close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 juliol 2012
Tot el temps. Tota la vida

Javier Hontoria

Del no-concepte a la desfeta com a punt de partida

Entre el principi i el final passa tot. Però el tot pot ser claredat o desfeta, poden ser moments brillants o tenses esperes. dOCUMENTA (13) genera un entramat complex mitjançant obres d’art, donant de nou pes a la idea d’exposició i, en el fons, a l’art en si.

La vasta proporció d’aquesta tretzena Documenta té aspecte de ser recordada, entre altres coses, per una feliç paradoxa: l’equip curatorial dirigit per Carolyn Christov-Barkargiev, que té com a principal agent a Chus Martínez, ha plantejat un projecte que tracta d’evitar un fil conductor concret optant, per contra, per la fugida de tota categorització concloent. I nosaltres, que rebem aquesta declaració d’intencions amb certa inquietud, ens sentim, de sobte, totalment reconciliats amb el concepte d’exposició, un que pot ser molts de diferents, els que vulguem, ja que avancem lligant connexions que no són normatives sinó de tot punt subjectives. En acabar l’exposició un creu que té certa idea sobre el significat d’aquest concepte misteriós del no concepte.


Christov-Bakargiev planteja una cacofonia no sempre llegible que troba el seu ressò en la performance de Tino Sehgal, amb veus la procedència de les quals només intuïm i conflueixen en la consciència seduint i desconcertant a un mateix temps. Ens movem entre performers als que no veiem i ens assabentem d’una coreografia inquietant i estranya … Això és dOCUMENTA (13): el moment i el lloc en què se’ns convida a reconstruir al nostre gust els fragments que van quedar escampats en fer-se miques les lectures unívoques.



L’ambició és descomunal. La proporció d’aquesta cita que té lloc cada cinc anys a la ciutat de Kassel transcendeix en aquesta edició qualsevol frontera espai-temporal. Coneguda com els “100 dies de Kassel” la Documenta no només ha vist els seus marges dilatats per l’organització de plataformes prèvies a l’exposició que va inaugurar el passat 8 de juny. La metàfora d’un amplíssim arc temporal que ambiciona abraçar-ho tot vessa per totes les seus de la ciutat. Algú va sentir o va llegir dir a Chus Martínez que aquesta Documenta vol presentar la ment en un estat primigeni, encara en procés de formació i previ a la seva exposició a l’arena pública. És una cosa que vam començar a entendre quan vam veure a Ceal Floyer realitzant la seva “Nail Biting Performance” (2001-2012) just abans de la roda de premsa, en la qual s’anticipava al gran esdeveniment (la pròpia roda) a través del seu petit esdeveniment (la mateixa artista es va enfilar silenciosament a un faristol i va començar a mossegar-se les ungles en els moments previs a la pujada a l’estrada de la comissària i la plana política cultural alemanya).



Christov-Bakargiev explicava que l’exposició volia allunyar-se de l’espectacularitat festivalera de les grans cites, i posava com a exemple la bellíssima peça de Tacita Dean en una antiga seu financera, un treball que “podria haver estat sempre aquí”. Són dibuixos sobre pissarra que mostren imatges de muntanyes afganeses i els seus desgels, com si fossin detonants del gènesi de tot. Quan pensem en aquestes variades al·lusions a la naturalesa prèvia de les coses -o, com a màxim, al que encara no sobrepassa la categoria d’incipient- i ens topem més tard amb l’apocalíptica i sorprenent instal·lació de Pierre Huyghe, és aquí, ja al final de l´Auepark, quan comprenem que entre aquelles i aquesta cap tot el temps, tota la vida. 

La del francès és la gran peça de dOCUMENTA (13), un indret al marge, fora del temps, on tot el que va ser està ja esgotat. La història i la cultura són idees caduques entre les quals creix la mala herba. És la zona del final del parc on es dipositen tot tipus de residus. El panorama és gairebé desolador. Hi ha un home que passeja amb dos gossos per l’espai, com custodiant-lo. Qui sap … Potser siguin els últims de la seva espècie i esperen amb resignació el final de l’existència.


Lluny, molt lluny, d’aquí, més enllà dels límits de la Hautbahnhof de Kassel, la italiana Lara Favaretto ha dipositat, també, un descomunal conjunt de desferres. És una immensa pila de ferros que ofereixen un paisatge punxant pel qual transitem amb certa inquietud. L’organització ens indica que no es responsabilitza pels danys que pugui causar en el nostre passeig, potser perquè en aquest lloc no hi ha ja llei ni raciocini possible. Hi ha alguna cosa d’aquesta “Europa després de la pluja”, l’obra mestra del surrealista Max Ernst, pintada davant l’esbalaïment que va produir la guerra, igual que Documenta va néixer en la postguerra pel trauma alemany i la peremptorietat d´exorcitzar-lo, però, no serà potser tot el contrari, un paisatge encara en gestació, pendent de la instauració d’algun Ordre, un lloc encara no apte per a la vida? Enmig de tant ferro amenaçant s’està sembrant el dubte.



