close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 juliol 2016
a) Gif
Pensar el GIF

Rafael Ruiz

Imaginem que l’art no existeix ni ha existit mai, que només existeixen pràctiques culturals com la pintura, l’escultura, la música, la poesia, el cinema, el teatre, la dansa, l’esport, la gastronomia, la fotografia … en fi, tot això [[Ja que estic parlant de pràctiques culturals no puc deixar d’assenyalar que el consum de mercaderies, la corrupció política, la guerra, la xenofòbia, la tortura, el sexisme, l’abús de poder, etc., són també pràctiques culturals, a falta d’una definició més acotada del concepte Cultura.]]. Val. Però, tot i que l’art no existís com a concepte, un pintor, per exemple, si no vol que la seva pràctica es converteixi en un eco del poder, en una reverberació de l’opinió pública; si pretén que la seva tasca adquireixi una certa autonomia, haurà d’enfrontar-se tard o d’hora al sentit de la seva pràctica. Tard o d’hora haurà de preguntar-se què el porta a pintar d’una forma i no d’una altra, per què “el que fa” ho fa com ho fa. És l’atzar qui guia la seva mà? Són els gens? El coneixement? L’esperit? Les energies de l’univers? La comunitat? La fe? L’inconscient? Tot alhora? Exacte, haurà de pensar. Aleshores, per saber si un GIF, per exemple –la seva producció i exhibició és una pràctica cultural com les abans esmentades-, compleix amb els requisits que ha de tenir un bon GIF, cal pensar, cal pensar en què pot consistir això que es diu un “GIF interessant”, si no, no és possible, i caldrà aleshores pensar fins al final, és a dir, fins on un arribi[[No, jo no ho faré.]]. Bé. Aquest “pensar” es pot aplicar igualment al “lector”, a tots els que “llegim” aquestes pràctiques. Per a que nosaltres, com a lectors, puguem determinar si una pràctica cultural ens plau o no -per exemple-, hem de pensar. A no ser que creguem que tot el que sentim, pel sol fet de sentir-ho, ja està legitimat, fundat. En aquest cas, res a dir. I és que el principal atractiu de moltes pràctiques culturals consisteix precisament en que no has de pensar -o has de pensar només una miqueta-, perquè entens que la comunitat ja ho ha fet per tu, i simplement et deixes portar. Ja siguis autor, actor o lector, et submergeixes en el canal i obres el teu cor a l’alegria de pertànyer a una comunitat, sentint que formes part d’alguna cosa més gran. I és que no hi ha res més bonic que sentir-se pertànyer a una comunitat, per petita que sigui, i celebrar-ho una i altra vegada. A més, és comprensible, pensar no és agradable, perquè pensem sense ser conscients de les nostres limitacions, el que fa que ens abandonem voluntàriament a la intempèrie, en sentit figurat, clar[[I per què no som conscients de les nostres limitacions? Perquè aquestes cabrones no paren de moure’, i per trobar-les cal seguir pensant, el que converteix el pensar en una recerca de límits, o sigui, en una construcció o detecció d’espais.]]. Però en el cas que, pel motiu que sigui, decidim pensar sobre aquestes pràctiques, arribarem a la conclusió que el que menys ens importa, com “lectors”, és si ens plauen o no. Prioritzem la dialèctica que es crea després aquesta trobada de… d’alteritats, després d’aquest regalim de fluxos, diguem-ne -no sense dificultat-, sense oblidar que aquesta dialèctica no és ni una forma ni una tècnica, sinó una mena de tremolor, un moviment.

Però tot això ho escric perquè he acceptat l’encàrrec d’assajar un text sobre les condicions del GIF, i ho faré com pugui. D’acord, vaig al gra. Començaré fent un breu repàs a les seves característiques tècniques: animació; format digital; de 2 a 256 colors; mides variables; transparències; repetició sense fi; possibilitat d’incorporar so (encara de forma molt precària), pes lleuger ideal per compartir a les xarxes socials. Com veieu, en principi sembla albergar suficients atractius com perquè els amants o aficionats a les expressions culturals, espirituals o plàstiques se sentin impel·lits a provar el seu ús. Però alguna cosa falla, com sempre que la tecnologia dóna a llum a una nova forma d’expressió, i és que encara no està completament immers en l’esfera del valor cultural, i això és precisament el que em sembla més interessant d’aquest format d’intercanvi de gràfics[[La fotografia pot arribar a aquest estatut pròximament, però recorrent un camí d’anada i tornada. Després de submergir-se completament en l’esfera del valor, s’ha abusat tant d’ella que, afortunadament, està perdent gran part del mateix, el que fa que pugui alliberar-se i tornar a ser útil en un futur no molt llunyà.
]]. Tots podem fer un GIF i penjar-lo a les xarxes socials sense por que ens acusin d’encobrir elevades pretensions artístiques, entre d’altres coses perquè la majoria dels que corren són apropiacions -parentes del collage- i see’n desconeix l’autoria. A més, encara manté la virtut de no estar associat a un preu, el que també és un avantatge. Però seguim.

