True Detective i el triomf de la ficció

La setmana passada acabava la sèrie revelació de la temporada True Detective, protagonitzada pel recentment guardonat amb un Oscar Matthew McConaughey, que dóna una lliçó magistral exercint d’enigmàtic detectiu Rust Cohle, i un Woody Harrelson sobri i també molt digne Marty, menys misteriós però no menys interessant. Tots dos dirigits pel jove director Cary Fukunaga, responsable de la magnífica nova versió de Jane Eyre (2010).

En les setmanes que ha durat la sèrie de vuit capítols, ja ha passat a la història per escalar als millors llocs en els rànquings de webs com Filmaffinity, o per haver col·lapsat la web de la cadena HBO on es transmetia en streaming l’últim capítol, i s’han escrits desenes d’articles sobre ella. I és que fascina a molts nivells a causa d’unes interpretacions enlluernadores, una trama i uns personatges molt ben desenvolupats i a una estètica cuidada fins al mil·límetre. Menció a part mereixen els títols de crèdit i la banda sonora, que ajuden des del primer minut a construir el paisatge de la zona industrial del qual no sortiran els personatges.

Això no obstant, si hi ha alguna cosa que se li pugui retreure és el paper limitadíssim que té qualsevol dona representada, que no surt del paper de prostituta o stripper, els únics treballs possibles que sembla haver-hi a Louisiana. A banda d’aquest assumpte, encara està per veure la tinta que es vessarà sobre les possibles claus del final de la temporada, que ha posat també fi a la història i els personatges. La propera temporada tindrà nova trama i personatges.

El descomunal èxit de la sèrie rau sobretot en el seu argument, que si de partida no semblava res de nou, (dos detectius investigant l’estranya mort d’una prostituta trobada en el bosc), ens anirà portant a terrenys insospitats a través de dosi de terror, metafísica, i aquí la novetat: de filosofia i literatura. Són molts i variats els referents dels quals s’ajuda Nic Pizzolato en el seu guió, i van des de Poe Nietzsche, passant per Lovecraft, autor en el qual es recrea especialment. Es fa especial èmfasi a obres com The King in Yellow de Robert Chambers i a un misteriós paratge anomenat Carcosa, referència a un conte d’Ambrose Bierce. Segurament aniran sortint a la llum moltes d’altres a través dels fans, al que cal afegir que el guionista no ha revelat ni una de les seves referències.

En resum, la sèrie construeix el seu propi món, en el qual es reflexiona sobre la realitat i la ficció, ja que Rust Cohle sembla viure moltes vegades en la seva pròpia realitat inventada on tenen cabuda moltes de les reflexions filosòfiques que són la part més interessant de la sèrie. Ajuden a construir aquest món propi de les terres de Cthulhu una ambientació llòbrega de construccions de branques de fusta, pintures a la paret i espirals pròpies d’éssers dements que ens disparen la imaginació, i que a més de generar por, ens fan voler saber més i més sobre el seu origen i el perquè. No aconseguim entendre i entreveure el món de True Detective, d’aquí la seva atracció i el constant interès dels seus seguidors entusiastes.

Un altre motiu del seu èxit pot ser també la set que hi ha en l’espectador actual, -al qual David Simon de The Wire dedicava un “que es foti l’espectador mig”-, per les històries i la ficció. Empatxat de realitat, aquest té set de ficció fantàstica, mitologia o contes gòtics -encara que no en reconegui tots els referents-. Volem que ens expliquin històries, el més inversemblants possibles, volem viatges irrealitzables, crear altres mons als quals escapar. La fascinació que desperta True Detective recorda la que va despertar i encara desperta Twin Peaks.

Un cop passi la febre ben merescuda de la sèrie, potser caldria reflexionar sobre si tenim avui en dia suficient ficció de qualitat. Per què necessitem crear-nos més mons paral·lels en la ficció com fa Cohle constantment? És que no és el que hem fet nosaltres, al seu costat, durant aquestes vuit setmanes en aquesta ja nova sèrie de culte?