Si la peça de Pierre Huyghe pot funcionar com a revers dels paisatges primigenis de Tacita Dean, aquest de Lara Favaretto pot trobar un eco en aquest bellíssim projecte dels argentins Guillermo Faivovich i Nicolás Goldberg amb el que van voler traslladar a la Friedrichplatz de Kassel el segon major meteorit del món, aparegut al nord d’Argentina. És el fragment d’una roca d’una antiguitat més gran que la Terra mateixa i que, per tant, ho ha vist tot … Tot el temps es concentra en ell, com el paisatge de Favaretto, que pot ser gènesi i apocalipsi a un mateix temps.



Aquesta dilatació del temps troba el seu ressò en la voluntat de l’equip curatorial de disseminar l’exposició com mai abans s’havia fet. Basant-se en els quatre punts cardinals conceptuals de l’exposició (les formes de comportament artístic quan s’està en estat de setge, quan s’està en estat d’esperança, quan un s’aparta del mig i quan està actuant, sota els focus), aquesta s’extén cap a latituds llunyanes, com Kabul, Alexandria o Banff, a les Muntanyes Rocalloses canadenques. Molts dels artistes que exhibeixen els seus treballs a Kassel ho fan també en aquests altres llocs, i hi ha casos en què fins i tot les obres no s’entenen sense el ressò que tenen a l’Afganistan, Egipte o Canadà. L’exemple més clar és el magnífic projecte de Goshka Macuga, una de les meitats es pot veure a la rotonda del segon pis del Museu Fridericianum de Kassel i l’altra al Museu de Kabul. També el projecte de Mariam Ghani explora moments i llocs distants en el temps amb el magnífic vídeo del Fridericianum en el que enfronta imatges del propi museu alemany, que acull una Documenta que, com dèiem anteriorment, neix del trauma, a altres del museu destruït de Kabul, rebentat per la invasió nord-americana i encara en penós estat de conservació. S’emmarquen ambdós treballs en la dialèctica del col· lapse i la recuperació, tan esbombada en aquesta dOCUMENTA (13), i vinculada a aquesta idea de treballar en un context on les veritats imposades no són compartides (Carolyn Christov-Bakargiev dixit, al fil del concepte d ’”estat de setge” inherent a Kabul).



Les paradoxes que dimanen de les idees de disseminació i descentralització a l’exposició a Kassel, es veuen amb claredat a l´Auepark. El bon grapat de treballs que aquí es poden veure estan, majoritàriament, allotjats en casetes exemptes que bé podrien ser habitades. Christov-Bakargiev ha parlat de la idea de comunitat, de com podem viure junts en el món hiper-connectat de la tecnologia de la comunicació. Però la comissària vol prémer les contradiccions que això implica, i ha situat la casetes distants entre si, com al·ludint a l’alienació que també produeix l’obsessió per tenir-nos tan a mà. Aquesta ha de ser la resposta a la impressió unànime dels visitants a la inauguració sobre l’escassa relació de les obres amb el context natural (i bellíssim) del parc, un escenari que ha estat dilatat fins l’impossible, amb projectes que es situen fins i tot més enllà dels seus marges.



I si el temps i l’espai apareixen dilatats, també hi ha un bon conjunt de treballs que semblen voler abstreure´s d’aquestes dues nocions bàsiques en tota existència. Són vertebradors d’un dels conceptes centrals d’aquesta Documenta, el de “treure´s del mig” o “retirar-se” i abstreure´s d’aquesta realitat tantes vegades incòmoda. No és, potser, la de Korbinian Aiger, aquell capellà atrapat a Dachau, i el seu incansable inventari de pomes, una forma de donar-li l’esquena al ritme de la vida? És fantàstica la instal·lació dels seus petits dibuixos al costat dels diagrames de Mark Lombardi en el Fridericianum. I la vida monacal a la qual fan referència les obres d’Andrea Buttner a la Neue Galerie com a antídot enfront del furor capitalista, sempre inconseqüent amb qualsevol ideal? No em diguin que no haurien funcionat molt bé també al costat de Lombardi, com mitigant-lo … Christov-Bakargiev diu veure en el treball amb ceràmica una bona metàfora d’aquest desprendre´s de la realitat. Ho vincula amb la seva inusitada fascinació pel català Antoni Cumella i nosaltres ho veiem, no menys fascinats, en aquest món paral·lel que projecten Haris Epaminonda i Daniel Gustav Kramer a l’estació, un altre dels grans projectes d’aquesta aconseguida dOCUMENTA (13).

Javier Hontoria va néixer a Madrid, lloc que adora i detesta en parts iguals. Escriu sobre exposicions i fa algunes de tan en tan, tot i que en realitat el que li agrada són les ciutats i les cançons.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)