close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 febrer 2014
biblioteca.jpg
The Quiet Volume: el retorn a la biblioteca

Sonia Fernández Pan


Mai he sentit gran passió per les biblioteques. Almenys no per la funció a la qual, se suposa, deuen la seva existència. Així com tendeixo a comprar precipitadament aquells llibres que vull llegir, acostumo a llegir a casa perquè les biblioteques no tenen ni llit ni sofà. També perquè el silenci estructural em desconcentra. Tot d’una, se m’acut un motiu molt convenient per practicar un “retorn a la biblioteca”: la creixent necessitat d’un espai exempt d’hipervincles per a un exili voluntari i transitori de la pantalla d’ordinador. Encara que potser aquest imperatiu de tramposa desconnexió és una de les raons per les quals alguns necessitem l’art.

Per sobre d’hipòtesis generalistes, podria dir que la última vegada que vaig trepitjar una biblioteca va ser conseqüència directa d’una actitud assenyadament promíscua cap al context de l’art gràcies a The Quiet Volume, d’Ant Hampton i Tim Etchells, un treball per a dos espectadors que, al llarg de gairebé una hora, produeix una lectura guiada i compartida que torna al llibre la seva condició de fetitxe intel·lectual i que camufla la pràctica escènica en la rutina d’un espai públic altament codificat: una biblioteca.

Com a primer dilema, l’epígraf definitori per a una peça en terra de ningú però de tots. Si bé els seus autors el defineixen com “auto-teatre” -en oposició a la incomoditat que els produeix l’al·lusió implícita a aquesta audiència amb escenari del “teatre participatiu”-, algú poc instruït en teatre contemporani podria preguntar, hi ha teatre sense públic?, existeix públic sense actors?, existeixen actors que mai van buscar actuar? Sembla que sí, sobretot si intercanviem nocions. La de públic per audiència i la de teatre per món.

Aquesta última noció canviada ens remet a una filosofia, sinó anacrònica, massa clàssica per sentir propera; la primera ens col·loca de nou en una de les obsessions de l’art, tant en la crítica institucional com en les polítiques culturals. Però no repetíssim l’autocomplaent imprudència de passar per una de les moltes Escil·les i Caribdis de les pràctiques artístiques contemporànies -la qüestió de l’audiència- quan The Quiet Volume presta més atenció a una altra experiència estètica, si és possible l’única que encara entra en els arriscats paràmetres de la universalitat: la lectura.

The Quiet Volume funciona amb dues persones que arriben al lloc de (re)presentació com a espectadors potencials i que es converteixen en lectors, en públic, en actors, en audiència i en escenografia. Tot alhora i gràcies a un dispositiu (el llibre) que necessita d’un altre (un reproductor mp3) per llançar en menys d’una hora un guió que funciona com a manual d’instruccions i com meta-relat per a aquesta qüestió tan inabastable que és la lectura. Encara que podria pensar-se The Quiet Volume com una màquina del temps que ens torna a un lloc en què les biblioteques i la lectura encara tenen raó de ser. I pensar, des de l’imperatiu de distracció que inclouen els llibres i les sales de lectura, en l’angoixa de Jacques Austerlizt en conèixer la transformació de la Biblioteca Nacional de França en icona arquitectònica d’una París postmoderna. O en aquell aprenentatge infantil que necessitava del dit índex per no extraviar-se en l’arquitectura del text.

Podríem convertir també The Quiet Volume en un llibre, conduït per un narrador omniscient que, injectant una afectació en l’estil literari que frega freqüentment el cursi, aconsegueix que els seus dos protagonistes accedeixin a llegir junts. És llavors quan The Quiet Volume és una paràbola sobre la condició humana. Sobre aquest saber estar junts respectant l’autonomia de l’altre però sense arribar a perdre’l mai de vista. Tot i que la transferència només funcioni perquè hi ha unes regles que ha fan possibiliten i que s’accepten sense objeccions. Regles que ja no existeixen a la sortida de la biblioteca, quan el teatre deixa de ser món i el món torna a ser aquell lloc en el qual un, per ser autònom, ha de perdre de vista tantes vegades a la persona que té al costat.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)