Tres propostes i un dia. Només cossos? Experimentació i diàleg

Només cossos? Experimentació i diàleg

Deixar que el cos parli mitjançant un exercici d’experimentació, sense obviar tot el rigor que això suposa. En un sol dia, el Festival Temporada Alta ens va brindar la possibilitat d’assistir a tres propostes de dansa contemporània. Val a dir, a favor seu, que dues d’elles van ser gratuïtes, i això, tenint en compte els temps que corren, és més que un regal, sobretot vist el resultat. Es va començar al matí amb un espectacle-vermut. La coreògrafa Lali Ayguade, amb col·laboració amb Joan Català i Jordi Molina, va dur a terme un exercici que proposava la trobada entre ells a través de diferents bioritmes. Una espècie de joc a tres bandes entre dos ballarins i un músic. Una aposta en la qual una tensió latent acariciava els cossos i els instava a seguir. Una mirada o una vibració com a motor i desafiament. Sense més. L’aire quedava tallat quan davant el xoc entre cossos la mirada d’un d’ells buscava la vibració invisible de l’acústica. Un motiu com a brúixola, una complicitat no pactada, el nuament entre els tres com a full de ruta.

Pausa.

El segon espectacle es gesta a partir de la instal·lació que William Forsythe idea per a una de les naus, encara per rehabilitar, de la Factoria Cultural Comacros. Una sala plena de pèndols que es torna metàfora a partir del treball que duu a terme l’intèrpret Brock Labrenz. Sota el nom de Nowhere and Everywhere at the same time, ens situen en un espai que propicia la paradoxa i fa referència a Jacques Lusseyran, membre de la resistència francesa, acusat per la ceguesa, que va començar a descriure la forma amb la qual se li presentaven objectes i pensament indistintament. El resultat acciona una sèrie de forces invisibles que permeten dur a terme una mena de visió / reflexió al voltant de gravetat, el moviment i la presència.

Unint el fil que el record brinda, cursem la jornada a partir de gestos capaços de treballar amb l’espai, amb allò que roman latent, invisible i en silenci.

Pausa (breu).

El tercer i últim espectacle ens arriba de la mà de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, amb col·laboració artística de Maria Muñoz-Pep Ramis / Mal Pelo i Benoît Bonnemaison. Mazùt presenta dos individus que van a la recerca del seu animal interior. L’espectador, mitjançant gràcils i còmiques formes, va introduint-se en quelcom que s’acaba presentant com familiar. És aquí quan la humanitat comença a ser insuportable. L’asfíxia de la quotidianitat amb el llenguatge verbal com aliat, aquesta és la clau. Massa discursos buits i cossos que no comuniquen van succeint-se a través d’imatges amb una forta càrrega poètica, poesia iconogràfica, senzilla i robusta. Inevitablement, el temps passa, assistim a l’esdevenir del gest, però, alguna cosa no deixa de sorprendre, és la capacitat de congelar instants, d’atrapar temps. Una combinació d’extremada fragilitat, percepcions àuries i cura estètica ens condueixen a través d’un túnel existencial: la respiració com a últim refugi, com a prova per saber que existim.

Tres propostes que aprofundeixen en la necessitat d’establir vincles. Temps que no reconeixen i individus que busquen cegament la comunió.