close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 gener 2013
a. Fotografías de Stephanie Neoh y Helena Palomero
Testing Ground – un laboratori per a la col·laboració

Helena Palomero Gorrindo

Algú s’atreviria a confiar la seva prestigiosa col·lecció d’art contemporani a un grup d’universitaris? La resposta és sí. De la mà de Matreyi Maheshwari, comissària responsable del programa d’activitats de la Zabludowicz Collection a Londres, fa cinc anys que la galeria acudeix a Goldsmiths, The Royal College of Art i Chelsea College of Art per exposar un projecte conjunt. Testing Ground reuneix un grup de joves estudiants de màster en comissariat que treballen durant tres mesos sota tutela de l’equip curatorial de la galeria en la creació de tots els aspectes d’una exposició.

Aquest any, explica Matreyi Maheshwari, s’ha optat per consolidar Testing Ground dins el programa de la galeria. S’ha reduït el nombre de participants, de trenta a deu; s’ha estès el període d’exposició a dues setmanes i s’ha atorgat tot l’espai de la galeria als estudiants. A canvi, una única condició: l’exposició havia de ser unitària. Deu joves comissaris havien de fondre les seves idees en una.

Recent aterrada a Londres, vaig decidir participar en el projecte després de la presentació de Maitreyi Maheshwari. A la selecció dels candidats, es van identificar interessos comuns: conèixer la col·lecció, treballar en un projecte col·laboratiu i experimentar amb la participació del públic. Després d’un primer recorregut per l’espai, el grup va començar a delimitar un camp de sentit: conceptes com il·lusió, percepció i experiència resultaven estimulants per a tots. La paraula que sostenia inicialment aquest camp semàntic era prestidigitació.

Se’ns va facilitar un document d’unes tres-centes pàgines, amb al voltant de 1800 obres, totes elles amb una breu descripció i una discreta fotografia. Com comprendre aquesta infinita col·lecció? La nostra única opció va ser seleccionar intuïtivament artistes i títols, que semblaven albirar el nostre concepte, encara amorf. Algunes setmanes després, vam lliurar a Maitreyi una llista amb les obres escollides. No es va tractar d’una indagació teòrica sobre el concepte el que ens va permetre la selecció, sinó la suma de les intuïcions de cada un, materialitzada en discussions interminables. Aquests debats i el fet que s’hagin produït canvis sense parar va resultar en un procés esgotador, però productiu.

L’altra gran dificultat ha estat generar un llenguatge i un discurs nítid. Els primers textos eren pretensiosos i els conceptes apareixien embrollats. Finalment vam arribar a depurar el discurs; vam substituir la paraula prestidigitació pel terme gest de màgia, “sleight of hand”. La relació amb la nostra mentora, Maitreyi, ha resultat decisiva perquè el projecte arribés a bon port. Com màxima responsable, ha orquestrat el grup, amb paciència, entrega i un alt nivell d’exigència.

Vam apostar per anar més enllà de la col·lecció i presentar artistes externs la pràctica dels quals estigués relacionada amb el nostre concepte. Vam seleccionar algunes de les seves obres recents i vam proposar-los a alguns que creessin una peça per a l’espai. Ha estat una gran oportunitat per establir un diàleg de qualitat amb artistes com Oliver Lee Terry, Nicole Bachmann, Andrej Bako, g.bridle, Luuk Schröder i Lindsay Seers.

L’exposició Disappearing Into One gira entorn l’instant del truc de màgia, el moment en què se superposen nivells de realitat: volíem establir un diàleg entre obres que qüestionen la percepció de la realitat, ja sigui mitjançant allò lingüístic (Nicole Bachmann, Damien Roach), l’espai (Erin Schirreff, Andrej Bako), allò visual (Edgar Leciejewski, Ryan Gander) o mitjançant instal·lacions (Oliver Lee Terry, Laura Buckley).

Per tal de generar una atmosfera inquietant, vam alterar el recorregut del visitant: primer es puja per una escala gèlida, fins arribar a una ampla graderia de fusta (on hi havia hagut el cor de l’església metodista) i on ara hi ha només tres obres. Des d’allà s’observen, en el nivell inferior, altres peces. L’espectador troba a la primera sala set televisors, cadascun amb una progressió de color que mostra el píxel central dels films; una escultura d’acer i alumini amb un so d’interacció elèctrica; reflexos imperceptibles dels finestrals, reflexos transparents a les parets.

Abans de començar el curs em preguntava si la universitat em podria ensenyar aquest ofici, més enllà de la teoria, oferint eines per a la pràctica real. Dos anys enrere, durant la meva estada d’Erasmus a Dresden (Alemanya), vaig tenir l’oportunitat de cursar diverses assignatures relacionades amb museus de la ciutat. En una d’elles, comentàvem amb Ulrich Bischoff, director del museu Albertinum, l’exposició temporal Das Vesprochene Land-La terra promesa. Va ser extraordinari: el director del museu, autèntic apassionat de la seva col·lecció, passejava cada dues setmanes amb nosaltres per l’exposició, i cada alumne havia de descriure alguna obra, i només després, situar-la en el context de l’artista. Era un autèntic plaer, un procés real d’aprenentatge.

De tornada a Barcelona, en canvi, vaig trobar a faltar propostes similars. És cert que hi ha convocatòries per a joves comissaris, com BCN Producció o Caja Madrid. No obstant això, el diàleg entre els centres acadèmics d’art i humanitats i les institucions, museus o galeries, no està activat. Un dels aspectes més interessants de Goldsmiths és que rep constants propostes per a estudiants: convocatòries de pràctiques, propostes per a articles, workshops, conferències, etc. El màster, més enllà de ser un espai de formació teòrica i d’assaig, manté una viva i estimulant relació amb l’exterior.

L’exemple de Dresden indica que és possible millorar les relacions entre centres d’ensenyament i museus fins i tot en ciutats petites. En aquest sentit, la voluntat de Testing Ground té el notori valor de donar sortida a joves comissaris i artistes. Elizabeth Neilson i Ellen Mara De Wachter, membres de l’equip de la galeria Zabludowicz i que van cursar un màster a Goldsmiths i al RCA, van observar que faltaven plataformes de pràctica i intercanvi, i el mateix equip de la galeria va apostar per aquests.

Projectes com aquest em semblen extremadament necessaris. Les universitats estan plenes d’estudiants amb formació i amb ganes de seguir aprofundint en la pràctica i en la teoria: per què no confiar en el seu talent -el nostre- i ajudar-los a desenvolupar projectes? Davant d’una situació tan desfavorable, no hauríem d’activar el diàleg mitjançant la nostra capacitat crítica i auto-reflexiva?

b. Fotografías de Stephanie Neoh y Helena Palomero

Entusiasta, perseverant i idealista, l’Helena va arribar a Humanitats i va crear Hac d’Hac, revista col·laborativa. Des de setembre cursa un màster en comissariat d’art contemporani a Goldsmiths (Londres). Algun dia analitzarà les endogàmies i jerarquies tiràniques en circuits de producció artística-cultural. Amant de la precisió però amb certa dificultat de síntesi. Canalitza les seves dots (hiper)comunicatives amb el col·lectiu d’artistes sonors (i sonats) Call & Response.

Publicacions

24 gener 2013

Testing Ground – un laboratori per a la col·laboració

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)