Un espera que l’art el commogui. Eulàlia Grau al MACBA.

Entre l’art i l’activisme. Aquest és el tret comú dels treballs d’Eulàlia Grau (Terrassa, 1946), a qui el MACBA dedica la seva primera exposició monogràfica. Corrupció, explotació laboral, especulació immobiliària, els estereotips de gènere i, en general, la capacitat que tenen els mitjans de comunicació de masses per influir en la imatge que tenim del món, són els seus principals temes d’interès.

Eulàlia Grau enuncia i denuncia la realitat, prenent imatges procedents de la premsa, que recompon i utilitza com a elements d’anàlisis per contraposició. La seva estètica bascula entre un pop colorista i efectiu, i elements més propers a la deriva conceptual o a la onda fluxus. Ella escriu “busco obrir la possibilitat a una nova lectura de la realitat. Per això no crec que les meves obres siguin de contemplar, sinó que són com notes, anotacions, comentaris, observacions sobre l’estat etnogràfic, sociològic, moral, cultural del món que hem rodeja.”

Un espera que l’art el commogui. L’exposició d’Eulàlia ho va fer. Per ser més concrets una de les peces de l’exposició em va deixar garratibat. Es tracta de dues seqüències d’imatges on l’artista reconstrueix un seguit de fets al voltant de dues persones concretes. La primera és Diego Navarro, obrer andalús i pare de família nombrosa que el 23 de juliol de 1973, va resultar ferit de bala durant la concentració en el pont de Ferro a l’Arboç, en la que van participar obrers del Baix Llobregat amb llurs familiars, amb l’objecte d’adherir-se al congrés de la Cultura Catalana,. Poc després va ingressar a la presó de Tarragona on es va acabar suïcidant. L’altra és la història de Juan Vilá Reyes, conegut i mediàtic empresari català implicat en el frau Matesa, cas pel qual va ser empresonat i indultat posteriorment.

Les dues narracions corren en paral·lel i evidencien l’escassetat d’informació i d’imatges relatives al primer cas, que contrasta amb l’abundància de dades i documentació sobre el segon. L’obra reflexiona en última instància sobre el tracte diferencial que la justícia va tenir amb cada una d’elles. La seqüència de les imatges i la cruesa i el contrast dels relats vitals que testimonia generen en l’espectador una espècie de ràbia i tristor continguda de la qual és difícil escapar, més encara si es té en compte vigència d’aquesta crítica social. Knockout.

Arran d’aquesta peça m’aventuro a fer un desplaçament temporal: portant aquest exercici de reflexió crua i pertinent de la realitat dels 70’s a la societat d’avui en dia. Iñaqui Urdangarín i J.L. Bárcenas són personatges públics sobradament coneguts. La seva presència als mitjans a causa dels respectius casos de corrupció són elements de la més rabiosa actualitat. Les altres dues persones són Amaya Eganya, 53 anys veïna de Barakaldo i Jose Miguel Domingo, 53 anys veí del barri de la Chana, Granada. Ambdós van optar pel suïcidi quan anaven a ser desnonades dels seus respectius domicilis.

Encara podria, per acabar aquest article, enaltir la valentia, perspicàcia i el compromís de l’artista i la institució implicades. També podria afegir una coda pomposa i abocar més substància emocional al text, posar el dit a la llaga i deixar que sagnin les ferides. Una altra opció seria la tímida denúncia per la manca de posicionament que la comunitat artística està protagonitzant en aquesta crisi profunda. Però el que em sembla més pertinent és el silenci majúscul, des d’on poder revisar aquests quatre rostres.