close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 març 2021
Després de la ruïna del museu Una aproximació des del discurs crític

Marisol Salanova

Una doble tensió sosté l’al·legoria de la ruïna de l’art contemporani. Per una banda, el revisionisme històric present en quantitat de projectes que interpel·len tant a la memòria col·lectiva com a la personal de l’artista. Per altra, la contundència crítica d’obres creades a partir de vestigis d’un model de vida grotescament comunista al present.

Cert esdevenir malenconiós de Walter Benjamin va propiciar una manera de pensar les ruïnes com buidament, proper a la catàstrofe que el pas de la història va deixant en la seva imparable marxa cap al futur. La nostra postura és una mica més optimista en tant que de la ruïna sorgeix la creació artística amb consciència social, fins i tot afavoreix l’aparició o recuperació d’estructures, logístiques i institucionals, per produir i exhibir l’art que va dirigit a una societat receptiva.

És que hi ha centres d’art amb obsolescència programada? És possible generar un discurs a partir de les restes d’un museu castigat per la desídia? En els temps que corren estem veient el tancament imminent d’alguns museus per conseqüències econòmiques derivades de la crisi sanitària. Les restriccions de mobilitat durant la pandèmia han posat èmfasi en una debilitat global com és la dependència del turisme per part de diferents aspectes relacionats amb l’àmbit cultural. Espectacles i exposicions sense públic suficient per justificar les seves despeses, sense ingressos de taquilla, sense generar benefici econòmic i, per tant, entesos com poc rendibles en una societat del consum exacerbat portada al límit. Aquest panorama ha posat a prova la capacitat de reacció i inventiva a la recerca de nous models aplicables a cada institució, de manera que s’evidencia quins són els centres que han arribat a la seva fi i quins altres es reinventen o destaquen per instal·lar-se a la resiliència.

Al començament de 2021 esclata la notícia del possible tancament del CDAN (Centre d’Art i Naturalesa) d’Osca, seu de la Fundació Beulas que conté la col·lecció Beulas-Sarrate i un centre de documentació a manera de biblioteca centrat en Land Art. Inaugurat el 2006 i dirigit des de 2016 per Juan Guardiola Román, el projecte compta amb un patronat integrat pel Govern d’Aragó, la Diputació Provincial d’Osca, l’Ajuntament de la capital d’Osca i representants de la família Beulas, impulsora d’erigir aquest centre quan va arribar a la ciutat la seva col·lecció d’art. El seu director ha estat cessat i l’espai museístic passa a dependre del Museu d’Osca amb l’objectiu de reorientar la seva activitat i tractar de revertir el descens de visites.

S’ha escrit molt des de la crítica d’art sobre la relació entre el turisme de masses i els museus que esdevenen icones, grans contenidors que no tenen assegurats els seus continguts ni la continuïtat dels seus propòsits. En aquest sentit cal preguntar-se si ens trobem davant d’un canvi de paradigma pel que fa a ressignificar espais culturals. La pandèmia ens ha deixat imatges de  recintes firals, esglésies i poliesportius convertits en hospitals improvisats. Ifema acollia la fira d’art contemporani ARCO en la seva edició 2020 unes setmanes abans que s’estengués el pànic i visquéssim el primer confinament a nivell mundial, fet que va provocar que aquests mateixos pavellons expositius es convertissin en hospitals de campanya durant un temps limitat.

El debat sobre la sostenibilitat dels grans contenidors culturals ve de lluny i són múltiples els exemples d’oportunitats mudables abans de l’expansió del coronavirus. La Laboral a Gijón, que de fet està considerada l’edifici més gran d’Espanya, va ser ideada com a universitat, després va contenir un orfenat i després va passar a ser un centre cultural de difícil accés però amb una programació més que estimulant. El seu manteniment ha estat difícil i s’ha inflat i desinflat al llarg dels anys amb una direcció erràtica, probablement per la falta de recursos. Tampoc no cal dir que, igualment per una inversió desmesurada a ritme insostenible, La Conservera, espai situat a Ceutí, un petit municipi de la Regió de Múrcia, pretenia ser el punt de trobada per a la creació internacional i ja fa temps que està paralitzat.

