The museum as a Battlefield. Hito Steyerl, i altres, a la 13 Biennal d’Istambul

Is a Museum a Battlefield? és el títol de l’obra que presenta Hito Steyerl a la 13ª Biennal d’Istanbul. Un títol especialment pertinent en les circumstàncies en que s’ha organitzat la Biennal d’enguany. La nit abans de l’obertura al públic es renovaven els enfrontaments als carrers de la ciutat, aquesta vegada a la riba asiàtica del Bòsfor, passejant pels carrers de Kadiköy era inevitable inhalar el gas lacrimogen.

El marc conceptual de la 13 Bienal d’Istanbul se centra en la confluència en l’espai púbic de transformacions i problemàtiques urbanístiques, socials, polítiques, ecològiques i econòmiques, que en els darrer anys han afectat la ciutat i els seus habitants; i que són tema ineludible en el treball de molts artistes locals i d’arreu. Ressonen conceptes com gentrificació, agorafòbia, perifèria o site-specific. L’artista basca Maider López ha disposat unes càmeres que transmeten en streaming la convivència de tràfic i vianants a Karaköy, un punt especialment complicat de la ciutat. A la pantalla es descriuen els camins aparentment aleatoris dels que intenten creuar els carrers. Ho acompanya d’un “manual d’instruccions” on el punt 2 diu “when a system doesn’t fit, create new ways”, -que podria ser també un bon títol per a aquest text-.

L’emplaçament geogràfic d’Istanbul com a porta entre Europa i Àsia li ha donat històricament un paper privilegiat, conferint a la ciutat una situació única, a cavall entre les tradicions sostingudes i el canvi constant. Per això la reflexió entorn de l’espai públic i urbà d’Istanbul no és una novetat, anteriors edicions de la biennal ja han enfocat, des de diferents punts de vista, aquest anàlisi. Però en aquesta ocasió centrar-se en l’espai públic comportava unes implicacions diferents. En un principi s’havia previst ocupar aquests espais, però en esclatar al mes de maig les lluites de Gezi Park i de la Plaça Taksim, l’equip va haver de replantejar la forma d’aquesta exposició. Els carrers ja eren aleshores un camp de batalla, ple de fum però també d’accions artístiques. Es va fer evident la contradicció d’actuar en funció d’uns permisos governamentals que estenen les mateixes mans que fan callar les protestes als carrers. Finalment l’equip curatorial va decidir no intervenir directament en l’espai públic i confinar la seva pròpia batalla entre els impecables murs blancs.

El treball de Hito Steyerl citat a l’inici d’aquest text desplega una investigació i una sèrie d’elucubracions sobre la relació d’alguns dels sponsors que són productors d’armament amb la Biennal, convidant-nos a reflexionar sobre quin tipus d’armes s’utilitzen en cada camp de batalla.

El fet que la biennal finalment tingui lloc en cinc espais expositius redueix les seves possibilitats, i confereix una mena de catàleg d’artistes engagées. Artistes i intel·lectuals han estat també víctimes en els enfrontaments de Taksim, la defensa de la llibertat d’expressió i de la cultura a la Turquia contemporània és un tema nuclear en aquesta exposició. “Suspect” de Guillaue Bijl és la recreació de l’estudi d’un artista després de ser escorcollat per la policia. Carla Filipe exposa uns llibres vells als que el temps ha dibuixat els bonics caminets fets pels insectes menja-llibres, les formes precioses sobre el paper són, segons l’artista, la representació de la deglució de la cultura per la natura.

Entenc que la pregunta que proposa Hito Steyerl és interessant, i quan m’acosto a la seva conferència que té lloc en una de les galeries, no puc amb prou feines entrar a la sala, i decideixo marxar. Abans però recullo el text transcripció del seu discurs, i em trobo que només existeix la versió en kurd. Pregunto per la versió anglesa però aparentment no existeix. El conflicte kurd és encara avui en dia un dels conflictes més greus al país, la llengua kurda no és reconeguda oficialment a l’estat turc i ha estat prohibida en moltes ocasions.

Quina batalla es lliura a dins del museu? El títol de la biennal “Mum, am I a Barbarian?” fa referència a les minories, als exclosos de la societat, als marginats, als que parlen llengües estranyes, als que no són bons ciutadans… Aquest any per primera vegada l’accés és lliure per tothom. És el museu un espai per a tots aquests?