Suso Fandiño i Jorge Perianes. Sembla que vol ploure

Suso Fandiño i Jorge Perianes exposen simultàniament a les sales del Palexco i Kiosko Alfonso de la Corunya. La Letra con sangre entra i Sin título són dues maneres totalment diferents de plantejar-se aquestes dues mostres individuals que arriben en un moment idoni per a aquests dos creadors gallecs.

Immersos en campanyes de suport a institucions que se’n recorden del jove creador quan trona, resulta estrany assistir a l’obertura de dues exposicions en dues sales municipals que no destaquen únicament pel seu baix pressupost. El cas és que el Kiosko Alfonso i Palexco, ambdues a la Corunya, han iniciat fa poc més d’un any una sèrie de mostres en què artistes com Álvaro Negro, Teo Soriano o Nicolás Combarro han anat mostrant diverses propostes que sens dubte indiquen el bon moment pel qual -ajudat per altres sales com les del MAC (abans MACUF) – està passant l’art contemporani en aquesta ciutat.

El passat 4 de desembre tenia lloc l’obertura de dues noves exposicions que romandran en aquestes sales fins al pròxim 10 de febrer. En el cas de Suso Fandiño, La letra con sangre entra aborda el patetisme televisat de la cultura nord-americana de la high school. Banners de suport al quarterback que canvien els seus missatges d’ànim pels del fracàs més estrepitós. Fandiño es caracteritza per mostrar la imatge enllaunada de la frustració, de transformar la pintada de porta de lavabo en un missatge que després de la seva superficial presentació amaga el més cru d’un sistema que s’empassa al perdedor. Recorda per moments a aquest tram final que Herzog ens regala a Stroszek, a la terrible escena de les gallines ballant amb descàrregues elèctriques enmig d’un decorat de disco-bar, a un tret que posa fi al malson del malaguanyat.

Peces de recent producció que segueixen la seva línia de teatralitzar el mercat de l’art en un gest que remet a grans campanyes publicitàries, s’enfronten a gestos de fons caràcter conceptual. Fandiño mira a Warhol i a Beuys amb la mateixa cara burla que després es transforma en admiració, amb el gest canviant del psicòtic, del desconcert que produeix veure patir a un pallasso com el torturat per Bruce Nauman.
A aquesta sèrie de treballs que ara s’exposen al Palexco sota el comissariat de Maria Peña Lombao, se suma l’acurada edició d’un llibre que l’artista ha convertit en una joguina. Retallables, adhesius, rasques i exercicis de connectar punts converteixen aquesta publicació en una col·lecció de passatemps. Suso Fandiño demostra aquí la seva dedicació a un gran llibre que ell mateix no ha pogut evitar convertir en un “pinta y colorea”.

Creuant el carrer ens trobem amb l’impossible espai del Kiosco Alfonso. Allà Jorge Perianes ha buscat neutralitzar radicalment l’estructura interna de l’edifici. Desenes d’escales de fusta s’interposen en el camí de l’espectador i la seva caòtica disposició força el recorregut en una intervenció no apta per a supersticiosos.
Perianes torna a sorprendre amb una altra de les seves imprevisibles solucions i esgota l’espai eliminant els seus límits, obrint buits en els panells que tanquen les sales a l’exterior, obstruint el pas a les escales o facilitant accessos a zones impensables. Un Sin título en lletra gran a la porta principal deixa clar que cadascú pot establir un diàleg diferent amb la instal·lació. No hi ha poesia d’adolescent enginyós, no serveixen gestos tendenciosos, i això és el que diferencia el treball de Jorge Perianes d’altres que volen i no poden. Rafael Lens s’ha encarregat del comissariat, aportant una visió externa que en aquests casos proposa variants al projecte inicial de l’artista, i lliura clots inapreciables des de dins fins a crear una mena de presó de Piranesi dins d’aquest edifici, que pensant-ho bé, fa dècades empresonat pel seu interior impracticable.
Aquest projecte i un recull de les diferents intervencions que Perianes ha dut a terme en els últims anys és el fil conductor d’una publicació que veurà la llum en les properes setmanes.

Estem en un moment de gràcia per a l’art gallec, però -excepte en casos com els comentats-, sembla que segueixen trucant a unes portes tancades amb pany i clau. El neci exercici d’esperar a sentir l’opinió del més llest segueix vigent, i així ens va. Està tot fatal. Sembla que vol ploure.