close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 octubre 2013
la_foto-2-2.jpg
Cal que ensenyem els pits?

Leire Ventas Aldabaldetreku

Dimecres 9 d’octubre, 10:00 al Congrés dels diputats, Madrid. Tres dones s’aferren als seients i les baranes de la tribuna. “Procedan con cuidado” ordena/aconsella Jesús Posada, president del Congrés, als serveis de seguretat de la Cambra. “L’avortament és sagrat”, criden les dones, la proclama que porten escrita en els seus torsos nus. Present està el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, artífex de la reforma de la llei de l’avortament.

¿Han de despullar-se les dones perquè la reivindicació dels seus drets i la denúncia de la discriminació tingui repercussió?

Podria ser una segona lectura de la pregunta que al seu dia plantejaven les Guerrilla Girls. El 1989 el col·lectiu feminista va col·locar un cartell davant del Metropolitan Museum de Nova York, que deia: Han d’estar nues les dones per entrar al Met Museum? Menys del 5% dels artistes en les seccions d’Art Modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. I es valien d’una reproducció modificada de la gran odalisca d’Ingres, per criticar l’estereotip de la dona com a objecte de desig.

Però les Guerilla Girls no són Femen. Mai han fet referència al moviment de dones més polèmic del moment. Sí que s’han alineat amb un altre també mediàtic: les Pussy Riot. “Són el nostre tipus de noies”, va declarar el col·lectiu a The New York Times: “Una de les qüestions més inspiradores sobre les Pussy Riot és que sempre deixen clar que les seves accions són polítiques i feministes”.

També ho van fer les Guerrilla Girls. En la intersecció de l’art i l’activisme, es van convertir en una mena de consciència. Van optar per mètodes que res tenien a veure amb desfer-se de la roba per evidenciar els prejudicis de l’art institucionalitzat, primer, i per criticar la discriminació racial després, així com posar el dit a la nafra respecte a l’avortament, la violació, la pobresa o la Guerra del Golf. Al contrari: ocultaven els seus rostres amb màscares de simis inspirades en King Kong, símbol de domini masculí. I en les seves intervencions públiques utilitzaven com a pseudònim els noms d’artistes mortes com Frida Kahlo, Eva Hesse o Lee Krasner, reivindicant així els èxits d’aquelles. “Se’ns va ocórrer una nova idea de com construir l’art polític, no només assenyalar alguna cosa i dir que està malament, sinó recargolar el tema i suscitar el diàleg”.

Cartells publicitaris, anuncis per a autobusos, desplegables per a revistes, accions de protesta, milers de cartes de denúncia, premis ficticis per revelar els mecanismes subjacents del mercat de l’art, col·laboracions amb altres grups d’artistes com l’Act Up, conferències a museus i escoles de tothom… Gran part de tanta producció es pot veure fins al 6 de gener a l’Alhóndiga de Bilbao. Guerrilla Girls. 1985-2013 es titula la mostra. També inclou la projecció del documental Guerrillas in our Midst (1992), d’Amy Harrison, on es repassa la formació i els primers anys, així com el seu impacte a la ciutat de Nova York.

Però avui segueix havent-hi raons per queixar-se. Segons l’Associació de Dones en les Arts Visuals, els museus espanyols només tenen un 7% de dones a les seves col·leccions, i aquesta mateixa era la proporció d’obres de dones artistes a l’edició d’ARCO de 2010. Segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística) els homes cobren de mitjana un 22% més que les dones -un 16% més si s’agafen les dades europees-. Sembla que des que les Guerrilla Girls van plantejar aquella pregunta l’any 1989 no s’ha entès res.

“L’exposició és un reconeixement a la trajectòria feminista precedent, però sobretot convida a la reflexió sobre l’agenda feminista pendent”, comenta el comissari Xabier Arakistain. I il·lustra el que diu assenyalant el pòster de 1988: Until feminism has achieved its goals, there is no post-feminism.

Sovint se sent una outsider. I demana permís, i comença a construir la casa per la teulada, mentre explica que és per la fòbia a la zona de confort. En realitat, és periodista (si renega, no la creguin). I com tot periodista, ha escrit d'això i allò, aquí i allà. Ara, com a bona outsider, s'atreveix amb l'art i les seves perifèries.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)