close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 abril 2013
Articulo_HUM_2.jpg
El Nord es troba a 35 cm del terra

Susana G. Romanos

A Glenn Gould (1932-1982) se’l sol recordar per la seva peculiar manera de tocar el piano, sobre una cadira que tot just s’elevava trenta-cinc centímetres del terra; pels seus sempiterns jerseis, ja fos hivern o estiu; pel seu costum d’aixecar una mà que dialogava amb ell mentre l’altra seguia sobre les tecles; per la seva fòbia social, fins i tot per ser l’intèrpret predilecte d’Hannibal Lecter. No obstant això, pocs s’aventuren a anar més enllà i descobrir que el baix seient li permetia arrossegar les tecles en lloc de colpejar-les, doncs estava convençut, igual que el seu mestre Alberto Guerrero, que aquesta tècnica millorava cada so. Una faceta, la d’investigador, la de pensador, que, admirador com n’era d’Arnold Schönberg, el va dur a experimentar entorn les possibilitats de la tècnica com a mitjà de comunicació musical. Reinterpretacions en estudi i una rigorosa introspecció, com apunta la comissària de la mostra Anna Cestelli, «centrada en la no-presència», van donar com a resultat el que s’ha definit com un enamorament entre Gould i el micròfon, la «transmissió del pensament com pura veu». Aquesta és la base de la qual parteix la mostra HUM, de Massimo Bertolini i el baríton Nicholas Isherwood, exposició que aquests dies es pot visitar al MARCO de Vigo, i que ret homenatge al treball científic i especulatiu del genial intèrpret canadenc.

HUM i Singing North són les obres del projecte que Bartolini i Isherwood presenten juntament amb un nou treball realitzat específicament per MARCO; la performance Lettura, una lectura en veu alta de la novel·la de Thomas |Bernhard “El malaguanyat”, obra que l’escriptor va dedicar a Gould després la mort d’aquest. Com a complement, el dia de la inauguració es va realitzar la retransmissió en línia de ‘Phonology of Noise: The Voice as sound object’- un meta-esdeveniment, la gravació del qual pot ser escoltada a la web de Radical Matters – i en la qual es mostra una selecció d’obres, des de finals dels anys setanta, centrades en la manipulació de la veu com a objecte sonor. Poesia sonora; música experimental; acusmàtica; metafonia; accionisme sonor i avant-garde black metal són alguns dels corrents experimentals que poden sentir-se en aquesta gravació de gairebé dues hores.

HUM, (2012), enregistrament en còpia única sobre vinil de dotze polzades format picture disc, ve del vocable anglès Humming (taral·larejar) i està construïda a partir de la segona versió que l’any 1981 Gould va dur a terme de les Variacions Goldberg de Bach. En ella, s’escolta al compàs de la música el taral·larejar del propi Gould en tocar el piano, un acte inconscient que s’incorpora al disc final modificant d’aquesta manera la relació habitual entre una obra clàssica musical i la seva audiència. La veu de Gould es mostra com un element pertorbador del sistema; ens obliga a realitzar zooms acústics per saber què passa més enllà de les notes, i podem arribar en ocasions a sentir la presència física de l’intèrpret, cosa que capgira la nostra experiència d’escolta. Aquesta cantarella amotinant és allò extret per part de Bartolini i Isherwood per a la seva instal·lació acústica HUM. Al DVD del catàleg es pot apreciar com va ser la sessió de gravació: Isherwood assegut davant d’un ordinador -en el qual es veu el vídeo de les Variacions amb Gould al piano-, materialitza amb la seva veu les expressions vocals de Gould; convertint aquest en una mena de partitura en un enregistrament a l’estudi que es tracta d’una completa obra preformativa. Un complex exercici d’intertextualitat es dóna llavors fent que l’autor es difumini quedant únicament la veu – «absència del subjecte, absència de narrador»- en la tradició de la millor poesia sonora.

Singing North, (2012), micròfon amb peu i altaveus, és un collage textual format i interpretat per Isherwod a partir del text radiofònic The idea of North (1967), primera part de la trilogia Solitude Trilogy; una col·lecció de tres documentals de ràdio d’una hora de durada, produïts per Gould entre 1967 i 1977 per la Canadian Broadcasting Corporation. En ells s’hi reflecteix el concepte de «retirada del món» i, en aquest primer en particular, es planteja a nivell filosòfic i geogràfic què és el concepte de «nord». Paraules i fragments fonètics, així com els clics, xiulets i altres manipulacions vocals formen aquesta gravació sonora per la qual Isherwood ha aconseguit crear un text poètic -«imitacions ficcionals» en paraules de Johnatan Culler-, a través dels testimonis radiofònics que «diu» , i per tant no «aixafa», al llarg de poc més de quinze minuts.

La veu és sens dubte la gran protagonista d’aquesta mostra. La seva transformació acústica, com a so familiar i via de sonoritat que és, adquireix, en el moment en que la totalitat del camp sonor és considerada, una presència o intel·ligència ressonant, com Carolyn Abbate va apuntar en el seu moment. Bartolini i Isherwood aconsegueixen que la veu vagi i vingui com a ens autònom d’autor o creador, permetent-li un instant fora del seu lloc.

Fa molt de temps va començar Belles Arts a Salamanca i la va acabar a València, on, en darrer curs, un professor li va dir: «Susana, no has pensat en dedicar-te a l’escriptura?». Ella va contestar amb un lacònic "no" i va marxar a especialitzar-se en sonologia a l’Haia. Actualment, segueix boja per l’art sonor però es guanya la vida com a editora, redactora i «Ghostwriter» en editorials, revistes i altres llocs. Ara sap que potser, només potser, aquell «no» podria ser que fos precipitat.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)