🌀

Juan Canela: Intentem existir en aquests temps en què la possibilitat de futurs alternatius ha estat pràcticament erradicada. En aquest moment, que sembla que ens porta irremeiablement al record de la destrucció, ens preguntem com tornar a abordar el concepte d’utopia des de diferents perspectives, especialment incorporant allò espiritual, allò màgic, allò ritual, la intuïció o l’especulació. Tinc la sensació que estem submergits en un mar d’impossibilitat, en què no podem entreveure altres maneres d’habitar el present de manera més plena i més lúcida. Creieu que és possible imaginar noves utopies des de les pràctiques artístiques? Quina forma tindrien? I com podrien incorporar tots aquests elements?

Valentina Desideri: El problema amb la utopia és que sempre està en el futur. Crec que és fonamental pensar la utopia fora d’aquesta linealitat temporal. Perquè aquí hi ha la trampa: pensar-la com una cosa que encara no ha arribat i com un ideal que podem controlar o determinar. Si fem X ara, aleshores passarà Y després. Però, què passa si renunciem tant a l’ideal com al control? Podríem començar a parar atenció al que estem fent aquí i ara. Al que les nostres pràctiques estan produint (o no) en el present, i des d’aquí, cultivar alguna cosa diferent que potser pugui donar lloc a un futur diferent. Perquè el futur que s’imposa avui és profundament poc imaginatiu. És més del mateix: feixisme una altra vegada, expropiació colonial una altra vegada. Tot està codificat en aquesta lògica.

Denise Ferreira da Silva identifica la seqüencialitat, la linealitat i la separabilitat com els tres pilars del pensament modern. I aquests pilars són com una arquitectura, una gramàtica que estructura els nostres arguments, i que no fa altra cosa que reproduir la violència una vegada i una altra. Per a mi, pensar utopies —i practicar un pensament que ens permeti assajar alguna cosa diferent— implica sabotejar aquesta lògica, aquesta gramàtica. Si tan sols aconseguíssim no repetir aquesta violència ja estaríem fent alguna cosa important.

JC: M’interessa molt això de sortir de la noció lineal del temps. Aquí és on entra el que esmentava al principi: com imaginar una utopia que trenqui o desbordi les gramàtiques en què estem completament submergits? Si deixem d’entendre el temps des d’aquesta perspectiva lineal moderna, i comencem a explorar altres temporalitats —les dels pobles indígenes, les de les comunitats afrodescendents, el temps espiral de Leda María Martins o el concepte de futur ancestral d’Ailton Krenalk— aleshores potser la utopia no sigui una cosa que ve després, sinó una cosa que ja està passant.

Libertad Rojo: Coincideixo amb la Valentina, és ara quan podem transformar les nostres definicions de possibilitat, i portar una fracció d’aquest futur ideal des de l’immediat. Ser part de la ruptura d’aquesta lògica, però també aportar a la construcció dels ponts que permetin que allò que encara no ha arribat a ser es pugui articular. En el temps no lineal el futur és avui, i hi ha un sentit d’urgència en la necessitat de propostes artístiques, màgiques, curatives, amicals i poètiques per travessar, aventurar-nos i gaudir en aquest món.

VD: També podríem pensar la utopia com una pràctica. Això té molt sentit ara, quan sembla que no hi ha futur, sobretot perquè el discurs feixista insisteix tant en l’apocalipsi.

JC: I saben com construir-lo.

VD: Sí, ho saben fer molt bé. Això em fa pensar en un article de Naomi Klein i Astra Tylor a The Guardian, en què fan una anàlisis molt encertada sobre com el feixisme està aferrat a la idea de l’apocalipsi. És literalment un culte al final dels temps. Han abraçat la mort com a destí, en el qual aquell gran final, on tots morim i uns pocs se’n van a Mart, ja està assumit. I el més inquietant és que tant els multimilionaris com amplis sectors de la classe treballadora col·laboren en una visió apocalíptica que acaba destruint-los a tots. Per a Naomi Klein i Astra Taylor és fonamental insistir que sí que hi ha futur, i construir un moviment de base ampli que ho afirmi. Aquells que creiem en la continuïtat de la vida i estem disposats a treballar per ella hem d’insistir. Aquesta és una forma de resistència davant el feixisme. I l’art hi té un paper, perquè insistir, imaginar i crear altres possibilitats és un art!

Si partim des d’on som, del que és l’art ara, un lloc d’intervenció és en el procés de creació mateix. Aquest procés, fins i tot quan es fa en solitari, és sempre col·laboratiu. Ningú no crea res solx. Necessitem altres persones per produir, pensar i fer. Aleshores, com repensem aquest procés? Necessitem deixar d’imaginar la pràctica artística com una cosa individual, repensar la infraestructura mateixa de producció artística, imaginar nous models i eines de redistribució. Un altre lloc d’intervenció és l’obra en si mateixa, ja sigui una instal·lació, una classe, un taller, una performance… Sigui on sigui poden regenerar-se noves formes de sociabilitat i sensibilitat. I és clar, hi ha un límit institucional i un nivell de captura en el sistema capitalista que és inevitable. I és important tenir-ho clar, per entendre els límits i no dipositar-hi les nostres esperances ni massa energies. Jo no tinc gaire confiança en l’art institucional ni en els museus com a llocs per imaginar un altre futur. Però sí que tinc esperança en la pràctica: en la capacitat crítica de les persones per reorganitzar-la i transformar també les condicions materials que la fan possible.

