Ha de canviar tot?

És indiscutible que els esdeveniments dels darrers 20 mesos han tingut, i tindran, un impacte profund i de llarga durada a les institucions culturals del Regne Unit -el context que més conec- i de tot el món. Els tancaments de museus imposats per la COVID-19 han precipitat una caiguda dràstica del nombre d’espectadors i dels ingressos associats. Les restriccions als viatges internacionals que prohibeixen l’accés als llocs turístics més populars han afectat amb especial duresa els grans museus nacionals, incloent-hi la Tate Modern. Fins i tot quan l’edifici es va obrir, les multituds d’estiuejants, les famílies i els escolars que abans abarrotaven la cavernosa Sala de Turbines i els espais de les galeries han estat notablement absents. A més, totes les prediccions indiquen que els visitants turístics al Regne Unit no tornaran als números previs a la pandèmia fins d’aquí a diversos anys^[1]https://www.visitbritain.org/2022-tourism-forecast. Aleshores, per què serveix un museu d’art nacional com la Tate Modern, si no és per oferir educació i entreteniment a un nombre cada vegada més gran de visitants de tot el món? I pot sobreviure financerament si el model de l’exposició que atrau visitants massius ja no és viable?

Igualment impactant ha estat la resposta a l’assassinat de George Floyd el maig del 2020 per part dels museus d’art nacionals. El moviment Black Lives Matter fa temps que crida l’atenció sobre el paper del patrimoni en la perpetuació del racisme; no obstant això, des de l’any passat amb la creixent indignació pública, va augmentar la pressió sobre galeries, biblioteques, arxius i museus perquè abordessin el racisme dins i fora de les seves organitzacions i es comprometessin a descolonitzar-ne les pràctiques i col·leccions. Tot i que moltes institucions culturals el 2020 van respondre fent declaracions públiques en què es comprometien a la igualtat racial i a fer front a les desigualtats interseccionals sistèmiques, la realitat és que assolir aquestes ambicions requereix una important transformació institucional. Per anar més enllà de la senyalització performativa de virtuts i avançar cap a una autèntica descolonització i equitat d’accés, els museus han de desconstruir i canviar què i com col·leccionen, exposen, conserven, arxiven, interpreten i ensenyen les col·leccions. És factible aquesta transformació? O, com ha suggerit Tristram Hunt, director del museu V&A, conduiria en última instància —i per a ell de manera preocupant—al desmantellament del projecte de museu nacional del tot^[2]Tristram Hunt: “Per a un museu com el V&A , descolonitzar és descontextualitzar: la història de l’imperi està incrustada en el seu significat i … Continue reading?

Des d’alguns punts de vista, la situació actual dels grans museus d’art nacionals es pot considerar potencialment catastròfica. Tot i això, es podria dir que la crisi actual conté la possibilitat d’una reinvenció positiva. Imaginem per un moment un escenari en què, per exemple, els museus nacionals aprofitaran aquesta oportunitat per repensar fonamentalment com valoren i fan visible el coneixement creat pels professionals que hi treballen i l’experiència dels qui s’hi relacionen. Pensem en la possibilitat que aquests museus reavaluïn la seva funció, de manera que segueixin sent els conservadors, en el sentit de ser els cuidadors de les col·leccions, sense ser-ne les autoritats exclusives. Què passaria si aquests museus destinessin importants recursos a treballar en estreta col·laboració amb l’exterior per co-crear noves configuracions i interpretacions dels objectes i les obres d’art del museu? Pensaran sens dubte que aquests no són conceptes nous. L’argument que els museus haurien de funcionar més com a fòrums de debat i de lliure intercanvi d’idees que com a temples elitistes d’enrarit coneixement, s’ha plantejat diverses vegades des de finals de la dècada dels  60. Però potser el que fa que aquest moment sigui únic , és la combinació de l’aguda inestabilitat financera amb la crítica sostinguda de les fallades de representació i el racisme sistèmic d’aquestes institucions: dos escenaris que podrien permetre un replantejament existencial i epistemològic.

