Tres exposicions sobre escultura a El Eco, Ciutat de Mèxic

El Museo Experimental El Eco de la Ciutat de Mèxic acull fins al 20 d’octubre tres mostres molt diferents. Les tres recreen una discussió sobre com pot l’escultura significar a l’escenari del museu. L’habiten en estances separades, cadascuna en els seus propis termes.

Entra una al museu rebuda pel treball d’Alejandro Almanza, amb el projecte Las quince letras. L’artista és fidel al desenvolupament de la investigació sobre la inestabilitat de les arquitectures que l’ocupa des de fa anys. En aquesta ocasió planteja una barroca estructura que juxtaposa préstecs de diversos moments i estils històrics. Malabars d’horitzontals i verticals, taules, pals, columnes i canelobres. Una atenció general a cert constructivisme i a la possibilitat de disfressar d’equilibri la tensió del pastitx.

Després de sintonitzar amb la primera sala, el cos ha de mutar per sortir a Nuestra casa sería un campamento, la proposta de Diego Pérez per al pati del centre. Després de dur a terme diversos recorreguts a l’estat de Guerrero, porta l’artista argila per a modelar un espai comunitari, que serveixi com serveix el mobiliari. Amb bancs al voltant, es convida el públic a seure i utilitzar la gran taula el·líptica. Una cuina, de facto l’espai domèstic de reunió, s’introdueix al museu amb la intenció de replicar aquesta funció original.

Per últim, a la sala de la planta superior s’hi troba Ambiente II, de Hersúa. Aquesta peça va ser presentada per primera vegada a Bellas Artes l’any 1970, i aquí es reinstal·la en un intent d’al·ludir a un passat llunyà anunciador de les dues diferents formes de relació objecte-públic que els altres dos projectes practiquen. L’obra funciona com un retorn a un tipus d’experiència amb l’objecte art només possible en aquelles primerenques negociacions de l’escultura amb la dansa, la llum i el moviment de l’actor. Tanmateix, la seva inserció en sala ve acompanyada d’un display en pantalla on es veu un actor interactuant amb la peça, cosa que genera un excés d’evidència, matant el poder de seducció que, d’una altra manera, conservaria.

El Museu Experimental El Eco acull una conversa informal entre tres maneres de ser escultura. Les veus s’entenen. Una se sent còmoda i ben rebuda. Deixa amb ganes de més, de més habitacions, d’una casa més gran. Però aquesta és la virtut d’aquest espai, que mai va voler ser enciclopèdia.