close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 març 2014
DSC00616.jpg
Com explicar Documenta 13 a una societat morta

Ángel Calvo Ulloa


Vaig arribar a Kassel el 2 de setembre de 2012, dies abans que la 13 edició de Documenta clausurés. Comprovava dies abans del meu viatge l’escassa i dispar presència espanyola a la programació oficial. Dora García, Albert Serra i Enrique Vila-Matas. També Dalí, Julio González i alguna col·laboració a més.

Havia començat el meu interès mesos abans, quan una sèrie de col·legues s’havien acostat a la inauguració i quan aquestes pàgines s’omplien d’opinions que en molts casos coincidien en noms com Tino Sehgal, Susan Philipsz, Pierre Huyghe, Ryan Gander, Theaster Gates, Janet Cardiff & George Bures Miller o Lara Favaretto entre molts altres.

Vaig abandonar la ciutat el dijous 6, cinc dies abans que Enrique Vila-Matas iniciés la seva participació com a escriptor resident al Dschingis Khan, un restaurant xinès situat en un dels extrems del Karlsaue Park. M’inquietava llavors la forma en què un escriptor podia participar d’aquella manera en una Documenta. Seure en una de les taules del restaurant, quadern en mà, i anar escrivint no sé el què sota l’atenta mirada dels que, concretament en una de les jornades que ell va romandre allà, havien decidit provar el menjar asiàtic d’aquell restaurant allunyat del centre de la ciutat.

Fa un temps vaig llegir la notícia de la imminent sortida del seu nou llibre, Kassel no convida a la lògica. Vaig viatjar a Kassel sol, les dates no coincidien amb les de cap possible acompanyant i em vaig plantar allà perquè en cap cas volia perdre allò.

A la tornada no vaig saber com explicar a la meva família i amics moltes de les sensacions del viatge, de l’experiència viscuda dins d’aquesta habitació perduda al Grand City Hotel Hessenland, per a la qual Tino Sehgal havia creat una nova situació; de l’andana de la Hauptbahnhof en què sonava Study for strings, composició creada pel txec Pavel Haas per l’orquestra del seu camp de concentració poc abans de ser enviat a Auschwitz.

No vaig saber com explicar-los la impressió que em va produir la instal·lació sonora de Cardiff i Bures Miller al bosc; el paisatge que Pierre Huyghe va crear amb l’ajut d’aquell gos màgic que va copar les pàgines de tots els mitjans a nivell mundial o la brisa de Ryan Gander al Fridericianum.

Vila-Matas acaba d’estendre un pont pel qual l’art transita cap a un públic al qual la crítica no és capaç d’arribar. Explicar l’art lluny d’allò objectual, sota una hàbil mirada que es mostra escèptica des del primer moment. Vila-Matas descobreix a Kassel una sèrie de sensacions que aconsegueixen obrir una via a l’escèptic i apropar el purament espiritual a un públic especialitzat que visitem Documenta llibre en mà, anotant, arrufant les celles i sense ser conscients -en molts casos- del pòsit que aquesta experiència ha deixat en el que hem estat fent en l’últim any i mig.

Qui havia dit que l’art contemporani estava de capa caiguda? Només els intel·lectuals de països incultes i deprimits com el meu podien arribar a pensar aquest tipus de barbaritats. Despertar l’interès per un medi desconegut i carregar contra els prejudicis que han convertit l’artista en un individu la categoria del qual sembla trobar-se un esglaó per sota de la de la resta d’habitants, que sembla haver de demanar perdó constantment. Això passa en un país que es vanta de la seva pròpia incultura, que s’enfanga a mandíbula batent en els fangs de la ineptitud i l’adoctrinament més podrit. Kassel no convida a la lògica és un llibre per llegir i per regalar a molts.

Àngel Calvo Ulloa va néixer en un lloc molt petit i ple d’infames personatges. A la facultat on va estudiar, mai li van parlar ni de la crítica ni del comissariat, per això ara dedica els seus dies a llegir, escriure, i de tant en tant, fa alguna exposició. Adora viatjar i sentir-se petit en una gran ciutat. També adora tornar a casa per a odiar de nou aquest petit indret.

Publicacions

21 març 2014

Com explicar Documenta 13 a una societat morta

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)