La investigació com a manera de generar coneixement exerceix un paper important en el suport a aquesta transformació. No obstant això, per aconseguir-ho, cal reformular com s’entén el funcionament de la investigació dins del mateix museu. Cal reconèixer la interconnectivitat entre la pràctica, la teoria i la investigació; les formes de praxi que existeixen no només als departaments de conservació, sinó també als programes i activitats pedagògiques, a les divisions de conservació i als equips d’experiència dels visitants. A més, la investigació duta a terme al museu no ha de transcendir el regne d’una selecta minoria d’acadèmics. És a dir, hem de destacar com la investigació en què participen professionals i col·laboradors de fora de la institució pot funcionar de manera més democràtica i disruptiva. En essència, la investigació és un procés d’indagació estructurat i basat en una pregunta (o preguntes) que genera coneixements nous que es comparteixen públicament. En altres paraules, la investigació és una activitat que requereix qüestionament, compromís crític, reflexió i creació de coneixement. Entesa en aquests termes, la investigació pot oferir un espai epistemològic dins del museu per interrogar els sistemes i les estructures existents, treure a la llum narratives prèviament ocultes però vitals de les nostres històries i centrar interpretacions més diverses. Vist així, la investigació té el potencial de ser un agent d‟interrupció i canvi productiu.

Ja existeixen models de com la investigació duta a terme per professionals dels museus en col·laboració amb col·legues universitaris i amb individus i grups, pot posar de manifest les pràctiques museístiques excloents i realitzar intervencions positives a les institucions culturals. Els textos reunits per Bronwyn Bevan i Bahia Ramos en una publicació recent que aborda l’equitat al museu^[3]Bevan, B. & Ramos, B. (eds.) (2022). Theorizing Equity in the Museum. Integrating Perspectives from Research and Practice. Abingdon: Routledge. destaquen com les “associacions de recerca-pràctica” (RPP) poden generar coneixement de forma més equitativa i ètica. En un assaig, les autores detallen per exemple com els educadors van co-investigar juntament amb acadèmics i joves de comunitats històricament marginades, basant-se en teories de justícia espacial per coproduir nous “imaginaris espacials^[4]Calabrese Barton, A., Balzer, M., Kim , WJ, McPherson, N., Brien, S., Greenberg, D., Archer, L i Members de la Youth Action Council. , B. (eds.) (2022). Theorizing Equity in the Museum. Integrating … Continue reading En aquest cas, el procés de co-investigació va oferir oportunitats per qüestionar, repensar i “reclamar” un centre de ciències als Estats Units per al grup racialment divers.

No obstant això, un tema igualment dominant en els assajos és la frustració i l’esgotament que senten els col·legues de color especialment, davant del ritme del canvi i el racisme arrelat i les jerarquies de coneixement i poder implícites dins del museu que es resisteixen activament a qualsevol desmantellament de les estructures i pràctiques actuals. Aquests professionals-investigadors dels museus volen veure el canvi, igual que molts altres que conec i que es dediquen a la investigació col·laborativa participativa per tal d’examinar i qüestionar les pròpies institucions. Sovint basats en equips d’educació o divulgació, aquests individus són conscients de la necessitat que veus múltiples i diversitat de coneixements i experiències donin forma al museu. Intenten establir associacions de recerca equitatives que respectin les contribucions de tots els participants i que aprenguin dels coneixements obtinguts mitjançant un procés de recerca en col·laboració. Amb massa freqüència, però, aquestes persones i els projectes que promouen operen al marge del museu, i les intervencions de recerca estan limitades en temps i recursos. Els projectes que intenten corregir les interpretacions colonials, per exemple, o de connectar amb organitzacions comunitàries específiques en relació amb una exposició “rellevant” concreta, poden anar acompanyats d’un sentit de temporalitat preocupant.

El que cal és un compromís més sostingut i a més llarg termini per part de la direcció dels museus per co-investigar i transformar com i de qui és el coneixement validat per la institució. Això ha d’anar acompanyat de l’acceptació i voluntat d’aprendre de les idees potencialment crítiques que puguin sorgir d’aquests interrogants. El clima actual, en què l’existència dels museus tal com els coneixem és incerta, és sovint difícil i esgotador per als qui hi treballen. Però per a alguns, la comprensió que no podem continuar operant de la mateixa manera, mantenint pràctiques excloents que ja no són viables ni èticament ni econòmicament, és alliberadora. Incorporar la participació basada en la recerca i la col·laboració genuïna al cor de la pràctica museística és un dels diversos enfocaments que un museu nacional podria adoptar per aconseguir una veritable equitat d’accés i representació. Si partim de la premissa que, si no tot, si més no molts processos, estructures i models financers han de canviar perquè el museu nacional sobrevisqui; plantejar preguntes i explorar possibilitats amb persones que puguin aportar noves perspectives crítiques és sens dubte un bon punt de partida.

(Imatge de portada: ‘Tate Modern Level 4 Concourse December 2021’. Copyright Emily Pringle.