Ulisses, el gat que observa a Llewyn Davis

L’últim treball dels germans Coen aprofundeix en l’incessant deambular de Llewyn Davis, un jove que aposta per fer carrera amb la seva guitarra penjada a l’espatlla i interpretant folk. En una setmana de la seva vida, es mou pel Greenwich Village a Nova York, visita l’oficina del seu representant, canta en un escenari buit a Chicago per intentar conquerir el reconegut mànager musical Bud Grossman, recorre solitàries carreteres en què travessen gats… La rutina d’anar d’un lloc a l’altre sense trobar que la seva música arreli entre els espectadors i productors introdueix una noció del vagar que no està vinculada amb el no saber què fer. El personatge té clar a què es vol dedicar i no es doblegarà davant dels altres. Itinera pel circuit de l’espectacle amb una convicció obstinada que sembla cridar-li que la seva única garantia és la seva vocació errant.

Però atenció: Llewyn Davis ha d’aprendre alguna cosa d’Ulisses, el gat que treu el cap en el film com una ombra, la veritable contrapart del protagonista. En realitat és el que ens està parlant del present. La presència del gat que no miola, no ronca, observa i de tant en tant salta, ens adverteix sobre una constant. Es tracta d “l’animal” (idea recurrent en determinats textos de Jacques Derrida) i dels atributs que se li han negat en la tradició del pensament que ens recolza. “L’animal” és projectat de forma brillant pels Coen, a partir de la representació dels contraris, del que diferencia en aparença l’animal irracional (encara que domesticat) de la persona. La posada en escena de les potencialitats del regne felí i algunes de les limitacions del músic donen peu a diverses revelacions.

Les aparicions del gat fan circular una crítica subtil a la supèrbia que cega l’artista. I és que el moix, des del seu mutisme i amb les seves accions (escapolir-se i reconèixer el camí per tornar a casa), revela la manca de Llewyn Davis d’observar i tenir en compte el que li comunica el públic, els amics, la família… No obstant això, l’apassionat del folk té alguna cosa de salvatge i felí: solitari, independent, gens gregari, i fins i tot capaç de defensar-se i treure les urpes quan li sembla oportú. Però li falta un atribut essencial: l’observació i l’olfacte per orientar-se i fer-se un camí. Per això, potser una de les imatges més fascinants d’aquesta proposta és l’escena en què Ulisses, en braços de Llewyn Davis, explora els túnels del metro de Nova York. Tafaneja i a través de la seva mirada ens deixa entreveure una altra cosa, sempre des de l’angle de la seva esquena i amb el moviment de la seva cua. Els espectadors som interpel·lats i se’ns enuncia una renovada manera de mirar, que ja no només atén al que li passa a l’antiheroi citadí.

Ulisses, el gat, introdueix en la pel·lícula un desviament, el secret de com moure’s en el temps de la travessia. És ell, actuant en silenci (i sense sucumbir al cant de les sirenes), el que té aixopluc, cau i llibertat, fins i tot entre tenebres. Els Coen intenten dirigir la nostra atenció a les aparences dissímils. “El radicalment altre és la presència de l’animal.” Torno a Derrida. Es tracta d’un temps en espiral, però que deixa escapar la idea que la responsabilitat recau en mirar cap a altres singularitats, allunyades de l’ego.