Telepatia gif: Escriptura no-creativa en imatges pobres

Internet està ple de senyores entranyables endinsant-se en l’univers de la realitat virtual. D’entre tot aquest material, el meu favorit és una animació GIF en la qual una d’aquestes dones apareix bocabadada, al mateix temps que molt digna, asseguda al sofà de casa quan alguna cosa o algú d’aquesta dimensió paral·lela l’ataca. El seu ensurt ha degut passar per la meva pantalla unes cinquanta vegades i encara sóc incapaç d’entendre què és exactament el que veu i sent i, tot i això, he pogut utilitzar la seva reacció en situacions i converses ben diferents. Aquest GIF identifica força bé el tipus d’animació que m’interessa analitzar aquí: aquelles que generen i es construeixen a partir d’imatges oposades, reutilitzades o convertides.

Per què aquest tipus d’imatges? GIF, com ens explica Viquipèdia, són les sigles de Graphics Interchange Format. És un format d’imatge creat l’any 1987 per l’empresa de telecomunicacions nord-americana CompuServe (actual AOL), que oferia un eficient sistema de compressió d’imatges permetent el seu enviament sense pèrdua de qualitat a major velocitat. No obstant això, la popularitat del GIF va arribar fonamentalment a través de la possibilitat de generar animacions, especialment utilitzades per a la publicitat en banners i l’ús de logos animats en pàgines web. Doncs bé, els GIF que empren material trobat o reestructuren vídeos domèstics són aquells que, al meu entendre, han subvertit amb més èxit la funció original del format, allunyant-lo de la utilitat comercial i creant significats abstractes que l’usuari pot emprar al seu gust (incloent aquí sí, fins comercials i altres beneficis, és clar). Els GIF als que em refereixo fan servir tota mena de metratge trobat i no inclouen missatges textuals, són pura imatge: el joc icònic-textual l’introdueix qui actua com a usuari-repetidor. Gran part d’aquests GIF es nodreixen de material procedent d’Internet, el mateix mitjà al qual són llançats després de la seva edició i conversió. Es tracta d’un exercici d’apropiació sobre material apropiat, un circuit que remet a una manera de pensament en bucle, igual al loop infinit del propi format.

La teorització d’Hito Steyerl sobre “la imatge pobra”[[Hito Steyerl, “En defensa de la imatge pobra” a Los condenados de la pantalla, Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2014 (pp. 33-48).]] , aquella degradada a través d’aquests processos de distribució i remescla, ha generat un marc clar i suggestiu per entendre les condicions materials i semàntiques de la reutilització d’imatges a Internet. Tot i tractar-se d’un text focalitzat en la imatge en moviment i la teorització entorn d’altres formes de cinema, moltes d’aquestes idees són extrapolables a la utilització de la fotografia i el fotograma en aquest mateix context. La imatge pobra “té mala qualitat i resolució subestàndard.” “És el fantasma d’una imatge, […] una idea errant en distribució gratuïta” que circula fonamentalment a través d’Internet. “És RAG, RIP, AVI o JPEG” i especialment, us dic, GIF. Steyerl planteja com a alternativa a la resolució una forma de valor per aquestes imatges “definida per la velocitat, la intensitat i la difusió” que explica la degradació progressiva de les “imatges riques” per a la creació d’animacions en GIF que puguin ser visualitzades i distribuïdes amb la major agilitat possible.

