close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 juliol 2011
Temps i narració

Syd Krochmalny

“Do you have time?” donava veu a aquells que habitualment no la tenen. Segregats als carrers i sobrepassats per les condicions del capitalisme en la seva darrera etapa, no acostumen a entrar als museus o, simplement, a opinar. David Kleinman, un homeless, relata una visió pròpia de la història dels Estats Units. Una revisió que ràpidament és catalogada com a marxista. Més encara pel fet de provenir d’una artista argentina que s’atreveix a parlar sobre els Estats Units.


A l’entrar en una de les sales del Aldrich Contemporary Art Museum, l’espectador se sentirà invadit per una olor a salnitre, sofre i carbó d’un quadre cremat sobre el qual es projecta un film en blanc i negre. Potser la pudor li provoqui una estranya sensació, barrejada amb la percepció d’allò que difícilment pot reconèixer però que les seves inescrpoloses inversions implementen. El miasma evocaria una sèrie de figures oposades: el 4 de juliol, el dia 11 de setembre i la guerra de l’Iraq. Entre els visitants del museu de la ciutat de Ridgefield sol haver-hi un grapat d’empresaris que contribueixen a través de grans inversions a l’obertura de “nous mercats” i, potser sense saber-ho, a la caiguda de governs. Aquests són els homes que manipulen els fluxos financers globals, i per tant, controlen la distribució dels subjectes en l’espai i el temps. Aquests homes i les seves famílies saben que el temps és diners, de manera que difícilment disposen de dues hores per veure i escoltar el retrat filmat de David Kleinman, un desocupat novaiorquès de 63 anys, que des del punt de vista personal relata la història no oficial dels Estats Units. Aquest vídeo, filmat per l’artista Judi Werthein, es projecta sobre un núvol de cendres i explosions pintada amb pólvora cremada per l’artista Tomás Espina. “Do you have time?” és la narració d’una història i la posada en imatge d’un desocupat de Queens a la manera d’un talking head en un paisatge oníric i eteri. La literalitat del relat s’acobla amb la lírica del moviment ascendent d’un núvol de fum que remet a una explosió en el cel.

David Kleinman va estudiar història i filosofia a la Universitat de Wisconsin durant la dècada dels seixanta, però va abandonar les seves aspiracions acadèmiques per treballar i guanyar-se la vida -amb prou feines- durant la crisi petroliera. Encara que hagi dedicat 30 anys de la seva vida a la indústria de la impremta, mai va desistir de la seva passió per la història. Com un ratolí de biblioteca, Kleinman dividia el seu temps entre el treball i la família per una banda, i la lectura autodidacta per l’altra. Durant la recessió i la crisi mundial del 2008, Kleinman va ser acomiadat. Amb 59 anys d’edat i amb zero possibilitats d’aconseguir una feina, en un país que arriba gairebé al 10% d’atur, Kleinman es va abocar a la lectura a l’espera de la jubilació. Aturat i sense ser un historiador, té tot el temps del món per explicar la seva versió de la història dels Estats Units. Una munió de fets i detalls, parla sobre la ideologia racista dels colons de Massachusetts del segle XVII, la massacre del riu Mystic, el genocidi de les poblacions aborígens i l’esclavisme. Aquests temes estan sotmesos a escrutini i associats lliurement amb problemes varis, així Kleinman passa de Thomas Paine i George Washington a Richard Nixon i George W. Bush. Kleinman és marxista i un fervent crític dels Estats Units, però, al mateix temps, concep a aquest país i al seu constitució com un dels màxims experiments socials de la humanitat, que va seduir a Alexis de Tocqueville i fins i tot a Karl Marx. Segons Kleinman, Estats Units és una estranya combinació de materialisme i idealisme que va promoure el self-government, la democràcia i la recerca de la felicitat, tal i com afirma l’article 4 de la seva constitució. Kleinman defensa els ideals i la praxi de la Revolució de 1776, a la qual considera incomparable amb la Revolució Francesa, llavor del terror de Maximilien Robespierre i dels capricis imperials de Napoleó Bonaparte. No obstant això, l’experiment americà mai va aconseguir consumar-se, quedant submergit al jou de les corporacions i de la societat de control. De l’ideal de l’autogovern i la felicitat es va passar al control en xarxa i a un Estat militar que impulsa guerres més enllà de la seva sobirania política.
Amb arguments febles, basats en la ideologia de la llibertat i la democràcia, els governants dels Estats Units justifiquen invasions, massacres i cops d’Estat. A la seva manera, la majoria dels ciutadans aproven les guerres al Pròxim Orient i l’enorme pressupost bèl·lic (20% del PIB) que paguen amb el 40% dels seus ingressos. “A contrari sensu”, alguns dels espectadors que van acudir a la inauguració van acusar de comunista a David Kleinman i van objectar la possibilitat de que una artista argentina opinés sobre la història d’un país que no és el seu. Inversemblant xovinisme d’una nació construïda integralment per la immigració. Paradoxa asimètrica d’aquells que poden parlar i envair d’altres països però que no toleren crítiques foranes. Negant el dret a opinar van triar no escoltar, sumat l’escàs temps que el públic li sol dedicar a la contemplació de les obres d’art i la irritació provocada per les paraules de Kleinman, la majoria dels espectadors no va superar els 5 minuts de permanència davant del vídeo. La resposta al títol de la peça, “Do you have time?” Sol ser un categòric i tàcit “no”.

L’obra interpel·la l’espectador incitant-lo a revisitar la història dels Estats Units i a llegir la constitució que està situada, en dues taules adjacents, a les cadires i butaques de la sala de projecció. Les condicions hi són, però el ritual de les visites als museus està pautat: un lleuger passeig i una mirada esmunyedissa que navega per les obres. Un aturat que té temps lliure per explicar una història s’enfronta a una audiència que no té temps per escoltar-la. És sabut que l’art contemporani és una baula més de la indústria cultural i que la societat occidental va per un segle més sense aura. No obstant això, “Do You Have Time?” Requereix que els espectadors deixin de banda el seu rol d’audiència i es transformin en interpretadors que elaborin, tradueixin i s’apropiïn de la «història», del record del que van ser, de la percepció del present i de la imaginació del futur. Segons Rancière, una comunitat emancipada és una comunitat de narradors i de traductors. Aquesta és la línia d’investigació que Judi Werthein desenvolupa des de “Turismo” (2000), “Manicurated” (2001), “Obra contada” (2007), i que Tomás Espina acompanya en aquesta ocasió amb una pintura que intenta recuperar, amb els vestigis del foc, l’experiè

Al Syd li agrada fer moltes coses. El seu apotegma de vida és similar al famós paràgraf de la ideologia alemanya de Marx i Engels. S’aixeca d’hora al matí; fa exercici; toca la guitarra; dibuixa; escriu i filma. Treballa en una zona liminar entre art, sexualitat i política. En Syd navega feliç entre el camp intel·lectual i el món de l’art. És doctor però no dels que curen.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)