fa, per a qui el coneix, impossible veure-la ja com la culminació d’un procés d’investigació. I és que, si és cert que una imatge val mil paraules, ho és només per la potència del relat que conté.