TV Party vs La Edad de Oro

Un dels programes mítics de la televisió espanyola en els vuitanta va ser “La Edad de Oro”. Ens hem referit a ell en més ocasions i a alguns dels seus moments assenyalats com la presència de Genesis P-Orridge amb el seu grup Throbbing Gristle i en una entrevista delirant, Jordi Valls i Vagina Dentara Organ, reportatges sobre Divine o Mapplethorpe, José Luis Brea presentant el vídeo “La escuela de calor” de Radio Futura amb solemnitat … Ho hem dit en més ocasions: la televisió als anys vuitanta era una altra cosa i va configurar part de l’educació emocional i intel·lectual de molts. També queden en la memòria altres programes com Pleitaguensam o Glasnost dirigits per Lulu Martorell. Si els vídeos de “La Edad de Oro” circulen per internet no passa el mateix amb aquests dos últims, en els quals també hi ha moments memorables com una entrevista a un Jean-Michel Basquiat, gairebé mut, que no sap què respondre (estaria molt bé que poguessin ser accessibles de nou, qui els tingui que els pugi a la web).

Però el més sorprenent de “La Edad de Oro” era el format de show en viu: les entrevistes i actuacions en directe. El programa va iniciar les seves emissions l’any 1983 (i va acabar l’any 1985) i així reprenia, creuant l’oceà, l’esquema d’un altre programa de referència que es va emetre entre 1978 i 1982 des de Nova York: TV Party. TV Party seguia un estructura semblant, d’actuacions i entrevistes en directe, i tenia la mateixa voluntat per reflectir iniciatives diverses a la cruïlla de la cultura contemporània: músics i artistes, barrejats. Si “La Edad de Oro” estava encapçalada per la periodista Paloma Chamorro i el crític d’art Armando Montesinos, TV Party ho estava per l’escriptor i editor que havia participat a la Factory de Warhol, Glenn O’Brien, i per Chris Stein, guitarrista de Blondie. I per allí va passar tota l’escena novaiorquesa de principis dels vuitanta, des dels propis Blondie (amb Debbie Harry explicant als americans com ballar pogo) , passant per Talking Heads o Tuxedomoon, a de nou Jean-Michel Basquiat quan es feia dir SAMO, perdó, Mister SAMO.