Tot Cambrils a les fosques i jo des del terrat veient-ho tot

Tot Cambrils a les fosques i jo des del terrat veient-ho tot.

 

En un polígon marítim, s’alcen frases, noms i símbols dels grups de joves russos que queden per a pegar-se. Està tot escrit amb pedres.

 

Els corbs no són negres per plaer.

 

La impossibilitat de desprendre’s d’un mateix.

 

I caure en l’engany del llenguatge.

 

Creient que aprens a nedar.

 

Construir un assentament per assentar.

I escriure vint-i-cinc kilòmetres sense parar.

 

Pujar a una repisa de roca a quaranta metres sense sortida per cantar.

 

Al barrejar tots els colors el negre és més ell mateix.

 

Perdre famílies sintetitzadas com a dolor químic.

 

Sabre’s lliure, sense lligams, sense subjectar, sense seguretat social.

 

El vell i l’estimar.

 

Telepatia per freqüència privada como la por del neandertal.

 

I el faquir revertint el temps, treient-se una espasa infinita sense poder acabar.

 

Com carn “mechá” en el dinar de Nadal de Casa Reïal.

 

Anar-se en temporada ja gairebé extinta amb una amalgama de russos i alemanys.

 

Pensant en que el seu oci es funda en la seva pròpia condició. Ells són els actors de la pel·lícula que estan veient mentre la van construïnt.

 

D’altres baixen a més de cent metres dins l’oceà sense gairebé poder veure ni escoltar.

 

Venir premeditadament per analitzar tot allò que fas, intentar entendre. Simplement estant.

 

Rescatar-se. A un mateix, com al vell i ara el mar.

I saber d’entrada que només l’espina arribarà.

 

La tristesa com a exemplar.

Defensar el sacrifici, sense amo, ni deu, ni cobrar.

 

Com el vell i el caminar.

 

València i Bélgica van començar a l’oscuretat.

Quan es van acostumar a la llum i es van veure, va arribar el fi.

 

Maria es preocupava de que el diari amb el qual embolicava la gàbia de’n Titus, la cotorra argentina, estés posada de tal manera que des de dins, el text fora llegible.

 

Calamars de més o menys metre i mig que viuen en les profunditats.

De nit sorten a sopar, van evolucionar podent emitir llum que varia depenenet del seu estat d’ànim.

 

Dos alemans discuteixen. A ella els calamars li semblen una merda, ell la mira.

 

A qui li pot agradar.

El Aperol Spritz com a indicador de la salut del capital.

 

I Carrie fora d’escena fent-ho encara millor.

 

La foscor pot estar en un camió, lluny de la família.

 

Però segurament preferim analitzar la foscor al cap de la filla del treballador de Transportes Miramar.

 

Eva va sortir de ioga amb la seva estera platejada que Lucía li havia regalat feia dos mesos.

 

Era el dia escollit, feia temps que feia plans.

 

Va obrir la porta i en treure les claus, aquéstes van caure a terra. No li va agradar.

En aquell Avui tot havia de ser perfecte.

Va preferir pujar per les escales, tot aprofitant els sis pisos més entresol per a descarregar en un darrer sprint les forces que li quedàven.

Va entrar a l’apartament, va saludar al mirall del rebedor, va deixar caure les claus damunt la pantera de plata i es va despullar camí del bany.

Va obrir l’aigüa, va saludar al mirall del bany i va seure al plat de dutxa.

Va obrir les cames, va pixar i va començar a xiular Il Tramonto de I.F.

 

Mentrestant, repasava les calculades passes que havien de ser executades amb cura i a la perfecció.

 

I allà es va dormir, envoltada en escuma La Toja. Serien les nou i mitja del matí quan va despertar.

 

Va recordar el somni en el qual el seu pare era la vela de l’ala delta que ella  guiava amb precisió, just per damunt d’un camp de carbasons roses numerats del zero al mil nou-cents noranta-quatre.

 

Ezequiel celebrava l’ascens, però el que més li va agradar de tot aquell assumpte era passar per sobre del seu antic coordinador. Se la tenia jurada i ara era qüestió de temps posar les coses al lloc. Però no buscava venança. Es movia millor oblidant i fent que les demés oblidessin també. Així la víctima patia fins a la seva jubilació.

 

Es va despedir quan les targetes de crèdit van començar a tallar l’aire.

Va baixar tot el ràpid que va poder al garatge, va escopir, es va posar el casc i va sortir amb la RD350 com si conduís un corser d’aquells que ballen als amfiteatres de sorra.

Tot ficat per no arribar ni abans ni després a la seva cita. Avui la mataria després de dos anys esperant el millor dels moments.

Va obrir la visera per eixugar-se la primera llàgrima que brotava dels seus ulls des que va nèixer. El mateix dia que la seva mare va morir i el seu pare va desaparèixer.

 

– Hola Eva, ¿cóm estàs?

– Bé, amb moltes ganes de que ens veiessim. I tú, què tal?

 

Es van trobar just quan es van conèixer. A les onze en punt de la nit al tercer espigó a la dreta del port de Salou.

 

Vaig deixar de dibuixar ja fa molts anys, potser per la por que em produïa el representar. Dibuixar fa que no sàpigues oblidar.

No va poder ni respondre, quan una daga va entrar pel costat esquerre d’Ezequiel, un tall perfecte inclinat just a les onze, entrant pel pericardi i obrint-se pas fins a l’aurícula.

 

Es va agenollar, va besar el ventre de l’Eva per darrer cop i va parar la seva mirada abans de caure als seus peus. A l’instant l’Eva va vomitar damunt d’ell. El va abraçar i va entrar en el túnel amb l’ajut de la cicuta.

 

Després van anar junts a nadar.

 

Fixin-se, els tics que s’adquereixen al fumar, sempre semblen aliens.

 

I qui no fuma, no els te.

 

La foscor es reflejar-se en el mirall per temps prolongat. Treient el teu jo neutre. Fins a perdre la identitat.

 

Si t’agrada o no ja és cosa teva.

 

Per a gustos dolors.

 

 

—–

(Imatge destacada: fotografia de Goran Bertok)