close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 maig 2013
biennale2.jpg
Per què li diuen amor quan volen dir sexe?

Així va titular l’any 1993 el director Manuel Gómez Pereira una pel·lícula que s’endinsava, en clau de comèdia, en el món dels espectacles porno. “Per què en diuen Biennal quan volen dir “name dropping “?” podria ser el titular o el resum de la proposta que ens ocupa. Anunciada a tort i a dret com “la primera exposició biennal d’art contemporani exclusivament online”, cadascuna d’aquestes afirmacions podria ser objecte de discussió. Però no ens detindrem en això.

La biennal està organitzada per ART+ , “una plataforma d’exhibició mòbil que combina la visió dels experts líders en el món de l’art contemporani amb la transparència dels comportaments i preferències d’altres membres”. I, encara que no sigui presencial, la biennal online té tots els tics d’aquest tipus d’esdeveniments, començant per una debilitat pels números (i també pels adjectius): 180 artistes (prometedors, emergents, amb talent) i 30 comissaris (internacionals , líders). Res en contra dels artistes ni dels comissaris que no fan més que el seu treball; uns proporcionant els noms d’artistes quan se’ls demana, i els altres facilitant imatges dels seus treballs. La llista és ben variada en tots dos casos, amb “sospitosos habituals” i d’altres que no ho són. En la de comissaris destaquem a Iara Boubnova; Hans-Ulrich Obrist; Nancy Spector; Katerina Gregos; Lorenzo Benedetti; Javier Hontoria; Cuauhtémoc Medina i Nataša Petrešin-Bachelez, entre d’altres. En la dels artistes, ressaltem a Rossella Biscotti, Falke Pisano, Ignacio Uriarte, Paloma Polo, Daniela Ortiz, Calle Holck i Ragnar Kjartansson, entre moltíssims d’altres.

El problema rau en el màrqueting. És a dir, la distància que separa el que s’anuncia i el que s’ofereix. Per il·lustrar-ho, res millor que el vídeo en el qual el director artístic d’aquesta edició de la biennal, Jan Hoet (el que va ser responsable de treballs més que remarcables, com la mítica Chambre d’amis (1986), Documenta 9 (1992) o els museus com l’S.M.A.K. a Gant o el MARTa Herford) explica, amb ben poca convicció, la seva desganada i vaga idea per aquest esdeveniment, que ha titulat Reflection & Imagination. Tampoc ens hi detindrem, en això.

Entrada finalment a la biennal és anar recorrent imatges d’artistes i treballs, amb unes breus referències biogràfiques, així com sinopsis de les peces. La biennal online no és més que un arxiu d’obres d’artistes seleccionats per una sèrie de comissaris. En realitat, no deixa de ser una versió en línia de Cream (i els successius Fresh Cream, Cream 3, Ice Cream i Creamier) als que ens té acostumats l’editorial Phaidon.

És curiós que un treball d’Oliver Laric, An incomplete timeline of online exhibitions and biennials , encarregat per la pròpia biennal, finalment no formi part d’ella. Com posa de manifest la proposta de Laric, la idea d’una exposició o una biennal online no és nova. També des de fa molt temps hi ha artistes que treballen amb Internet (i no parlem del que en el seu dia es va anomenar “net art”, que va envellir bastant malament, per cert). Fa tres anys, per exemple, va aparèixer Vip Art Fair, una fira d’art en línia, que continua les seves activitats via Vip Art. Un dels aspectes que destaquen els artífexs tant de la Biennal Online com de VIP Art és la quantitat d’usuaris registrats i la possibilitat de realitzar seleccions i de marcar favorits, que els gustos i preferències dels usuaris quedin associats als seus perfils i es puguin crear xarxes socials temàtiques. I no sembla exagerat pensar que això ens porta directament al “big data” com a eina de màrqueting.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Media Partners:

close