Retícules de marea

«Accepto la meva dissolució en el plasma ardent de la matèria. La resta és turbulència.
El silenci etern d’aquests espais infinits em tranquil·litza».
Michel Serres^[1]Serres, Michel. The Birth of Physics (Manchester: Clinamen Press, 2000), 38.

El que podria arribar a ser.

Una presència plasmàtica ens envolta. La seva densitat viscosa s’estén per les superfícies, reprenent el cercle de l’evasió aquàtica. El seu horitzó és incert: aquesta massa s’estén més enllà dels territoris vists, delimitant vapors i matèria amb una continuïtat persistent. La seva superfície té una qualitat especular, que la transmet amb una boira intensificada, fonent el seu possible contorn amb l’horitzó en constant expansió, i ometent així els profunds secrets submergits sota ella.

Ocultant la seva presència, aquest fantasma plasmàtic permet l’emergència d’un abisme profund d’absoluta transmutabilitat: defineix territoris precisos, esborrant uns altres, i envolta illes, absorbint després moltes altres. És alhora molecular i un continu, forma i dissolució. Més enllà de les limitacions de la certesa heliocèntrica, aquesta matèria viscosa sembla anunciar la presència d’alguna altra font, encara desconeguda.

Es mou.

Amb una direcció imprecisa, aquesta massa incògnita reverbera infinitament sota un ritme constant. La seva fosca viscositat flueix sense parar, com una pulsió a través de la nit terrenal, avançant, sense parar. La seva constitució cristal·lina li confereix una freqüència harmònica única, un brunzit etern, que suavitza els contorns sòlids d’allò que envolta. Inquieta, la presència ressonant d’aquesta massa viscosa marca un tempo, llançant un encanteri hipnòtic sobre els qui s’atreveixen a escoltar-la, incitant en ells una urgència inestable cap al més enllà.

La seva superfície està electrificada per un impuls secret, un senyal continu que prem a través de la fluïdesa, sempre transgredint en contínua fluctuació a través del temps planetari, a la deriva en un batec geo-sincrònic  que expressa l’infinit.

Dotada d’un comportament de marea, aquesta massa polsant sembla anunciar la imminència del nucli terrestre, a través de les freqüències de ressò d’un tempo no reconegut, s’eleva com una observació cosmològica.

La seva presència està carregada.

Estàtic i no obstant això en moviment, evaporant-se rarament en una altra cosa, aquest element té un contorn enigmàtic que es dissol i es forma de nou, transfigurant sempre la seva presència en una altra cosa. Filtrat per l’evaporació i posterior condensació, traspassa tota la matèria afectant-la de manera fantasmal, alhora inefable i catastròfica. Aquesta massa flueix constantment amb un impuls secret. El seu pols desencadena un camp incommensurable en moviment infinit, transubstanciant elements en noves formacions, transformant tot el que l’envolta.

La seva presència està altament carregada, és una superfície viscosa en constant adaptació que es polaritza de manera cristal·lina. És una membrana viva en constant trepidació, ondulant hipnòticament, sense origen assegurat. Una membrana que emana, permanentment, amb un pols similar al voltatge altern del corrent elèctric, re-actualitzant contínuament la seva corrent, implicant una actualitat, una continuïtat de sentit, de potencialitat cinètica. No està ni centralitzada, ni dispersa, sinó intermitentment entrellaçada i pluralment generada. La vibració subtil d’aquesta matèria mai s’esvaeix, ni tan sols en els seus racons més distants.

Aquesta entitat és magnètica: és una resta plasmàtica de procedència interestel·lar, una substància fluida governada pel sobrenatural. És alhora fonament i abisme, vapor tant palpable com esvaint. Està carregat d’energia indòmita, és un interludi per a la catarsi, una font cinètica d’eternitat. És una crida de l’univers, una forma reeditada de l’esdevenir, un tumult rítmic fet visible. Aquesta membrana manifesta la possibilitat de la transsubstanciació, convidant a la matèria a la seva pròpia dissolució i al destí de la seva pròpia transformació. És un manifest de connexió cosmològica, una prova d’energia vital, un brot d’eterna mutabilitat.

La matèria està en permanent agitació. Tot està en un flux continu, dissolent-se a través d’un espai sense vores en constant expansió, entrellaçant-se contínuament, sota les regles de la col·lisió i la transformació. La conductivitat universal està possibilitada per l’impacte d’òrbites interiors omnipresents, frases gravitatòries puntuades per l’atzar i la degeneració de les formes. La matèria està en permanent agitació. S’accelera, aconsegueix estats d’entropia caòtica i muta permanentment. Tots els estats de la matèria estan immersos en circuits continus. No hi ha sensació de tancament possible, ni d’estasi.

Els elements es desencadenen en moviment segons els ritmes inherents a la ciclicitat i la reverberació. La continuïtat d’aquests esdeveniments està assegurada, igual que la polaritat del dia i la nit està implícita en la influència heliocèntrica. Les esferes xoquen i fan la combustió d’acord amb estats desconeguts d’impacte. La confluència magnètica està lligada pertot arreu.

Les coses es troben en un estat permanent d’efecte compromès. Transversalment, aquest corrent plasmàtica, que es transmet a través de l’atzar de la forma, no és més que una prova simptomàtica de conductivitat elemental. Una prova d’una potència trans-substanciadora que genera entitats sempre noves que col·lideixen en etern moviment.

Possibilitats més enllà de l’entropia.

Aparentment immune a la majoria dels esdeveniments, aquesta massa plasmàtica resideix en l’espai-temps amb una coherència unificadora.

La incertesa té el seu propi flux. Reverbera per l’espai com un murmuri cinètic, fluint sobre les superfícies, seduint a la matèria i fent-la tremolar, sota el règim de la mutació permanent.

La inquietant immensitat de l’oceà desmunta les certeses amb la seva superfície especular. Ens recorda que cal dubtar de qualsevol estat de solidesa immutable, ja que qualsevol existència indiferent no és més que un possible detonant de possibilitats infinites, una font cinètica d’alt potencial transformador, un vector que encara ha de trobar la seva propulsió cap a l’infinit.

És l’element ressonant que basteix ponts entre el buit i el desconegut, el rastre indistint de la trepidació celestial, l’esdevenir desplegat d’una cosa nova.

Però, i si les possibilitats sempre trans-substanciadores de l’excessiva entropia poguessin conduir-nos a un estat encara desconegut de pura potencialitat?

La inquietud de la matèria és la seva interminable possibilitat de trans-substanciació i la seva predisposició radical a convertir-se en el desconegut.

Ha arribat l’hora de l’obertura^[2]Ibid, 68..

(Foto de portada: generada per l’editor mitjançant el simulador de reaccions químiques virtuals Reaction-Difussion de Karl Sims).