Tris Vonna-Michell: la carrera d’un conta-contes

Vaig conèixer Tris Vonna-Michell l’any 2006. Va ser en un d’aquests viatges que es fan durant els màsters de comissariat. Anàvem a Berlín, però vam tenir la sort de passar per la Städelschule de Frankfurt durant la Rundgang, el moment de l’any en què tots els alumnes exposen el seu treball en els estudis de l’escola. Per a un grup de més o menys unes 15 noies recentment instal·lades a la duríssima Londres, en un curs en què es fomentava la competitivitat i la professionalització, la famosa escola de belles arts de Frankfurt ens va semblar un oasi. Els alumnes anaven amb bicicleta, cuinaven i menjaven junts, i sobretot, hi havia una relació molt especial i directa amb els professors, tots artistes de renom, entre ells Simon Starling, Douglas Gordon, Tobias Rehberger o Judith Hopf.

Tris Vonna Michell -crec recordar- era a la classe dels conceptualíssims que portava Simon Starling, artista a qui admiro. Se’ns va presentar al menjador. Recordo que era un noi que parlava anglès amb un fort accent del nord i molt ràpid. Jo no entenia la meitat del que deia però em resultava intuïtivament interessant. Disparava una idea darrere d’una altra, com en les seves pròpies performances, i el ritme de la seva veu tenia una mica de captivador i, gràcies al meu anglès bàsic, abstracte. Recordo que va esmentar com una de les seves referències a W.G. Sebald. Jo just acabava de llegir Austerlitz i això em va servir de pista per entendre la relació que podia existir en la seva obra entre el text i la imatge, no com il·lustració directa del que es diu, sinó com apunt transversal al relat. Era fantàstic que algun artista aconseguís no esmentar ni a Debord ni Rancière en tota la conversa.

Aquella nit Vonna-Michell va realitzar una performance en la qual, de manera hipnòtica, anava explicant un complexíssim relat, que saltava de personatge en personatge, de París a Berlín en una complicada història de detectius durant la Guerra Freda, per després trobar-se amb Chopin i amb altres personatges al ritme específic d’un projector de diapositives. Em va semblar una mica més proper a un esdeveniment literari, amb una veu captivadora, que a les exposicions que havia vist fins llavors. És curiós com ara s’ha convertit en una cosa bastant comú, repetit fins a la sacietat en sagues de joves artistes storytellers. Vam parlar sobre els inconvenients o avantatges de mostrar les seves performances en un lloc de parla no anglesa, de si era imprescindible entendre tot el relat o no, i com podria fer-se una traducció simultània i si tindria sentit.

La següent vegada que vaig veure el seu treball va ser al cap d’un any en una gran individual que va realitzar en Witte de With, a Rotterdam. Emocionada, vaig escriure un text per al suplement Cultura/s de La Vanguardia a l’agost de 2007. Esmentava la seva relació amb la Ursonate de Kurt Schwitters, sobretot perquè seguia sense entendre’l, i em recordava a aquest conjunt de poemes de sons sense sentit, caracteritzats per un ús del llenguatge ràpid i abstracte. I també comentava el graciós que em resultava que un jove blanc i prim vestís amb una gorra de beisbol i un jersei talla XXL, abans que el hipster existís de forma massiva.

Al desembre de 2013 el seu treball s’exposa per primera vegada a Barcelona, dins del cicle d’exposicions The Story Behind. Les seves històries no estan tant “darrere” com “entre” una amalgama de referències i imatges sincopades. L’obra A Watermark: Capitol Complex (2013) consta d’una projecció de diapositives que mostra un collage d’imatges de la ciutat de Chandigarh, construïda per Le Corbusier a l’Índia, i altres imatges més abstractes. Les diapositives està sincronitzades amb un àudio de la veu de l’artista. Però no tornaré a parlar del treball de Tris Vonna-Michell de nou.

A més poc queda ja per dir quan fins i tot Hans Ulrich Obrist i Massimiliano Gioni han escrit sobre ell, sobre la velocitat del llenguatge, sobre la relació entre realitat i ficció, sobre la repetició i sobre la memòria en revistes de tot el món. Potser el més interessant, en boca d’Elena Filipovic, sigui la seva relació amb la tradició oral del conta-contes. Actualment no podem comptar amb la seva hipnòtica presència, però sí amb la seva veu, així que serà millor que passin i l’escoltin.