Tornada al discurs sonor: la capacitat radial

La setmana passada, a l’article titulat “Com escoltar des del discurs?”, Sonia Fernández Pan es preguntava sobre la dinàmica art contemporani-so, qüestionant les possibilitats d’entendre l’experiència sonora a partir d’un discurs teòric -i emmarcat en un espai-. Però i si el so fos el mateix discurs?

Fa més d’un segle es va crear un mitjà de comunicació que, a diferència d’altres tecnologies (i malgrat elles), continua estranyament vigent: la ràdio. Aquesta permanència es deu, entre d’altres raons, al fet que s’ha convertit al llarg dels anys en un mitjà de comunicació multifacètic, incloent entre les seves possibilitats la funció informativa, l’eina política i l’instrument artístic.

La utilització de la ràdio com a eina de composició i difusió de peces artístiques-sonores ha estat des dels seus inicis (a finals dels anys vint) una important pràctica artística, que d’alguna manera ha permès també la supervivència de la ràdio a la revolució tecnològica dels noranta i al seu continu desenvolupament actual. A dia d’avui segueixen en peu aquells projectes artístics-sonors basats en les qualitats democràtiques de la difusió de la ràdio, per establir-se com un espai d’exposició per al so o com una obra radiofònica en si mateixa, tal com ho proposarien els futuristes a principi del segle XX, i com ho implementarien més tard artistes com Jean Tinguely, Vito Acconsi o John Cage, entre molts altres.

Des d’una perspectiva política, és a partir de la dècada dels setanta, i després d’una llarga i conflictiva història al voltant de la privatització de les ràdios, que neixen les anomenades “ràdios lliures” a Europa, les quals defensaven les emissions gratuïtes, independents i sense ànim de lucre. Aquestes ràdios, com la pionera Ràdio Alice a Bolonya, van significar un nou tipus de llibertat, transformant-se en espais interdisciplinaris de comunicació, de contracultura, d’activisme i de resistència a discursos hegemònics tant artístics com polítics. A més es van convertir en la base ideològica dels projectes de ràdio-art de l’actualitat.

El nom de Radio Art es refereix a aquelles obres sonores que utilitzen la ràdio com a mitjà de creació o difusió. És una pràctica artística que està plena de metàfores, entre elles, la ràdio com a instrument i el so com a llenguatge. Una obra radiofònica pot ser qualsevol tipus de so emès per una ràdio amb finalitats artístiques, ja siguin composicions abstractes (anomenades també soundscape o paisatge sonor), poesia sonora, música noise, assaigs sonors, performances de veu, entre molts altres estils.

L’any 2006 el músic suís Jonathan Frigeri va fundar Zonoff a Ginebra, dos anys després va traslladar el projecte a Berlín, per acabar posicionant-se fermament a l’escena sonora no institucional de la capital alemanya. Zonoff és una plataforma independent que crea i promou la música experimental i l’art sonor des de diferents formats, com festivals, gravacions i, especialment, projectes de ràdio. Des del seu origen, Zonoff ha organitzat múltiples programes radials, alguns d’ells itinerants, amb artistes internacionals, performances en viu i ràdio-emissions simultànies. Aquests projectes han estat construïts al voltant de la idea implícita de crear comunitat, propòsit que es troba profundament arrelat en els orígens de la ràdio. Brecht, escriu a “Radio as an Apparatus For Communication” (1932) sobre una audiència activa, destacant la importància de la possibilitat de comunicació de la ràdio per sobre de la de distribució.

Radio Picnic és potser el projecte més gran de ràdio organitzat per Zonoff, i reflecteix els principis artístics i curatorials en els quals aquest es basa. Es tracta d’una residència, comissariada per Selene Mauvis i Jonathan Frigeri, per a músics, artistes i investigadors que treballen amb el format de la ràdio per explorar les seves possibilitats socials i musicals-sonores. Durant la setmana de residència, els artistes conviuen amb els organitzadors, generant així una instància íntima d’intercanvis creatius, per finalment fer un programa radiofònic transmès en viu des de Laptopradio, i després re-emès a Freiesradio Berlín i Potsdam, a més de la Ràdio Art Mobile a Roma. En les emissions finals s’han barrejat diferents estratègies sonores, com veu; sorolls trobats; música; soundscape; errors; assaigs sonors; poesia; soundcollage, entre d’altres.

Els projectes fins ara realitzats a Radio Picnic són variats, encara que comparteixen la importància del procés creatiu i de l’experiència mateixa per sobre de la del resultat final. Es basa en un procés comunitari no jeràrquic que, d’una banda, qüestiona la presència d’una institució en els projectes sonors i el paper del curador en la seva dinàmica amb els artistes, i per l’altra, defensa la funció de la ràdio com un mitjà artístic de comunicació lliure i públic. Aquest últim és un punt clau, en tant que el format radiofònic es manifesta aquí com una forma de col·lectivitat, tant en el procés col·laboratiu-creatiu com en el d’emissió i recepció. És a dir, amb el mateix principi de comunitat del pensament brechtià, aquell que va unir a les primeres ràdio-emissions lliures dels anys setanta a Itàlia i França, però aquesta vegada amb un discurs sonor més proper a l’obra de Cage i al manifest de Russolo de 1913, que cridava a “conquerir la varietat infinita dels sons-sorolls” [[Luigi Russolo. L’Art dei Rumori, 1913]].

Són obres que comencen i acaben pel so, les quals han de ser enteses des de l’escolta, i aquí justament radica el seu propi discurs. És un tipus de performance, on el so transita per la ràdio, capaç d’assolir tots els espais, o com ho planteja Frigeri “visitar l en la seva pròpia cuina”.

En moments en què ho podem fer pràcticament tot per internet, es podria qüestionar l’especificitat de la ràdio com a mitjà per traspassar fronteres lingüístiques i geogràfiques. I tot i així, és justament per l’excés d’informació visual promogut especialment per i mitjançant internet que les creacions sonores signifiquen una altra modalitat performativa, que possibilita al seu torn dinàmiques de recepció úniques.