close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 desembre 2012
a_William_Forsythe_Brock_Labrenz.jpg
Tres propostes i un dia. Només cossos? Experimentació i diàleg

Imma Prieto

Només cossos? Experimentació i diàleg

Deixar que el cos parli mitjançant un exercici d’experimentació, sense obviar tot el rigor que això suposa. En un sol dia, el Festival Temporada Alta ens va brindar la possibilitat d’assistir a tres propostes de dansa contemporània. Val a dir, a favor seu, que dues d’elles van ser gratuïtes, i això, tenint en compte els temps que corren, és més que un regal, sobretot vist el resultat. Es va començar al matí amb un espectacle-vermut. La coreògrafa Lali Ayguade, amb col·laboració amb Joan Català i Jordi Molina, va dur a terme un exercici que proposava la trobada entre ells a través de diferents bioritmes. Una espècie de joc a tres bandes entre dos ballarins i un músic. Una aposta en la qual una tensió latent acariciava els cossos i els instava a seguir. Una mirada o una vibració com a motor i desafiament. Sense més. L’aire quedava tallat quan davant el xoc entre cossos la mirada d’un d’ells buscava la vibració invisible de l’acústica. Un motiu com a brúixola, una complicitat no pactada, el nuament entre els tres com a full de ruta.

Pausa.

El segon espectacle es gesta a partir de la instal·lació que William Forsythe idea per a una de les naus, encara per rehabilitar, de la Factoria Cultural Comacros. Una sala plena de pèndols que es torna metàfora a partir del treball que duu a terme l’intèrpret Brock Labrenz. Sota el nom de Nowhere and Everywhere at the same time, ens situen en un espai que propicia la paradoxa i fa referència a Jacques Lusseyran, membre de la resistència francesa, acusat per la ceguesa, que va començar a descriure la forma amb la qual se li presentaven objectes i pensament indistintament. El resultat acciona una sèrie de forces invisibles que permeten dur a terme una mena de visió / reflexió al voltant de gravetat, el moviment i la presència.

Unint el fil que el record brinda, cursem la jornada a partir de gestos capaços de treballar amb l’espai, amb allò que roman latent, invisible i en silenci.

Pausa (breu).

mazut_c_alexandrafleurantin.jpg

El tercer i últim espectacle ens arriba de la mà de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, amb col·laboració artística de Maria Muñoz-Pep Ramis / Mal Pelo i Benoît Bonnemaison. Mazùt presenta dos individus que van a la recerca del seu animal interior. L’espectador, mitjançant gràcils i còmiques formes, va introduint-se en quelcom que s’acaba presentant com familiar. És aquí quan la humanitat comença a ser insuportable. L’asfíxia de la quotidianitat amb el llenguatge verbal com aliat, aquesta és la clau. Massa discursos buits i cossos que no comuniquen van succeint-se a través d’imatges amb una forta càrrega poètica, poesia iconogràfica, senzilla i robusta. Inevitablement, el temps passa, assistim a l’esdevenir del gest, però, alguna cosa no deixa de sorprendre, és la capacitat de congelar instants, d’atrapar temps. Una combinació d’extremada fragilitat, percepcions àuries i cura estètica ens condueixen a través d’un túnel existencial: la respiració com a últim refugi, com a prova per saber que existim.

Tres propostes que aprofundeixen en la necessitat d’establir vincles. Temps que no reconeixen i individus que busquen cegament la comunió.

Imma Prieto porta anys reflexionant sobre diferents contextos que caracteritzen la nostra contemporaneïtat. Crítica, comissariat i docència li permeten pensar i establir diàlegs des de diferents perspectives i objectius, buscant ponts entre uns i altres. Les seves investigacions han girant entorn la performance i el vídeo, ambdós llenguatges sorgits als inicis de la dècada dels 60, en els últims anys del que denominem modernitat. Serà perquè no se sap molt bé on som ara? Conclusió?

Publicacions

07 desembre 2012

Tres propostes i un dia. Només cossos? Experimentació i diàleg

23 novembre 2013

Dictadures patriarcals

20 maig 2013

Sortir per a ser

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)