JC: Aleshores, pensant més en aquests termes: com creieu que les pràctiques artístiques —incloent-hi la intuïció, la lectura, el fet d’estar juntxs— poden ser rellevants en aquest context?

VD: Al Sensing Salon, per exemple, la Denise Ferreira da Silva i jo mateixa fem lectures col·lectives amb tarot, astrologia i altres eines. Les fem servir per abordar preguntes ètiques i polítiques que formulem entre totxs. I aquestes lectures no busquen respostes definitives. Sempre obtenim lectures contradictòries: primer una teoria, després una altra, però també, una altra. I ho fem així intencionadament. Perquè moltes vegades aquestes eines s’utilitzen per buscar certeses, com formes alternatives de coneixement. Però al Sensing Salon, l’objectiu no és entendre. L’objectiu és estudiar juntxs. És passar temps explorant, qüestionant i assajant altres maneres de sentir i donar sentit. L’important és l’assaig, la pràctica, no la resolució. I una cosa molt important: està bé no entendre. Està bé quedar-se en l’inconegut. Quan fem això, estem totxs una mica confosxs, però ens tenim els uns als altres. Ens donem permís mútuament per no saber amb certesa. Al mateix temps, intentem entendre alguna cosa sobre aquella pregunta: estudiem amb les imatges, amb les posicions planetàries, amb les sensacions corporals. Sí, volem aprendre alguna cosa, però també ens donem permís per no tenir respostes. En aquest procés, parem atenció a altres capes: a la intuïció, al que potser hem oblidat, al que podríem recordar o imaginar. I al final, amb o sense enteniment, alguna cosa canvia.

JC: I com d’important és la col·lectivitat en aquestes pràctiques?

VD: Per a nosaltres sempre ha estat una cosa col·lectiva i col·laborativa. Des del principi ja érem dues lectores, per tant l’autoritat ja estava distribuïda i no hi havia una única veu. Fins i tot les eines —el tarot, l’astrologia— s’aprenen d’altres persones. D’una manera, el sentit (i el sentir) es fa conjuntament, en col·laboració.

Des del principi, el nostre enfocament de la lectura estava guiat per la pregunta: com imaginar l’ètica sense posar el subjecte al centre? Normalment, algú busca una lectura perquè està en crisi, perquè les formes que tenia per entendre la situació ja no funcionen, i a vegades necessita prendre decisions difícils. Però com prendre decisions sense focalitzar-se tant en nosaltres mateixos? Com considerar la situació en tota la seva complexitat? Com parar atenció també a tots els elements, persones, éssers i condicions que participen d’aquesta situació?

Això desplaça l’eix de la qüestió des d’una lògica d’autoajuda, de perfeccionament individual, i la porta cap a una contemplació col·lectiva del que podria ser una acció o decisió «ètica» o la més justa possible. A vegades, aquest procés canvia completament la pregunta. Potser no hi ha una decisió per prendre. Potser la decisió ja ha estat presa. I això obre altres possibilitats.

LR: Valentina, quines cartes del tarot podrien acompanyar-nos en aquest moment?

VD: Des de fa cinc anys estem desenvolupant una baralla de tarot que anomenem Echo Tarot Deck. Treballem tant amb la figura mitològica d’Eco com amb el fenomen material de l’eco i la ressonància. Aquesta baralla ja existeix, tot i que encara estem escrivint els significats de cada carta. Però hi ha una carta molt important en el procés, que és l’equivalent a l’Emperadriu. Nosaltres l’anomenem Generositat, perquè es tracta del moviment generatiu de re/des/composició que és l’existència. No té fi ni direcció. No es tracta de la realització d’alguna cosa en particular, sinó d’aquesta infinitud: el moviment generós de la composició que introdueix i extreu les coses de l’espai i temps reals.

Aquesta baralla és una eina per assajar una metafísica que encara no entenem del tot: una lògica de la generositat. El que necessitem per imaginar el nostre present i el nostre futur.

LR: I quin mite contemporani creus que cal desmuntar perquè sorgeixin nous presents?

VD: Potser l’Ego! Crec que el que estem intentant fer amb l’Echo Tarot Deck és precisament desmuntar el mite contemporani de l’ego, per això pensem amb la figura d’eco (i no amb Narcís). Però en general, fins i tot a les Lectures Poètiques i al Sensing Salon, hem desenvolupat una forma de lectura (astrologia, tarot, reiki, etc.) que no se centra en l’individu ni busca reforçar l’ego ni la identitat de ningú. Les lectures, en canvi, aposten per la nostra capacitat de percebre i donar sentit, col·lectivament i col·laborativament, a les situacions que afrontem des d’una premissa més abundant i generosa: una que no assumeix que som individus separats i autònoms.