Com a contrapartida hi ha casos en què sobre un complex cultural o un museu esgotat i pràcticament ruïnós s’han creat projectes nous, coherents i sostenibles. Fa deu anys, la Cidade da Cultura a Santiago de Compostel·la era considerada un projecte desproporcionat, en sintonia amb el frenesí megalomaníac de la Ciutat de les Llengües de Castelló, l’execució de la qual es va suspendre finalment. No obstant això, en els últims anys la gestió cultural a Galícia s’ha dinamitzat amb èxit, a causa, en gran mesura, de l’aportació de Paula Cabaleiro, actual directora de l’àrea de Cultura de la Diputació de Pontevedra. Capaç d’establir connexions que vertebren territori, Cabaleiro ja havia treballat com a comissària del Xardín Literario de la Cidade, en el marc de la programació de Xacobeo. No en va els eixos entorn als quals pivota la seva gestió són promocionar recursos culturals gallecs i configurar una oferta pròpia, donant així visibilitat al patrimoni intangible i donant suport a la producció artística.

A principis d’abril de 2016 José Luis Pérez Pont va ser nomenat mitjançant concurs públic director gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, organisme integrat per la Generalitat, les tres diputacions i els tres ajuntaments de València, Alacant i Castelló. A partir de llavors va passar a dirigir també el Centre del Carme, museu la gestió del qual havia generat abans molta controvèrsia després de sortir a la llum casos d’artistes que no tenien dret a honoraris pel fet d’exposar al museu, al contrari de comissaris, majoritàriament amb vinculació a l’àmbit acadèmic, que sí que cobraven i eren seleccionats sense un criteri clar ni transparent. A més, diverses parts de l’edifici estaven molt deteriorades i fins i tot s’hi emmagatzemaven residus fins al punt de saltar a la premsa l’alarma per una plaga de puces. Remuntar des d’aquest punt era tot un repte per a qualsevol professional ja que calia fer un gir radical.

El projecte de Pérez Pont ha aconseguit fer aquest gir i no només l’ha mantingut en el temps sinó que ha sabut adaptar-se amb agilitat a una situació sense precedents, centrant-se en el present per construir el futur. Quan va començar la pandèmia, des del primer minut del confinament va idear i impulsar més de vuitanta projectes específics en temps rècord per mantenir activa la programació tot i que el museu hagués d’estar tancat, barrejant activitat presencial i virtual. Sobretot per poder contractar artistes, investigadors i gestors a través de convocatòries amb dotació econòmica que van contribuir a estimular el nostre sector durant el període de major incertesa.

Reconvertit en el centre cultural més visitat de tota la Comunitat Valenciana i amb un percentatge molt baix de visitants turistes, el museu seu de el Consorci, anomenat ara Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC), s’ha consolidat com a espai segur, plural i inclusiu gràcies a “la fórmula Pérez Pont”. Cultiva nous públics i és pioner en incorporar al museu propostes didàctiques per a nadons amb estimulació primerenca, contes, cicles de cinema… Fidelitzant un públic familiar local, canviant la seva infraestructura per ser més accessible i comprometent-se amb la conscienciació sobre el canvi climàtic en diverses activitats. A la seva programació, dóna veu a col·lectius silenciats acollint els festivals VIHsibles i Mostra la Ploma, entre d’altres. Lluita contra la violència masclista i fomenta els processos artístics en comunitats educatives, amb convocatòries de residències d’investigació, producció i cultura en línia. L’èxit d’aquest model expandit i adaptat a la nova realitat és la prova que després de la ruïna hi ha futur.

(Imatge destacada: Espai de telles del CCCC. Foto: Juan Peiró)

Marisol Salanova (1982) és crítica d'art i comissària d'exposicions. Llicenciada en Filosofia, les seves recerques vinculen cos, tecnologia i memòria. Es va especialitzar en Art i Tecnologia a través del màster en Producció Artística de la Universitat Politècnica de València (UPV) i ha impartit workshops, cursos i seminaris en les universitats d'Oxford, Brighton (Anglaterra) i Berkeley, Califòrnia (als Estats Units). Escriu regularment per a ABC Cultural, Revista Mirall i El Matí de Catalunya. Coordina projectes expositius de manera independent, sempre des d'una perspectiva feminista. També assessora a col·leccions públiques i privades.

Publicacions

22 març 2021

Després de la ruïna del museu

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)