Sweet Wall. Qui vigila als vigilants?

La vigília del 3 d’abril van morir en dues poblacions catalanes diferents, dos homes en ser reduïts pels Mossos.

Allan Kaprow va realitzar l’any 1970 la que es considera la seva peça més política, Sweet Wall. Un grup d’amics van construir un mur de trenta metres de llarg i un metre i mig d’alt, proper al mur de Berlín, però a diferència del seu veí aquest se subjectava amb pa i melmelada, i acte seguit de ser construït el van tombar. Sweet Wall és un happening, els happenings no poden ser reproduïts.

La primera acció és a les 7 del matí a Plaça Catalunya, on a la mateixa hora del dia 30 de Maig de 2011 van desallotjar els “indignats” que hi dormien, i van “netejar” l’acampada. Jo no era a Plaça Catalunya quan va començar el desallotjament, hi vaig arribar al cap d’una estona. Avui 3 d’abril de 2014 arribo puntual, la plaça és buida, fosca i plou. Mónika Ardila, Rosario Ateaga, Irati Irulegi, Chiara De Marco, Jordi Maseras, Masha Perskaya, Sergi Velasco, Oriol Fontedevila, el fotògraf i un espectador estan drets al mig de la plaça, i posen en marxa la nova joguina de la policia catalana: el canó de so. Ho faran 9 vegades més durant tot el dia en diferents llocs de Barcelona.

Aquesta acció s’emmarca en la proposta de la Fundació Tapies Allan Kaprow. Altres maneres. En aquesta ocasió són els estudiants del programa d’estudis d’A*Desk, amb la coordinació d’Oriol Fontdevila des del projecte Arqueologia Preventiva de l’Espai 13 de la Fundació Miró, els encarregats de reinventar un happening de Kaprow. Allan Kaprow, Altres maneres, és una exposició que vol posar de manifest la vigència de l’obra de Kaprow, en relació a les circumstàncies actuals. Es desplega més enllà de l’espai expositiu de mans de diferents col·lectius que reinventen o reinterpreten diferents happenings. Els happenings deixen un rastre documental, en imatges o textos, però essencialment es poden resseguir en petites “partitures”, que són la recepta en cas de que es vulgui dur a terme un reenactment.

Refer avui Sweet Wall, implica, atenent-se als paràmetres que proposa Kaprow, denunciar els llocs on el poder s’ha extralimitat. L’estratègia és repensar, en els seus termes, les formes en que el poder opressor actua. Si al Berlín dels setanta era un mur divisori el que físicament dibuixava la repressió, avui és una forma que s’estén per la ciutat com una metàstasi. L’acció és una denúncia simbòlica de cadascun dels abusos o morts. Acabem al Carrer Aurora, a les 11 de la nit, on també va morir recentment un home apallissat pels mossos, un escàndol. També és un escàndol el canó ressonant pels carrerons estrets del Raval. El so està intervingut amb una veu que dicta la “partitura” que Kaprow va deixar per a aquest happening. Pràcticament cap vianant s’ha aturat, poques persones pregunten de què es tracta, algun veí surt al balcó. El canó ha acomplert la seva funció dissuassòria.

Un happening no requereix de públic, sinó d’acció. A happening is for those who happen in this world, for those who don’t want to stand off and just look (Allan Kaprow, How to make a Happening, 1966). En el happening no hi ha actors, no hi ha audiència, hi ha una acció que es produeix amb les persones presents. El joc de rol proposat per la Fundació el dissabte 5 a Bellvitge, també és una reinvenció de Sweet Wall. Molt més popular que el canó, i amb maons. L’actualització del happening en aquest cas fa referència a un altre fet històric, l’enfrontament dels veïns de Bellvitge amb la policia quan reclamaven els seus drets davant de l’abús de les constructores. El joc genera una estranya situació on se solapen els personatges interpretats i la recreació de l’enfrontament, amb una situació nova i real. El joc crea una realitat en sí mateixa, que s’ateny perfectament a les normes que proposa un happening, de manera que es crea una relació d’ironia respecte el motiu del que s’està parlant, però que a la vegada és produeix de nou en les persones que hi participen, i en el desconcert dels espectadors. La manifestació que els veïns de Bellvitge (els reals i els interpretats) van realitzar en el joc de rol de dissabte, no és diferent d’una manifestació “real”: els lemes, les pancartes, els crits, els organitzadors i la massa, i els espectadors que no saben com relacionar-s’hi. Fins i tot la reivindicació que es proclama, tot i ser extreta d’un context històric, és vigent ara.

A l’exposició de la Fundació Tàpies es va acumulant el material que es genera amb cada una de les accions de reinvenció dels diferents happenings, l’espai es va omplint conforme es van succeint, i també és un espai de treball, deixant, tal com reclamava Kaprow que el happening sigui, una acció puntual i irrepetible. Lamentablement no ho són en canvi, els esdeveniments als que aquestes accions fan referència.