Als atractius abans esmentats hem d’afegir la seva ràpida circulació gràcies al seu mitjà d’exhibició “natural”, el ciberespai, el que el converteix en un format popular i fa que tots els lectors d’aquesta revista sàpiguen ja en què consisteix un GIF, s’hagin topat amb centenars d’ells i constatat diverses de les seves tipologies, entre les que jo, arbitràriament, destaco: la del GIF homenatge, el GIF graciós, el GIF formalista, el GIF polític, el GIF porno -aquí dóna molt de si el loop – i el GIF publicitari- també es poden veure diverses d’aquestes tipologies reunides en un sol GIF-. Val. De totes les tipologies, la que més abunda i la que més detesto és la del GIF homenatge. De contingut explícit, la seva única funció és la de lloar, i està estretament emparentada amb la imatge religiosa. Les xarxes socials estan plenes de GIFs i fotografies i textos penjats amb aquest únic i repugnant objectiu, el de crear comunitat a través de l’aclamació i d’un fals sentit de pertinença, del pitjor. Dels GIF homenatge només salvo els que respecten la seva tècnica bàsica, el no tenir ni principi ni fi[[En cas de no respectar aquesta tècnica bàsica el GIF es converteix en una imatge animada que es va repetint sense sentit. Passaria a ser, simplement, una animació curta. Vindria a ser equivalent a realitzar un vídeo amb un sol fotograma, o sigui, un ús maldestre del format.]], i això passa quan aquesta falta de principi i de fi, aquesta repetició, li dóna un sentit més enllà del “homenatgístic” o laudatori, recorrent llavors al recurs al·legòric o estètic. Aquí van alguns exemples dels dos tipus de GIF homenatge:

homenaje3.gif

Homenaje4.gif

c) gif

El GIF formalista no deixa de ser una pintura en moviment. En alguns casos el moviment aporta algun sentit -quan deixa de ser pintura i es converteix en imatge-temps- i en altres no. El GIF polític sol ser de contingut explícit i, d’acord amb el GIF homenatge, el que busca és l’adhesió, crear comunitat a través de la denúncia o l’aclamació. El GIF graciós és… doncs com un acudit visual i… com tots els acudits, n’hi ha de graciosos i n’hi ha que no ho són, sota els mateixos criteris de valoració. El GIF publicitari i el GIF porno, com el GIF homenatge, solen ser també de contingut bastant explícit, el que em porta a pensar que això és una cosa que comparteixen no només la majoria de GIFs, sinó la majoria de pràctiques culturals. Ara vénen exemples de GIF formalista, GIF polític i GIF graciós (els GIFs publicitari i pornogràfic me’ls salto perquè tothom els coneix o se’ls pot imaginar gairebé sense possibilitat de confusió):

b) gif

politico6.gif

gracioso2.gif

Al principi hem imaginat que l’art no existeix, que només existeixen les pràctiques culturals. Imaginem ara que sí que existeix. Llavors, en cas d’existir, quines característiques hauria de tenir un “GIF artístic” perquè pugui ser considerat com a tal? Doncs les mateixes que ha de tenir una pintura, una fotografia, una instal·lació, etc., perquè siguin considerades una pintura artística, fotografia artística, etc., és a dir, hem de pensar. A no ser que… etc.

Rafael és un gran aficionat a la nàutica i dels esports d’hivern, però el que realment li agrada és tot allò relacionat amb la cultura i l’art. Li encanten les tradicions i el folklore de qualsevol lloc del món, i com més ancestrals siguin aquestes tradicions, millor. Fascinat per la sensibilitat de l’ésser humà, s’emociona amb facilitat davant de qualsevol pràctica artística. Les pràctiques culturals contemporànies també l’entusiasmen. Allà on se celebri una activitat cultural, sigui del tipus que sigui, allà el trobareu, admirat, amb els ulls negats pel plor.

Publicacions

04 juliol 2016

Pensar el GIF

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)