Tenint més o menys clara la condició de la matèria primera d’aquests GIF, per pensar les formes de producció i recepció de les animacions m’apropiaré d’alguns dels conceptes que planteja Kenneth Goldsmith en relació a l’escriptura no-creativa[[Kenneth Goldsmith, Escritura no-creativa. Gestionando el lenguaje en la era digital, Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2015.]] i d’algunes idees de José Luis Brea sobre lectura i telepatia a les societats interconnectades[[José Luis Brea, “Telepatía colectiva 2.0: pequeña teoría de las multitudes interconectadas” a El cristal se venga, Fundación Jumex Arte Contemporáneo/RM, México DF, 2014 (pp. 99-107).]]. Traslladar teories desenvolupades en un àmbit de coneixement concret a un altre pot ajudar a aclarir metodologies i significats. En aquest cas, es tracta més aviat d’una translació, ja que el que voldria és pensar en les formes desenvolupades en la utilització del GIF a partir dels plantejaments que Kenneth Goldsmith fa servir per explicar l’escriptura no-creativa, derivats al seu torn de l’aplicació dels models de funcionament de l’escriptura a Internet. Goldsmith planteja un ecosistema per a l’escriptura extrapolable a la producció d’animacions GIF. Esbossa una “ecologia” digital en la què les dades són efímeres i on “les versions finals no existeixen”. Aquesta és una “ecologia rizomàtica”, exemplificada a través del cicle de l’aigua, que genera una “contínua i infinita varietat de fets i interaccions”. La base principal per a aquest ecosistema és l’apropiació i és que Goldsmith, a partir d’alguns dels textos de Walter Benjamin, planteja si “no és tot material cultural quelcom compartit, quelcom on les obres noves es construeixen sobre obres preexistents”. M’interessa pensar la producció d’animacions GIF com a referent de la no-creativitat, en funció de les condicions d’autoria anònima, apropiació i flexibilitat semàntica.

En aquest sentit, Goldsmith també assenyala el concepte, moving information, encunyat per Marjorie Perloff per identificar “tant l’acte de moure informació d’un costat a un altre com l’acte de ser commogut per aquest procés”. Dos actes que formen part d’un mateix procés en el context actual de la utilització del GIF, però que és interessant intentar analitzar per separat per tal d’entendre com es desenvolupa la recepció i lectura d’aquestes imatges. Tornant als plantejaments de Steyerl, la imatge pobra “transforma la qualitat en accessibilitat, el valor d’exhibició en valor de culte, la contemplació en distracció” i la comprensió en evocació. Entre fotograma i fotograma és on es construeix, en les animacions GIF, el significat concret, un missatge que no és textual sinó contextual. Per entendre les condicions en què aquest missatge es transmet i, especialment, es rep, m’interessa pensar aquesta cultura visual de la imatge degradada i ultradifosa en el lapse en què la situa Hito Steyerl: entre una economia d’imatges alternativa i el capitalisme de la informació. Aquí aquest tipus de GIF pot ser identificat com un dels elements més interessants de la cultura visual contemporània, però sense cap èpica, sense la pressió de trobar en aquest llenguatge una essència política fonamental. És per això que per entendre el context comunicatiu del GIF, enfront de la idea de les “relacions visuals” de Dziga Vertov que empra Steyerl, prefereixo saltar a la teoria telepàtica de José Luis Brea; enfront de la utopia comunista, parlem ara d’afectivitat i supervivència. Brea, a partir dels textos de Roberto Bolaño, proposa entendre l’escriptura com un procés telepàtic i la lectura com al·lucinògena. Un marc per a comprendre els processos comunicatius que pot ser aplicat tant a les arts plàstiques com a la interacció a Internet. Centrant-nos en el GIF contemporani, la lectura, emmarcada en les condicions que “la xarxa social del subjecte” genera, es desenvolupa en “un procés interpretatiu ultra-ràpid i que en realitat s’avança -en el reordenament lògic que d’ells [els seus afectes] fabrica el subjecte com a subjecte intèrpret- fins i tot com a percepció anterior. Això és la telepatia”,”tele-pathia col·lectiva”,”afecció compartida”.

En resum, el meu interès en aquestes animacions GIF resideix en la seva no-originalitat i la creació d’un pensament en bucle, flexible, sense continguts concrets i obert a la reinterpretació i reutilització. S’ha generat així una via de comunicació la matèria primera de la qual és la imatge pobra, construïda i remesclada a partir de processos d’apropiació amb una base comunicativa que, a través de l’abstracció, l’evocació i la ironia, és l’afecció compartida. GIF.